El camí d'avui serveix per endinsar-se en una zona molt inhòspita de la Vall del Lord, al nord del Solsonès. És un camí de llenyataires i carboners, que moltes vegades va penjat per sobre de les cingleres, un dels pocs accessos a les fondalades conegudes com els "Clots de Vilamala". L'itinerari comença i acaba al túnel de la carretera que va al Santuari de la Mare de Déu de Lord. El sender passa per sota el santuari i a tocar de l'embassament de la Llosa del Cavall. Després voreja els clots i s'enfila fins el Mas de Sòbol.

L'Hostal del Vent és de les poques masies que encara queden habitades a l'entorn dels Clots de Vilamala. A dins dels coberts, a l'era, a l'hort, pertot creixen o s'assequen ramells d'herbes aromàtiques i medicinals. Fa anys que en Josep les recull per vendre-les als herbolaris: el fonoll que cura constipats, la til·la i la valeriana que relaxen... També li demanen té de roca, corona de rei, sàlvia, herba fetgera...

Josep Malé, herborista

"-I aquestes, els herbolaris, per què la feien servir l'orella d'ós?
-Serveix molt per a grips. També per a d’altres coses; és clar, hi ha herbes que curen set o vuit mals. Sembla que no pugui ser..."

Això sí, no n'hi ha cap de miraculosa, i el rebost ha d'estar sempre ben servit, almenys, d'una trentena de classes, diu en Josep.
Doncs, si hi ha una herba per a cada cosa, precisament ens interessa que ens aconselli quina va bé per combatre un dels mals dels caminaires.

Josep Malé, herborista

"-Escolti’m, Josep, i per al mal de peus, què ens recomana? Perquè ara ens toca una excursió...
-No anar-hi!!!
-No anar-hi? Doncs, escolta, ja ho sabeu..."  

No hi ha dubte que és un consell molt pràctic. Però no ens convenç. Estem ben decidits a recórrer els cingles que volten l'Hostal del Vent, on en Josep recull les plantes. Ell és dels pocs que encara en treu algun profit, d'aquestes fondalades de la vall de Lord. També s'hi acosten caçadors, algun boletaire, i els excursionistes, com ara el nostre guia, en Joan Guirao, que ha escrit un llibre d'itineraris per la vall.

Els pocs camins que s'endinsen als clots són senders antics, que solien portar a places carboneres. També n'hi ha que s'enfilen fins al Santuari de la Mare de Déu de Lord.

   I d'altres que arriben fins a alguns masos.

   Ara, de cases, ja en queden ben poques, i la majoria estan en ruïnes. Com Torruella, que es va cremar fa gairebé un segle, segons ens explica en Josep, l'actual propietari. I diu que, no fa pas tant, ha vist desaparèixer altres masos, colgats per les aigües de l'embassament de la Llosa del Cavall.                                                

   Aquest és un territori d'orografia enrevessada. Sempre s'ha fet difícil moure-s'hi, perquè és ple de precipicis, balmes i engorjats. I que consti que nosaltres n’estem ben advertits.

Griselda Guiteras

"El nom ja feia sospitar i realment s'han complert totes les expectatives. Per a l'excursionista, el "mal pas" la veritat és que no té gaire complicació. Però si pensem que hi passaven traginers, gent amb cavalleries, la cosa canvia força."

I és que les bèsties són molt espantadisses. I només calia que una mula o un matxo notés la pedra fregant-li el llom que s'esverava de seguida i corria el risc d'estimbar-se.

   Transportistes i vaquers miraven d'evitar aquest camí, però solia ser pas freqüent de bèsties carregades de carbonet o de soques de boix per fer pipes i culleres.

   Sembla mentida, però aquest territori, abans, era ben pla. Segons una llegenda, és clar... I diuen que al capdamunt hi havia un poble. Un vespre hi va arribar un captaire demanant almoina. Però cap veí li va oferir sopar ni llit. Només va trobar acolliment en aquesta casa, el mas de Sòbol.

Joan Guirao

"Total, que a l’hora d'anar a dormir, va dir: 'Senyors, si aquesta nit sentiu molt de terrabastall i molt de soroll, no sortiu a la finestra. Total, que se'n van anar a dormir. I cap a la mitjanit es va girar una supertormenta, el terra tremolava i, l'endemà, quan es van aixecar, els pagesos van veure que el poble no hi era, no hi havia el pla i tot s'havia enfonsat."

En lloc dels plans només hi havia precipicis que feien vertigen. De les cases, ni rastre. El nom dels clots, Vilamala, recorda la gent d'aquell poble que no van voler aixoplugar el foraster.
Curiosament ara, en aquestes muntanyes, hi ha llocs on trobar refugi. A la balma del Fornó, encara s'hi arrepleguen ovelles i cabres. Hi deixen un bon rastre de fems... que sempre han estat de bon aprofitar.

Josep Cases

"-Mira, això ho recollien, s'ho emportaven cap al poble. El treien d'aquí a coll fins a la collada. Allà el carregaven amb matxos o rucs, el que tinguessin, i se l'emportaven al poble per a adob, per a la terra....
-Per a l'hort...
-Per a l'hort...

   Bé, no cal dir que, com temíem, després de resseguir tants roquissars, avui acabem la ruta amb una mica de mal de peus. Però amb la satisfacció d'haver trepitjat els millors miradors de la vall de Lord.