Segur que, si els parlem de Benidorm o d'Altea, de seguida els ve al cap la imatge de les extenses platges del litoral alacantí plenes de grans edificis d'apartaments. Però avui els proposem que coneguin una visió molt diferent d'aquestes poblacions de la Marina Baixa: les veurem des de les alçades. La comarca la travessen diferents serres, com Aitana o Bèrnia. Farem una excursió per aquesta última i, atenció!, perquè es tracta d'una important mola de roca; per tant, creuar-la no és fàcil. Ja veuran que ho farem d'una manera molt espectacular.

Griselda Guiteras: (Bevent Mistela)

"-La necessitarem, no?
-Doncs jo crec que sí, perquè, per lo que mos queda...".

Doncs, només ens espera una bona caminada, per voltar tota la serra de Bèrnia, una gran mola de roca que en un moment s'enfila des d'arran de mar fins a més de mil metres d'alçada. L'ensucrada mistela, doncs, feta al terme, a Xaló, ens ajudarà prou a enfrontar-nos al massís. Ara bé, en José Miguel, un expert en guiatges per la comarca, també recomana anar ben servits d'aigua perquè aquí no abunda, precisament.

José Miguel Garcia, Terra Ferma

"Ací tenim la font del Bèrnia, un dels poquets puestos on trobem auia a la vessant de Bèrnia. L'auia és un bé escàs i ací tens un exemple de l'optimització que es fa d'ella: pels humans, pels animals i també com a llevador, no? A partir d'ací, l'auia se'n va als bancals i és auia per a reg".

La Marina Baixa interior és plena de masos. En alguns, encara s'hi conrea la vinya, s'hi fan panses i moscatell. La majoria de bancals, però, fa temps que estan abandonats, des que el turisme facilita ingressos més segurs i còmodes que treballar una terra prou seca i desagraïda.

Aquest territori sempre ha estat lligat a Bèrnia, per bé i per mal. La serra l'aïlla de la costa. Antigament impedia l'atac i el saqueig de corsaris, però també dificultava molt el comerç amb els ports del litoral.
De passos, per la muntanya, n'hi ha molt pocs. De fet, aquí semblen inexistents. La qüestió és, doncs, com creuarem aquestes enormes parets?

José Miguel Garcia, Terra Ferma

"Bueno, pues ja hem arribat al forat. Ara, el que tens que fer és anar amb cuidado amb el cap. I cuidado també amb el final, perquè igual t'estaques amb la motxilla, que és més estret cap al final. Per lo demés, usant les mans i un poquet d'elegància podem passar tranquil·lament".

Doncs resulta que estem creuant el cor de Bèrnia gràcies als curiosos capricis que, de vegades, té la natura. Per un estret túnel, d'una cinquantena de metres, conegut com "el forat", que comunica les dues vessants de la serra.

I si travessar "el forat" és sorprenent, encara ho és més sortir-ne.

José Miguel Garcia, Terra Ferma

"-Bueno, no sé si t'ho esperaves, però esta és la vista que tenim...
-Impressionant!
-Tota la vall... hasta el final de la vall del Guadalés, no? Tenim Benidorm ací davant".

Benidorm, Altea, més enllà, Alacant i Santa Pola... l'assolellada costa llevantina és un mosaic de xalets i gratacels, un paisatge nascut del boom turístic dels seixanta. La plana, rica en aigua dolça, també està fragmentada, però per les grans extensions de nesprers i cítrics del terme de Callosa d'en Sarrià.

És l'altra cara de la mateixa comarca.

Des d'aquestes alçades, Bèrnia domina la terra i vigila el mar. Per això, quan al segle XVI els otomans amenaçaven la comarca, Felip II va ordenar construir-hi una fortificació. El Fort de Bèrnia, però, només va funcionar durant cinquanta anys. Felip III, fill de l'anterior rei, va ordenar abandonar-lo i destruir les instal·lacions. Passat el perill turc ja no era útil i s'havia demostrat que era vulnerable.

Griselda Guiteras:

"Ara s'ha de posar una mica d'imaginació per arribar a saber per a què servia cada dependència. Sembla ser que aquestes que estan més ben conservades podien ser unes quadres o els corrals".

"Sota aquestes arcades potser hi havia magatzems".

"I aquest era l'aljub principal, el dipòsit on s'emmagatzemava l'aigua que necessitaven els soldats".

La guarnició havia d'aprofitar tots els recursos del massís. Les provisions no els arribaven abundants, perquè l'accés al fort no era fàcil ni ràpid. Pocs camins portaven a la plana. I cap a l'interior només hi havia un pas possible: el que voreja el barranc de Bolulla.

Encara ara, aquesta és de les poques sendes que volten Bèrnia. I ens permet comprovar, de nou, el caràcter divers del territori. Enrere deixem la Marina Baixa més moderna i activa, també la més sorollosa. Al davant tenim altre cop el territori antic, el més tradicional, potser més autèntic... on l'únic soroll que sentim és el que neix d'aquesta serra.