18/02/2005 Sebastià Alzamora Sebastià Alzamora a Alexandria: "La literatura salva de la mort" Sebastià Alzamora visita "Alexandria" com a guanyador del Premi Josep Pla 2005 per la novel·la "La pell i la princesa", una història d'amor d'en Puppa i la princesa Maria i una indagació en els mecanismes del poder en la Praga del segle XVII en l'inici de la Guerra dels Trenta Anys. Al llarg de la conversa amb Màrius Serra, Alzamora admet que "La pell i la princesa" és una barreja de novel·la gòtica romàntica, de novel·la d'aprenentatge i de novel·la picaresca contemporània, la qual cosa li fa dir, com deia Elliot, que "ens posem a escriure pel desig d'imitar". És a dir, que som el que hem menjat i escrivim el que hem llegit. Pel que fa a la quantitat d'acció que hi ha en l'obra, considera que és el resultat de la influència de les pel·lícules d'aventures i de les històries cavalleresques, en què sempre passa alguna cosa. L'afició de determinats personatges a fer servir pell humana per enquadernar llibres també és un tema recurrent en la conversa. Al llarg de la novel·la podem comprovar que tendim a fer una separació massa nítida entre la realitat i els somnis, perquè, segons Alzamora, la realitat també engloba allò que somiem. Completa aquesta edició del programa un reportatge de Txell Bonet sobre alguns autors, tret del mateix Alzamora, que han participat en les Jornades sobre les noves tendències de la narrativa catalana "Sota quarantena": Marc Romera, Pere Guixà, Jordi Puntí, Manel Zabala i Jordi Galves. L'autor de l'"Apoteosi del cercle", membre actiu del grup denominat "imparables", opina sobre la feina d'aquests "joves" autors i creu que el problema és estructural, perquè li costa obtenir un prestigi que l'equipari a la literatura castellana que hi ha aquí; l'autèntic problema per fer una literatura nacional. Com a illenc i responsable de l'Institut d'Estudis Baleàrics, Alzamora considera que el problema es basa en la dinàmica de la metròpoli i la perifèria. Pensa que Barcelona és molt autocomplaent i que a les Balears hi ha hagut una claudicació de bon començament dels agents culturals, que qualifica de "dimissió de l'exigència".