La transhumància és un costum ramader que s'ha fet des de temps immemorials, per tal d'aprofitar les millors pastures segons l'època de l'any. El continu moviment de ramats va obligar als pastors a crear una xarxa de camins que facilitava el trasllat del bestiar de la plana a la muntanya i viceversa.
Al Lluçanès s'ha fet un estudi sobre les rutes de la transhumància i s'ha determinat que, per aquest territori, n'hi passaven quatre de molt importants. Algunes ja han mig desaparegut sota l'asfalt de les carreteres, però n'hi ha d'altres que encara s'utilitzen. La Griselda ha recorregut part de la via que anava del Penedès a Castellar de n'Hug, passant pel centre del Lluçanès.

Al corral d'en "Cuca", a Olost, un munt d'ovelles esperen, pacients, que les esquilin. La colla de tonedors del Berguedà va de pressa, en un matí n'enllestiran cap a dues-centes. Amb la màquina, rai... tot i que, per passar-ne via, és bàsic saber estacar l'animal.

Miquel Lòpez, tonedor

"Aleshores, perquè s'estigui quieta, aquesta cama d'aquí, passada per aquí sota... Llavors, aguantada amb aquest genoll aquí, a l'esquerra, i amb aquest... llavors ja no pot marxar".

Temps enrere els tonedors s'hi passaven setmanes senceres, al Lluçanès. Entre l'abril i el juny milers d'animals travessaven aquestes terres, fent la transhumància. I, quan eren a mig camí, els pastors s'aturaven a descansar i a preparar el ramat per pujar a muntanya.

Josep Salvans, "Cuca", ramader.

"Doncs la ruta que fareu avui és la del Camí Central; de les tres rutes que passen pel Lluçanès és la central. Venien del Penedès i del Llobregat".

Josep Salvans, "Cuca", ramader.

"Molts ramats aprofitaven quan passaven pel Lluçanès per esquilar. Hi havia hagut molta indústria de la llana".

Ara la llana quasi no es paga, i les ovelles només s'esquilen perquè vagin netes i no passin calor. Fa uns anys, però, tonedors, filadores, paraires i força pagesos vivien de l'activitat generada per la transhumància.

Griselda Guiteras

"Per començar aquesta excursió pel Lluçanès hem triat aquesta fita. Està situada a Santa Creu de Jotglar. Aquí creuen dos camins ramaders i es considera que és el centre geogràfic de la comarca. Millor lloc per començar? Cap....
Som-hi! Vosaltres, davant, que sou els guies".

Com altres nuclis del Lluçanès, Santa Creu va néixer a tocar d'un camí ramader. El bestiar s'aturava a abeurar-se, i al voltant de la bassa es van anar obrint "parades", masos convertits en hostals per allotjar els pastors.

Aquí també hi havia la Casa Gran, un casal important en època de les vegueries.
S'hi reunien els terratinents del Lluçanès per decidir qualsevol qüestió que afectés el territori. Per exemple, quanta sal es podia vendre als pastors, i a quin preu.

Són pocs els ramats que ara encara pugen a peu al Cadí o a la Cerdanya. La majoria hi van amb camions, d'altres ni tan sols marxen de casa. Per això moltes de les antigues vies de transhumància es van perdre fa temps. Avui ens acompanyen alguns dels lluçanesos que han participat en un projecte d'estudi i recuperació dels vells camins. A tocar de conreus, han hagut de fixar-se en les parets de pedra seca que els delimitaven, i pel mig dels boscos han buscat lloses de mida gran.

Jordi Torres, grup de treball de la transhumància del SOLC

"Bueno", aquí tenim una de les fites que marquen els camins ramaders.
Aquesta, i n'hi ha una altra a vint-i-cinc metres d'amplada, que és l'amplada mitjana que marcaven els camins ramaders a la comarca. Llavors, si eren llocs on passaven ramats més grans podien arribar fins a 60 metres".

"Aquestes fites eren precisament perquè les ovelles, mai, sota cap concepte, podien sortir d'aquí. Si sortien i feien mal a un camp, o sigui, es menjaven la vianda, el pastor havia de pagar els danys causats pel bestiar".

Les fites també delimitaven les returades o emprius, els indrets on es permetia al bestiar passar la nit, sovint a recer d'un bon alzinar, com el bosquet de Fumanya.

També s'assenyalaven els camins secundaris: els que passaven davant dels masos, o els que anaven fins a una bassa o un riu quan hi havia l'anomenat "dret d'abeurada" i el pastor podia portar-hi els animals a refrescar-se.

Pere Juvanteny

"Guaita, mira, aquesta és la jonça. També es deia "pa de pastor". És la planta que s'estimen més les ovelles".

"La primera que es mengen és aquesta i les veus totes arranades, i les altres no. I es pot menjar, tasta-la que és dolça... de petits ens ho menjàvem...".

En els llargs trajectes era important saber on hi havia aigua i quines plantes feien servei: perquè si la jonça era energètica per a les ovelles, l'oli de ginebre curava tots els mals, i no faltava mai al sarró dels pastors.

Al Lluçanès han retrobat les antigues vies de transhumància, i també les seves vivències, una tasca intensa per no perdre la memòria històrica d'un territori.

Al Lluçanès també s'han recuperat antics oficis i artesanies, balls i instruments, i tonades com les que avui sonen a la festa popular de la Pedra Dreta. L'objectiu de tot plegat és que les noves generacions coneguin les seves arrels i les conservin.