Hi ha una ruta que recorre els tres monestirs cistercencs més importants de Catalunya: Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges. És la ruta del Císter, que molta gent ha fet en cotxe, perquè la distància entre els monestirs és gran. Però aquest mateix itinerari també es pot fer a peu, ja que, des de fa un any i mig, està marcat com a sender de Gran Recorregut. Aquest GR, el 175, fa 104 quilòmetres, i és una ruta circular que permet seguir els passos dels monjos cistercencs. Passa pels camins que, possiblement, van utilitzar els religiosos per anar als monestirs de visita o a tractar assumptes de l'orde. Evidentment, nosaltres només tenim temps de fer una petita part d'aquesta ruta del Císter.

David Cunillera, C. E. La Xiruca Foradada

"-Veus? Això són les marques que feien els picapedrers, perquè no els prenguessin les seves, i així cobressin la seva. Veus? Un quatre, una "T" al revés...
-O sigui, que era com la seva signatura...
-Sí, era la firma.
-Cada picapedrer tenia la seva."

En David coneix, des de fa un temps, la importància que els picapedrers van tenir en la construcció de Santes Creus. Durant una visita escolar els van explicar que van caldre molts treballadors per aixecar aquestes parets. Seguint els preceptes de sant Bernat de Claravall, els monjos els van encarregar edificis de línies senzilles, austeres... perquè mai res material podia sobrepassar els valors espirituals...

No tot, però, és sobrietat en aquest monestir. Al claustre, els capitells expliquen tot tipus d'històries, i intenten alliçonar els que passegen entre les seves columnes.

Pep Cunillera, C. E. La Xiruca Foradada

"Eva surt de les costelles d'Adam, estan al Paradís, es mengen la poma, senten que van despullats, l'àngel els fa fora... Llavors, a partir d'aquí, han de guanyar-se el pa amb la suor del seu front i aquí ja es veuen que estan treballant, estan fent de pagesos...".

Tot i la monumentalitat dels edificis, la vida dels cistercencs era ben humil. Dedicaven el temps a l'oració, a escriure i a fer dibuixos per a la biblioteca, a conrear els horts... Valoraven el silenci i el contacte amb la natura. Per això, els seus monestirs eren en llocs tranquils, envoltats de vegetació i amb aigua abundant, com la Vall del Gaià.

Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges estaven comunicats per diversos camins. Aquests itineraris, els han marcat els nostres guies, els excursionistes de "La Xiruca Foradada", del Pla de Santa Maria. Perquè, la ruta del Císter se segueix caminant. Això sí, els rucs que feien servir els monjos s'han substituït per artefactes moderns.

Griselda Guiteras: "

-Falta poc, eh? Falta poc, ja! Us esperen per dinar!
-Aquesta és una ruta que habitualment la gent fa caminant, d'uns cent quilòmetres... a trossos, és clar. Però aquests de les bicis són capaços de fer-la amb un dia, com fan avui...".

Aquesta xarxa de camins es va anar ampliant quan, després de la reconquesta cristiana, al segle XII, els pagesos van començar a repoblar el Camp de Tarragona. I els primers es van instal·lar en terrenys pròxims als monestirs, perquè solien ser més segurs.

Els nouvinguts es van trobar amb una terra pedregosa i complicada de conrear. Amb molt d'esforç, però, van fer espai per als sembrats. I del munt de rocs que treien dels camps en van fer parets, i barraques per guardar eines i aixoplugar animals. Amb la tècnica de pedra seca també es va construir aquest curiós dipòsit d'aigua.

Enric Fonts i Pep Cunillera

"-Mira, veus? Això és el cossiol. Això servia... és una barraca de pedra seca, que servia per recollir l'aigua de la pluja en aquest rocallís. Llavors, aquí servia perquè no s'evaporés, i tal... -I fixa't en la columna que hi ha aquí al mig, que és com aquelles del monestir central, que surten, una, dues, tres arcades. Hi podien entrar els bens i les cabres per beure aigua".

Aquest cossiol encara el fan servir alguns ramats del Pla de Santa Maria. I és que, al camp, algunes coses no han canviat gaire. Els conreus d'ara també són força similars als d'abans: es fa cereal, vinya, ametlles... amb la diferència que la maquinària facilita moltes feines.

No tothom, però, s'aprofita de les tècniques modernes. A la partida del Carreró hi ha uns ametllers de gran copa. L'amo del terreny deixa que les branques creixin perquè així fan més quilos de fruits. Ara, a la hora de collir les ametlles, ho ha de fer sempre a mà.

Joan Ribé, pagès

"Per collir a màquina haurien de ser com aquells d'allà baix, i aleshores la producció va baixant... Això depèn de les hectàrees que tens. Si tens deu hectàrees, millor fer-ho així, perquè colliràs moltes més ametlles. Si en tens cent, millor fer-ho de l'altra manera; si no, no les podràs collir."

En Joan cultiva diverses varietats d'ametlles, com la llargueta, o la marcona, la més apreciada per fer torrons. Ara, explica, el sector pateix una dura competència a causa dels productes que vénen dels Estats Units. Tot i això seguirà amb l'ametlla, diu, mentre no s'hi perdin gaires jornals.

Arribem ja al poble, acompanyant en Josep Maria, que va a tancar el ramat. Per cert, qui triï aquesta ruta, que pensi que és per fer-la com els monjos, a un ritme pausat, imprescindible per no perdre's cap detall del paisatge, del territori i de la seva gent.