Avui els proposem una excursió pel desert de les Palmes. Però no pensin que és un lloc de dunes inacabables i senders plens de sorra. En aquest cas, el nom de "desert" té un origen històric, no paisatgístic, i fa referència a un indret aïllat on s'instal·la una comunitat religiosa per dedicar-se a fer vida espiritual.
El desert de les Palmes està situat molt a prop de Benicàssim, a Castelló. Es coneix amb aquest nom des del segle XVII, quan els Carmelites Descalços hi van aixecar un monestir i diverses ermites. Actualment el massís del Desert i la serra de les Santes són indrets protegits i catalogats com a Paratge Natural.

A l'hivernacle de "La Bartola", el centre d'Informació del Paratge Natural del desert de les Palmes, sempre hi ha feina, sigui l'època que sigui. Els operaris controlen tots els processos. Sembren les llavors, distribueixen els plançons en testos i quan són prou forts els replanten a la muntanya.

Vicente Llovet, Brigada de Manteniment Paratge Natural

"Vaig triant-les a poquet a poquet perquè les rails no se'n vagen... I després fem un foradet..., la fiquem dins... i la deixem aixina. Després hi deixem una miqueta d'aigua fins que se puga plantar."

Avui en Vicente trasplanta murta, un altre dia serà margalló, o plançons de sureres, de roure, de pi... Sempre espècies autòctones, acostumades al clima sec del Mediterrani.

Aquesta serra no ha sigut gaire afortunada. Als anys 1985 i 1992 va patir dos grans incendis, segons expliquen en Cisco i la Isabel, monitors de l'espai natural. Per això ara se l'ajuda replantant-hi algunes espècies. En general són arbres, perquè costa més que rebrotin. Els arbusts es regeneren millor, de forma natural. Per exemple el "palmito", o margalló, les palmes..., tan abundant que el desert porta el seu nom.
També hi creixen espècies menys habituals.

Griselda Guiteras:

"D'aquesta planta en diuen espantallops. Té un curiós fruit ple d'aire. A dintre també hi ha les llavors; de manera que, quan s'asseca, doncs fan soroll. Diu la tradició popular que aquesta era una planta que habitualment plantaven els ramaders molt a prop d'on tenien el bestiar. D'aquesta manera, quan passava el llop, feia soroll i els advertia del perill."

Històricament, però, la ramaderia no ha estat aquí gaire abundant. Aquest indret no s'havia poblat mai gaire perquè era massa a prop del mar, i les incursions de pirates el feien insegur.
En canvi, aquest aïllament era just el que, cap al final del segle XVII, buscava la comunitat dels Carmelites Descalços.

Acabem de travessar la Porteria Vella, una de les principals entrades al recinte emmurallat del desert carmelità de les Palmes.

Padre Eduardo Sanz de Miguel, procurador Monestir

"En todas nuestras provincias religiosas había un lugar destinado al silencio, al retiro, al estudio, a la vida fraterna más intensa, un lugar llamado desierto por estar apartado de las otras actividades."

"Y se terminó encontrando éste que era muy bueno para lo que se pretendía, porque había muchas fuentes. Y las fuentes eran necesarias para la subsistencia, para poder plantar, para poder sobrevivir en todos los campos."

Al monestir ens ha rebut el Pare Eduardo, un dels set religiosos que viuen actualment en aquesta comunitat. Tenen diverses ocupacions: eduquen els novicis de l'orde, gestionen el centre d'espiritualitat, conserven un ric patrimoni que guarden en una biblioteca i en un museu...
També tenen cura de les ermites que hi ha disperses per tot el desert.

Padre Eudardo Sanz de Miguel, procurador Monestir

"Hay cinco ermitas con servicio de agua y luz, para acoger a este tipo de personas que quieren retirarse, y están todas ellas precisamente disponibles para su función original, para la que se construyeron, que es lo más hermoso."

Per Quaresma, per l'Advent o en moments d'inquietud personal, els religiosos s'aïllaven de la comunitat, passaven una temporada a les petites ermites que hi ha repartides per tota la vall. Eren moments d'intimitat extrema, en què es buscava el confort del silenci i la solitud.
Aquí també hi van construir antres, com el de Sant Elies, on els carmelites van fer la primera missa, acabats d'arribar a la serra.

Al desert també hi van aixecar capelletes, i nínxols amb imatges de Sants, i les estacions del Via Crucis.

Cisco Marco, Monitor Educació Ambiental Paratge Natural

"Veus aquestes pedres? Si les toques veuràs que són molt rasposes, la textura és molt rugosa. Això ho utilitzaven antigament per esmolar els ganivets o les ferramentes per a llaurar i tot això. També ho utilitzaven en la construcció. Com que era el material que tenien ací, doncs el monestir, els masos, les ermites, tot estava construït amb aquest material, que en diem "rodeno" o "gres roig"."

D'aquest material, més aviat sorrenc, de tons grana, és fet el monestir vell, la primera llar dels carmelites. Una forta tempesta el va mig enfonsar, ja fa més de dos segles. Malgrat el temps, el monestir segueix imposant la seva presència, com si no hagués deixat mai de ser el centre espiritual de tot el desert.