Si busquen al diccionari la paraula GARROTXA veuran que vol dir: terra aspra, trencada, de mala petja... Es diu, precisament, que el nom de la comarca ve d'aquí, de ser un territori rocallós, ple de cingleres i estimballs, de difícil comunicació. Així, almenys, és l'interior de l'Alta Garrotxa, al nord d'Olot, un territori molt agrest, però que, al mateix temps, guarda paratges de gran bellesa. Avui els proposem recórrer la vall de Sant Aniol d'Aguja i visitar l'ermita del mateix nom. Actualment, la vall està abandonada, però fa anys, tot i la duresa del territori, hi havia hagut diverses masies, un molí i fins i tot una farga.

Traginers, contrabandistes, maquis, carboners, trabucaires... tots havien de travessar el pont d'en Valentí per entrar a les terres altes de la Garrotxa. Alguns hi vivien o hi treballaven, uns pocs hi negociaven i també hi havia qui es dedicava a robar la gent de pas. De senders se n'obrien els justos per comunicar masos amb hostals i ermites, i no eren, precisament, camins planers.

Josep Agustí, C.E. d'Olot

"Vinga, ara a poc a poc que, aquí, escolta, s'ha de començar com un vell per acabar com un jove."

És un bon consell de qui coneix bé l'Alta Garrotxa. Part de la família d'en Josep Agustí prové d'aquesta terra i ell s'ha fet farts d'explorar-la amb curiositat excursionista. Els antics camins, diu, es van fer aprofitant les poques facilitats que els oferia l'orografia, resseguint graus, tarteres o els replans dels cingles.

Josep Agustí, C.E. Olot

"Bueno, ara tu Griselda passa cap aquí, que aquí hem arribat al Salt de la Núvia. Des d'aquí veuràs tot el que és les planes de la Muntada. Aquí és un lloc característic, perquè diuen que una núvia, que era una noia de la masoveria de Talaixà, la feien casar per força a Sant Aniol. I quan va passar per aquí, com que no es volia casar, es va tirar daltabaix de la cinglera i es va matar. I sempre més se n'ha dit el Salt de la Núvia."

La cultura popular sempre ha tingut motius concrets per anomenar els indrets. En aquestes cingleres, a la vall de Sant Aniol d'Aguja, el camí es fa estret i l'alçada és considerable. I abunden els "salts" : Salt de la núvia, Salt del Burro, Salt del Vicari...

És aquesta la Garrotxa més aspra i esquerpa, més inaccessible, que sovint barra el pas al caminant amb gorges fondes i alts roquissars.
També, però, és una Garrotxa espectacular i molt atractiva.

El sender s'acaba quan topa amb la riera de Sant Aniol. Però l'aigua no ens atura: travessem el riu diverses vegades i, amb molt de compte, anem voltant les gran roques que delimiten la llera.

En Josep assegura que l'esforç valdrà la pena. Som a punt d'arribar a una de les raconades més boniques de la vall.

L'aigua es precipita desenes de metres al Salt del Brull. A partir d'aquest punt ja no hi ha pas possible per als excursionistes. Tot i que, potser no cal, perquè hi ha qui diu que justament aquí se situa el cor de l'Alta Garrotxa.

Realment Sant Aniol va triar un lloc ben idíl·lic per fer penitència.
Perseguit al Vallespir, es va retirar a una cova que hi ha sota l'ermita que porta el seu nom. Més endavant, al voltant del temple hi va créixer una comunitat, unes quantes masies, un molí... S'hi feia missa cada diumenge.
Per la gent que va viure a la vall, però, aquest paratge, més que idíl·lic era prou dur.

Josep Agustí, C.E. Olot

"La gent d'aquí, doncs una mica d'agrícola, allò que en deien quatre porcs, quatre gallines i pollastres, l'home a fer jornals de bosc, a fer carbó, perquè la riquesa d'aquí era l'alzina i el carbó....
"Vull dir que eren molt, molt, molt precaris...."

"Un bastó per a la Griselda. I ara en buscarem un altre, aquí darrera...."

Ens anirà bé, una perxa, perquè, el retorn el farem per un sender que fa ziga-zagues, riu avall. La riera de Sant Aniol porta força aigua i en algun punt s'embassa. Encara hi ha la resclosa i el canal que duien aigua al molí...I alguns assuts que es van fer quan es treia fusta de la muntanya.
Feien falta per crear un corrent d'aigua suficient per arrossegar els troncs.

Griselda Guiteras

"Doncs hem de tornar a travessar el riu. Els peus, no ens els mullarem... Ara, que aquest nou sistema, molta gràcia no fa..."

Bé, com diu en Josep, pitjor ho havien passat els músics de la cobla que cada any feien aquest mateix camí per anar a l'aplec de Sant Aniol. Sobretot al que li tocava transportar el contrabaix. Ara, els excursionistes ens podem agafar aquest itinerari amb més calma i aprofitar-nos dels avantatges que té resseguir un sender que toca l'aigua.

"Uaaauuu, que freda....O que bé...."