Fa uns anys, gairebé totes les famílies del Montseny vivien del bosc. Es tallava fusta, es feia carbó i carbonet, es recollien castanyes i bolets... A la muntanya hi havia molta activitat. I estava farcida d'una extensa xarxa de camins de bosc, per on passaven els animals de càrrega que portaven tots aquests materials a vendre. Avui farem una excursió creuant els boscos que, antigament, s'havien explotat, a la Vall de Sant Marçal. Ara ja no tenen res a veure amb els d'abans, perquè fa temps que no se'n treu llenya i estan molt espessos.

Griselda Guiteras

"No vols venir d'excursió? Tu tampoc? Mandrosos...
Avui som al Montseny i, veient aquestes bestiotes, doncs ja teniu, més o menys, la idea des d'on sortirem, el nostre punt de partida. És l'ermita i l'Hotel de Sant Bernat."

Pels volts dels anys cinquanta, un empresari del tèxtil, Delmir de Queralt, va comprar aquesta finca a la vessant sud del Montseny. Aficionat a la muntanya, va decidir construir un hostal, a l'estil d'un xalet suís, per allotjar clientela amant del bosc. I el va dedicar a Sant Bernat de Menthon, patró dels excursionistes.

Avui, amb en Joan i la Teresa, del Servei de Guies del Montseny, i la seva filla, l'Olga, recorrem els senders que l'empresari va trepitjar durant tants anys. Fins i tot els va marcar i encara es conserven alguns dels vells cartells de fusta que va anar col·locant a les cruïlles o als indrets perdedors.

I és que, fa uns anys, el Montseny estava farcit de camins. En general, però, la gent no anava al bosc a passejar. Hi treballaven o s'hi endinsaven buscant qualsevol fruit per omplir el rebost: móres, gerds, castanyes o quatre bolets.

Joan López Cortijo, Servei de Guies del Montseny

"-Realment sembla una orella... És avellutada. I se'n diu Orella de Judes. I a més a més és comestible. Hi ha gent que s'ho menja cru, amb amanida.

Prova, potser t'agradarà...
-Amb aquest no, no sé pas què dir-te...
-No et trairé, no..."

"No té mal gust. Però, la veritat: on hi hagi uns bons rovellons..."

Com altres indrets del Montseny, la Vall de Sant Marçal havia estat plena de llenyataires i carboners. Per això encara hi ha restes dels murs de pedra seca que feien més amples els camins perquè hi poguessin passar els animals de càrrega. Transportaven fusta de faig i de castanyer, i carbonet d'alzina.

Amb tanta activitat, la imatge de la vall no s'assemblava gens a la que es pot veure ara des del turó del Fitó. Aquest bosc espès era més aviat esclarissat i, a l'hivern, ens podem imaginar el fum de les carboneres enteranyinant el cel.

Molts bosquetans s'allotjaven als graners i les pallisses de les Illes del Montseny, un dels pocs masos de la vall, ara convertit en càmping. A la casa tenien un aixopluc i, a canvi, deixaven part del que recollien.
En Josep fa molts anys que és a les Illes. Hi havia fet de pastor. Però, quan convenia, també arramassava soques de bruc, per fer pipes, que anaven ben pagades.

Josep Puig Riera, pastor

"Hi havia unes soques rodones així, i les descalçaves una mica i ja es tombaven. El que costava era netejar-les. L'havien de fer ben fina i, és clar, allò valia molts quartos, eh? i encara en valen."

A més, recollir soques era una feina més còmoda que altres. Per exemple, que la dels carboners, que havien de perdre nits vigilant les piles i sempre anaven negres, a canvi d'uns guanys modestos.

Josep Puig Riera, pastor

"Amb aquell carbonet feien un jornalet molt petit... I era maco, aquell carbó, perquè sortia ben net, el treien d'aquelles parets, que feien aquella rodona, l'estiraven per sota i llavors quedava un carbó petit, però tan lluent. Però maco, i bo, era..."

Tot està tranquil, a la font de les Nàiades. No se senten ni els xiscles ni els riures de les dones d'aigua. De fet, diuen que aquestes fades misterioses que renten les seves vestimentes al riu solen preferir els gorgs fondos i aïllats. De sers fantàstics, al Montseny n'hi ha molts. Només cal fer córrer la imaginació per trobar-los.

Joan López Cortijo, Servei de Guies del Montseny

"Aquest arbre estrany és un castanyer. Els castanyers, quan els tallen, es tornen gegantins i monstruosos. I aquest, de fet, mai millor dit... perquè n'hi diuen "el drac".

Si ens hi fixem bé, veurem el cap, el llom i la panxa, i la cua d'aquesta bèstia. L'arbre és buit de dins. Això, però, no té res a veure amb llegendes. A la pràctica, els pagesos el ferien, li feien talls perquè el castanyer es podrís.

Joan López Cortijo, Servei de Guies del Montseny

"Aleshores es descomponia el cor del castanyer, i amb la terra que es formava feien adob. És la terra de castanyer."

Ja ho han vist, només és adob per als horts. Al Montseny no hi ha monstres ferotges, només criatures del bosc que no ens han de fer cap por, ni tan sols fan perdre el son als nens.
Tot al contrari, pot arribar a ser emocionant recórrer aquests senders, intentant topar amb els esperits que hi viuen.