El cap de Sant Sebastià, amb el far i l'ermita, és un dels paratges més coneguts de Palafrugell i, segurament, de la Costa Brava. Històricament ha estat un centre de devoció i pelegrinatge, i també un excel·lent punt de guaita per controlar bona part del litoral gironí. No és estrany, doncs, que molts camins confluexin en aquest cap. Actualment, molts estan assenyalats gràcies a la intensa tasca que, des de fa uns cinc anys, es fa des de les entitats excursionistes i el Consell Comarcal per promocionar el senderisme.
Atenció, però, perquè la proposta d'avui és seguir un sender dels menys concorreguts. Es tracta de l'antic Camí de Ronda, que enllaça Sant Sebastià i Tamariu. Per falta d'ús aquest sender, que volta els penya-segats, es va desdibuixar, i va quedar fraccionat dins de finques particulars. Ara, però, hi ha un projecte en ferm per recuperar-lo. L'hem anat a seguir amb en Ramon Rodríguez, un guia professional de Palafrugell.

Caminar pel Baix Empordà resulta ben fàcil, fins i tot per a aquells que no tenen el do de l'orientació. Ja fa temps que entitats excursionistes, municipis i el Consell Comarcal treballen plegats netejant senders i marcant rutes. La xarxa de camins és extensa: ara per ara, hi ha 370 quilòmetres de vials accessibles i assenyalats.

Pels volts del cap de Sant Sebastià passen molts camins. Alguns de locals, marcats amb pintura verda i blanca. D'altres, de llarg abast, com el GR-92. Avui toca repassar-ne els senyals, una de les feines habituals del Marc i el Nacho, els operaris de la Brigada de Manteniment de Senders. Treballen per tota la comarca procurant que la xarxa de camins estigui en bones condicions, amb els senyals que toquen i nets de brossa.

"-Que són morts aquests pins, o què?
-Sí, segurament s'han mort i han caigut.
-A cops de vent fort...
-A veure, "cuidado"..."

Malgrat totes aquestes facilitats, avui ens decidim per la descoberta. Volem recórrer un sender que, fins fa poc, es creia perdut.

Griselda Guiteras:

"-D'arbres tombats, com aquest, en trobarem més, durant el camí. I és que nosaltres estem seguint el camí de ronda originari, que està més "assalvatjat", amb un estat més deixat, perquè no l'utilitzen tant com el GR-92, el de la costa, el del Mediterrani."

De fet, no fa gaire que molts trams d'aquest camí de ronda estaven impracticables, tapats per la vegetació. Només fa vuit anys, per exemple, que l'Agrupament Excursionista de Palafrugell va haver de barallar-se amb les bardisses per deixar al descobert una font.

Ramon Rodríguez, Giroguies

"Mira, veus, és aquesta. Aquesta és la font dels Ermitans".

Aquest oblit temporal va perjudicar molt el camí de ronda. Amb l'esclat del turisme, el sender va quedar fragmentat dins de finques particulars. La font dels Ermitans, abans d'estil romàntic, també en va patir les conseqüències.

Ramon Rodríguez, Giroguies

"Resulta que van fer una urbanització aquí dalt, i un dels propietaris va aprofitar per recollir aigua i vendre-la a altres propietaris. Llavors va destrossar la font i va fer aquest dipòsit d'obra. I actualment hi ha aigua, però no té res a veure l'antiga font amb la que estem veient ara."

El pas del temps i el poc ús han desdibuixat el camí de ronda. De vegades, fins i tot, es fa difícil de seguir. Aleshores, per no perdre's, només cal fer memòria de la història d'aquest sender, que voreja el mar, conegut perquè els carabiners i, més tard, la Guàrdia Civil, hi passaven fent la ronda, vigilant els moviments dels contrabandistes.

Ramon Rodríguez, Giroguies

"-Havia de ser un camí on es podia passar estiu i hivern, tant si feia temporal com si plovia. Havia de ser un camí segur i el més a prop del mar possible, resseguint la línia de penya-segats i els pins."

Els mateixos contrabandistes el feien servir per portar els paquets terra endins. També l'usaven els boletaires a la tardor, quan valia la pena fer un tomb entre les pinedes. I els pescadors, per arribar a les roques a marisquejar, o, si s'esqueia, a les cales, a fer una bona arrossada.

Busquen garoines, musclos, petxines... però no són mariscadors. La Maria Dolors i el Francesc són biòlegs marins, i també s'interessen per les algues, les estrelles de mar o qualsevol altre organisme viu que visqui a trencar d'ona. Coneixen bé aquests roques, properes a Tamariu. Sovint les fan servir d'aula de pràctiques dels alumnes que passen pel centre d'educació ambiental que gestionen, l'Escola del Mar. Fora d'hora de classes, però, també s'hi passegen per satisfer la curiositat científica. Solen buscar pistes sobre la salut del litoral.

Francesc Vaqué, biòleg Marí

"-Aquesta és la Cistoceida, una alga bruna. La seva presència abundant ens fa saber que el mar està net, en bones condiciones biològiques, químiques i físiques.
-I n'hi ha?
-N'hi ha moltíssima. Aquest litoral n'està ple; i, per tant, ens fa saber que les aigües que tenim en aquesta zona del litoral estan en molt bones condicions.

Per contra, aquesta alga verdosa, que sol indicar una certa contaminació, l'ulva rígida, cada cop es veu menys. Sobretot des que les aigües residuals dels pobles es tracten en depuradores.
Poc abans d'arribar a Tamariu, l'antic camí de ronda es fon amb el GR del Mediterrani. Es fa més ample i s'acosta al mar. L'antic camí de contrabandistes i pescadors torna a ser, ara, domini dels excursionistes.