L'any passat la celebració de l'any Xacobeu va tornar a posar molt de relleu l'anomenat "Camí de Sant Jaume". Molts excursionistes van aprofitar aquest esdeveniment per recórrer les rutes que durant molt segles van seguir milers i milers de pelegrins per arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la.

El Camí de Sant Jaume tradicional, el més popular, és el conegut com "el camí francès": ve de França i recorre tot el nord d'Espanya.

N'hi ha, però, molts d'altres, de camins de Sant Jaume, que travessen tota la geografia espanyola. A Catalunya també hi ha itineraris diversos, segons la comarca des d'on sortien els pelegrins. Els de les comarques tarragonines, per exemple, solien passar per la serra del Montsant, creuaven la plana del Segrià i enllaçaven amb un antic camí que travessa els Monegres.

Griselda Guiteras:

"-És a dir, que, de camins de Santiago, n'hi ha des de Sevilla, des de Porto, des de França...
-Des de València...
-Nosaltres farem el català... Farem un tros del camí català de Sant Jaume, que comença a la catedral de Tarragona. De totes maneres, nosaltres farem els últims deu quilòmetres, a la comarca del Segrià, i anirem fins a Mequinensa. Som-hi, potser, no?...".

Fa molt de temps que per aquest antic camí de Sant Jaume no hi passen pelegrins. De fet, poca gent coneixia aquesta ruta fins que, fa uns anys, els tarragonins que ens acompanyen, tots conservadors de senders, es van proposar recuperar-la. Al capdavant del projecte s'hi va posar Enric Aguadé, pioner del senderisme a Catalunya. Delimitar l'itinerari no els va ser fàcil. Havien de reconstruir el viatge dels primers pelegrins.

Enric Aguadé, pres. Honor Comitè Català de Senders

"Tots els pelegrins que anaven els segles X, XI i XII a Santiago de Compostel·la des del sud d'Europa o des de Catalunya per força havien de passar pels camins romans, tota vegada que els camins no es van millorar fins al temps de Carles III, als segles XVI i XVII."

"Nosaltres vam buscar el camí romà que anava de Tarragona a Saragossa, Tarraco-Cesar Augusta, que eren les dues poblacions més importants d'aquesta zona."

La qüestió, doncs, era trobar testimonis del pas dels romans: murs, torres de defensa, restes d'un camí empedrat... Des de Tarragona en van anar localitzant a l'Albiol, a Prades, a Ulldemolins, i a Maials, ja en terres lleidatanes, fins arribar al pont romà de Mequinensa.

Pels romans aquest era un "camí de seguretat", una via estratègica, paral·lela al camí normal, que recorria la carena, guanyant visibilitat i evitant les possibles emboscades.

Conversa Griselda Guiteras amb Enric Aguadé:
"-Com es diu, bassa del dimoni?
-Bassa del Dimoni...
-I vols dir que l'hem d'obrir amb aquest nom?
-No ho sé, a veure què sortirà...
-Res de res, de res...
-Està completament seca".

Mala sort, abans el pou sempre solia estar ple. Tot i que si en aquest punt als legionaris els faltava aigua, només havien de caminar una estoneta més. Just abans d'enfrontar-se als Monegros podien prendre bones reserves d'aigua: o bé a l'Ebre o bé a la confluència del Segre amb el Cinca.

No van ser gaires els pelegrins catalans que van utilitzar, segles després, aquesta ruta. La majoria es trobaven a Montserrat, i d'allí feien cap a Lleida. Aquest era un itinerari usat majoritàriament per tarragonins, tot i que, ni la drecera els estalviava un llarg viatge, segons conta el doctor Aguadé.

Enric Aguadé, pres. Honor Comitè Català de Senders

"-A Saragossa, 8 dies; de Saragossa a Logronyo, 10 dies; de Logronyo a Burgos; 3 dies; de Burgos a Santiago vam estar 16 dies".

No tenim pas tant de temps, nosaltres. Ens aturarem a Mequinensa, on la cua del pantà de Riba-roja fa la partició entre terres catalanes i aragoneses.

Tots els passos, tots els camins que hem fet avui es dominen des del castell del poble. Va ser fortificació fronterera d'Al-Andalus, i penitenciària i base d'operacions de nobles, com els Montcada. Un cop a l'any s'instal·laven al castell per impartir justícia i recaptar impostos.

Griselda Guiteras:

"Quan els senyors de Montcada venien al castell de Mequinensa a cobrar tributs, doncs, estaven aquí a dalt, a la part més alta de la sala. Unes escales més avall hi havia els que s'anomenaven els "hereus de confiança", que eren les persones que tenien cura dels seus negocis. I a baix de tot, evidentment, hi havia el poble, que era el que pagava..."

Curiosament, el poble va acabar sent l'amo del castell. Quan a la noblesa ja no li va interessar seguir mantenint-lo, el va cedir a Mequinensa.

Gilbert Obiol, masover castell de Mequinença

"L'ajuntament per donar-li una mica de vida, perquè pràcticament estava en desús, tenia habilitada una habitació per poder allotjar un cap de setmana a totes aquelles parelles de nuvis que hi havia a Mequinensa que no tenien poder adquisitiu per poder viatjar o a Saragossa o a Barcelona."

Passada la Guerra Civil, el castell va ser abandonat, i durant anys va patir espoli. Fins que, a finals dels cinquanta, l'empresa hidroelèctrica que construïa la presa de Mequinensa s'hi va interessar per allotjar-hi els seus tècnics. I, ara, el castell torna a ser l'amo del paisatge, de desenes i desenes de quilòmetres a la rodona.