Hi ha una ruta marcada que dóna la volta a tota la comarca del Capcir, a la Catalunya Nord. No s'espantin, que no els proposarem fer-la tota: es tarda uns tres dies a fer tot el tomb. Avui només en farem un tros, recorrent una de les valls més boniques del Capcir: Galba, situada molt a prop del poble i l'estació d'esquí de Formigueres, coberta d'avets i de desenes d'espècies de flors de tots els colors. El nostre objectiu és arribar a l'estany del Diable i, pel camí, visitar unes pedres on pastors i caminants han deixat constància del seu pas. Sembla que hi ha signatures centenàries.

Els narcisos impregnen la part baixa de la vall de Galba d'una aroma molt dolça. Hi ha qui encara els recull per portar les flors a Grasse, la capital francesa del perfum. Això sí, fora dels límits del bosc de Camporells, perquè aquest és un espai protegit i no està permesa la recol·lecció de plantes. En canvi, la fusta es pot explotar, s'hi pesca i hi pasturen els ramats, però sempre són activitats regulades que no degraden l'entorn. El nostre guia, en Jaume, fa de guarda forestal i en sap prou, de tot això. També li toca vigilar els incendis a l'estiu i prevenir allaus a l'hivern.

Jacques Volle, guarda forestal

"Mira, Griselda, és una perxa neu. Cada marca, una marca groga i una marca verda, fa 50 centímetres, per mesurar la neu que hi ha."
"Entre la quantitat i la qualitat, pot mesurar el risc nacional d'allaus."

Al gener la neu cobria aquestes perxes, la vall vivia una hivernada profunda i era gairebé inaccessible. Només en arribar el desglaç, els senders han reaparegut.

A Galba, en general, els camins són senders d'excursionistes que han volgut conèixer la vall, i les seves fonts i les flors...
Ho han tingut prou fàcil: només han hagut de seguir els corriols de les vaques o els isards. Els animals han obert camins planers, a praderies o tarteres, quan han volgut menjar i abeurar-se. I n'han buscat de més drets, quan els ha tocat fugir d'algun perill. I és que, a muntanya, sobretot, s'ha de ser pràctic.

Jacques Volle, guarda forestal

"-Agafa neu, Griselda...
-Quan un va una mica acalorat, com ara nosaltres, que portem una bona pujada, doncs passar una mica de neu pels braços va força bé. Ara, això sí, en Jaume ens recomana que per la cara no, eh! Perquè la pell és més fina, molt sensible i ens podríem cremar. Pel clatell sí, uf!

Algun dia hi va haver gent que va fer aquest mateix recorregut per altres raons, molt més místiques que el simple fet de caminar. A Galba coincidim amb un guia de Formigueres que repassa itineraris per a la clientela. Ens acompanya fins a la vall de la Peira Escrita. Al poble, sempre ha sentit dir que aquesta raconada tenia molt de màgica, que s'hi havien fet ritus ancestrals, venerant els Déus que dominaven la natura. Una devoció que van deixar inscrita a les pedres.

Jean Pierre Kerivel, guia acompanyant

"-Ici tu as la figure la plus ancienne de tout le site. Avec une tête et une forme de totem. Chaque œil a des rayons qui rappellent les rayons du soleil. On pense à une représentation d'un dieu qui était vénéré sur l'endroit.
-El deu del sol...
-Voilà...un dieu avec une figure de soleil."

"-Aquí hi ha la figura més antiga de tota la vall. Té un cap i una forma de tòtem. Cada ull té uns rajos que recorden els rajos del sol. Es creu que és una representació d'un déu que es venerava en aquest indret.
-El déu del Sol...
-Doncs sí, un déu amb una forma de sol."

Curiosament, deixar testimoni a les lloses es va convertir en una tradició. I els que travessaven la vall, primer pastors, després excursionistes, van començar a gravar a l'esquist les seves inicials, alguns símbols o la data del seu pas.

Griselda Guiteras

"-Mil sis-cents deu!
-Mil sis-cents tres.
-Mil sis-cents...
-Fa molt de temps, d'això, eh...!
Encara ara hi ha qui segueix aquest costum mil·lenari i deixa algun missatge a la Peira Escrita. I això que els contraris als ritus pagans van voler evitar el costum de venerar déus estranys. Van dir que el diable dominava aquesta muntanya, que vivia en un estany proper. Ningú va fer cas del suposat perill. Nosaltres tampoc, i això que la pujada al llac és realment de mil dimonis.

Jacques Volle, guarda forestal

"-Arribem, Griselda, va bé?
-Sí, va bé... home, no és precisament aquesta una excursió gaire descansada. Tot plegat, em fa l'efecte que hem pujat uns set-cents metres i per qui no hi està acostumat, doncs, pot ser una mica dur. Ara, que ens havíem fixat un objectiu, arribar a l'Estany del Diable, i em sembla que ja és aquí mateix."

Només ens queden uns metres, tots de planer, els justos per recuperar l'alè. Encara que després el tornem a perdre, ràpidament, davant l'espectacular paisatge, mig gelat, de l'estany del Diable.
Aquí dalt, res es mou, el silenci és absolut, la satisfacció d'haver vingut és plena. I ens ve una pregunta al cap: no ens podríem quedar aquí dalt durant una setmana sencera?