"Segle XX" rememora la desfeta de la ciutat bòsnia de Srebrenica
Srebrenica, població situada a l'est de Bòsnia, va patir la neteja ètnica més gran comesa a Europa des de la Segona Guerra Mundial.
Tal com vam anunciar la setmana passada, a "Segle XX" completem dilluns el díptic dedicat als pitjors crims de guerra comesos durant la implosió de Iugoslàvia amb un documental francès, un excel·lent treball d'investigació televisiva que porta per títol "Srebrenica, un fracàs per decret".
La cadena de guerres entre els independentistes locals i els nacionalistes gran-serbis iniciada el 1991 a Eslovènia i Croàcia va adquirir a partir del 1992 una intensitat i una crueltat més grans a Bòsnia-Herzegovina, a causa de la major barreja entre les ètnies enfrontades. En aquest context, la ciutat de Srebrenica jugava amb molt males cartes. Situada a l'est de Bòsnia, a prop de la frontera sèrbia, comptava a l'època de Tito amb un 80% de població musulmana, però estava enmig de comarques habitades per serbis. Des del 1993, Srebrenica constituïa un enclavament bosnio-musulmà de 150 quilòmetres quadrats i uns 60.000 habitants, molts d'ells, refugiats, envoltat de territori enemic. Aquell abril, la Resolució 819 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides declarà que aquest enclavament, i també els de Zepa i Gorazde, eren "àrees segures, lliures d'atacs i altres accions hostils".
Tanmateix, la comunitat internacional no va ser capaç de fer efectiu aquest compromís de protecció humanitària, traduït en tan sols 7.500 cascos blaus per a tot Bòsnia-Herzegovina. A l'assetjada Srebrenica, en concret, n'hi van correspondre uns 400, un batalló holandès mal armat i sense ordres clares, que esdevingué ostatge més que no pas defensor. La indecisió, la impotència, la covardia de la cúpula militar i política d'UNPROFOR va impedir que quan, l'estiu del 1995, l'exèrcit serbobosnià emprengué l'assalt a Srebrenica, les forces aèries de l'OTAN el deturessin. Com a conseqüència d'aquesta paràlisi, la ciutat va caure l'11 de juliol de 1995.
Durant els dies següents, la neteja ètnica es va traduir en la deportació de 45.000 persones (dones, criatures i vells) i en l'assassinat de més de 8.000 homes adults bosniomusulmans, víctimes del crim de masses més gran comès a Europa des del 1945. Un crim que el Tribunal Penal de la Haia ha qualificat formalment de genocidi, però que va simplificar brutalment el mapa ètnic de Bòsnia-Herzegovina i, en aquest sentit, facilità, uns mesos després, la signatura dels acords de Dayton i l'atribució de Srebrenica, ja sense musulmans, a la República Sèrbia de Bòsnia. En tot cas, dels dos màxims responsables d'aquella atrocitat, el polític, Radovan Karadzic, ja és a la presó. El militar, el sinistre general Ratko Mladic, encara segueix burlant la justícia.
La cadena de guerres entre els independentistes locals i els nacionalistes gran-serbis iniciada el 1991 a Eslovènia i Croàcia va adquirir a partir del 1992 una intensitat i una crueltat més grans a Bòsnia-Herzegovina, a causa de la major barreja entre les ètnies enfrontades. En aquest context, la ciutat de Srebrenica jugava amb molt males cartes. Situada a l'est de Bòsnia, a prop de la frontera sèrbia, comptava a l'època de Tito amb un 80% de població musulmana, però estava enmig de comarques habitades per serbis. Des del 1993, Srebrenica constituïa un enclavament bosnio-musulmà de 150 quilòmetres quadrats i uns 60.000 habitants, molts d'ells, refugiats, envoltat de territori enemic. Aquell abril, la Resolució 819 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides declarà que aquest enclavament, i també els de Zepa i Gorazde, eren "àrees segures, lliures d'atacs i altres accions hostils".
Tanmateix, la comunitat internacional no va ser capaç de fer efectiu aquest compromís de protecció humanitària, traduït en tan sols 7.500 cascos blaus per a tot Bòsnia-Herzegovina. A l'assetjada Srebrenica, en concret, n'hi van correspondre uns 400, un batalló holandès mal armat i sense ordres clares, que esdevingué ostatge més que no pas defensor. La indecisió, la impotència, la covardia de la cúpula militar i política d'UNPROFOR va impedir que quan, l'estiu del 1995, l'exèrcit serbobosnià emprengué l'assalt a Srebrenica, les forces aèries de l'OTAN el deturessin. Com a conseqüència d'aquesta paràlisi, la ciutat va caure l'11 de juliol de 1995.
Durant els dies següents, la neteja ètnica es va traduir en la deportació de 45.000 persones (dones, criatures i vells) i en l'assassinat de més de 8.000 homes adults bosniomusulmans, víctimes del crim de masses més gran comès a Europa des del 1945. Un crim que el Tribunal Penal de la Haia ha qualificat formalment de genocidi, però que va simplificar brutalment el mapa ètnic de Bòsnia-Herzegovina i, en aquest sentit, facilità, uns mesos després, la signatura dels acords de Dayton i l'atribució de Srebrenica, ja sense musulmans, a la República Sèrbia de Bòsnia. En tot cas, dels dos màxims responsables d'aquella atrocitat, el polític, Radovan Karadzic, ja és a la presó. El militar, el sinistre general Ratko Mladic, encara segueix burlant la justícia.
