Hi va haver una època, sobretot als segles XVIII i XIX, que a Andorra hi havia mitja dotzena de fargues treballant a ple rendiment. Fonien el ferro que s'extreia de diferents mines del país. Alguns dels jaciments eren a prop de la vall, però també n'hi havia d'altres al capdamunt de les muntanyes. En aquest cas els traginers havien de fer un trajecte llarg i força dret, per camins de bast. Perquè se'n facin una idea, de com eren aquestes rutes del ferro, els proposem una excursió per la Vall de la Coma de Ransol. Anirem fins a unes antigues galeries, ara tapades, i veurem com era una de les cabanes on vivien els treballadors. Ah!, i també coneixeran els Estanys dels Meners.

El riu de la Coma de Ransol baixa sempre generós. A la vall sol nevar amb ganes i durant tot l'estiu les fonts tenen reserves abundants.

La muntanya andorrana és rica en recursos naturals. A l'estiu hi ha bones pastures. A la tardor es pensa en la caça i els bolets. I la primavera és el moment d'arreplegar xicoies i altres plantes per portar a taula.

Lluís Vendrell, Fed. Andorrana Muntanyisme

"Això són els enciams de font. Això, a principis de primavera, o a mitjans, es cullen i es fa amb amanida. Amb una mica d'all tendre, el trosseges, el fiques a macerar amb una mica d'oli, vinagre i sal...tres o quatre hores abans de dinar, i ja el tens preparat".

Com el seu nom indica, aquest enciam només creix a tocar de l'aigua més neta de les fonts. Però atenció!. S'ha de conèixer bé, perquè es pot confondre amb la tora, una planta altament tòxica.

L'itinerari d'avui el fem per un camí comunal. A Andorra hi ha una àmplia xarxa d'aquests senders, assenyalats amb pintura groga, que porten, en poques hores, a cims, llacs o refugis. El primer estany ja el tenim a la vista.

Joan i Eduard, manteniment senders.

"-Parem aquí, Edu, que aquí comença el desnivell fort. Quan et marca la "Cami"?
-Quatre quilòmetres, nou-cents seixanta...
-Val...".

Calculen distàncies, temps i desnivells. En Joan i l'Eduard fan el manteniment dels senders andorrans, perquè aquestes muntanyes també les travessen GR: l'onze, el set i el "GRP", el sender de gran recorregut que volta tot el país.
Aquest estiu l'estan mesurant per poder fer-ne una guia.

Joan Vilana, manteniment senders

"Per fer la topoguia portem diferents eines. Portem una roda, que la vam batejar, es diu "Camila". També anem mirant el mapa, anem mirant les direccions, anem ficant els desnivells, apuntem una mica els pics, els paisatge, la flora i és bastant complet".

Doncs, en el segon tram de l'excursió seguirem les marques grogues i vermelles del GRP. També serà important anar observant el terra. Busquem runa, alguna mena d'abocador de pedra que ens indiqui la proximitat dels jaciments de ferro de Ransol.

Finalment trobem una cabana, restaurada fa poc, que havia format part del petit nucli miner de la vall.

Lluís Vendrell, Fed. Andorrana de Muntanyisme

"Es calcula que hi devien haver entre vint i quaranta miners, en tota aquesta zona".
"Començaven el mes de maig, treien neu, obrien camí, i tot l'estiu es quedaven a viure aquí".

I durant aquest temps, els treballadors de la mina només tenien contacte amb els traginers, que de pujada els portaven provisions i de baixada s'enduien les sàrries carregades de ferro cap a les fargues de la vall. Diuen que el mineral que extreien d'aquest jaciment era de molt bona qualitat.

Griselda Guiteras

"A la sortida de les mines hi havia un lloc que es denominava plaça. Era on es triava la mena, el ferro, de la roca que no es feia servir. Aquests dos rocs, a simple vista semblen els mateixos. Aquest és el ferro, que brilla molt més. I al més a més pesen pràcticament igual, tot i que aquest és molt més gran".

Ja fa molts anys que els únics que pugen a les mines i als llacs són els excursionistes, els caçadors i els pescadors. A l'últim dels estanys, en Jordi prova sort. La tècnica que fa servir és prou curiosa.

Jordi Solà, pescador federat

"La pesca amb mosquit es tracta d'una imitació de mosquit que pesa molt poc i es va propulsant. Llavors es llença i es deixa anar a l'aigua. I esperes que la truita, que menja normalment insectes, quedi enganyada per la imitació".

Les truites, però, no són tontes i l'esquer ha de ser creïble. Per això, segons l'època de l'any, fins i tot segons la llum que hi hagi, en Jordi fa servir un o un altre "insecte". I sembla que avui, l'ha encertat.....perquè piquen.

Jordi Solà, pescador federat "Veus, això és la truita fàrio, típica dels estanys i de tots els rius que només hi ha truita. Hi ha gent que en vol menjar i se les queda...jo no, jo les torno, només ho faig per l'esport".

Diu en Jordi que el veritable plaer de la pesca és poder gaudir del paisatge dels estanys, de la serenitat de les muntanyes... Vaja, el mateix que els excursionistes, però carregant una canya en comptes d'una motxilla.