Catalunya es pot travessar de nord a sud i d'est a oest a través dels senders de Gran Recorregut, els GR. Segur que recorden que són els camins assenyalats amb dues franges de color, una de blanca i una altra de vermella. Conservar aquestes marques representa tota una feinada, perquè s'han de repassar i repintar cada dos o tres anys. Avui anirem d'excursió per un d'aquests senders, el GR-92, que recorre tota la costa catalana, des de Portbou a Ulldecona. Els proposem una ruta just a la zona central del sender, al límit de les comarques del Maresme i el Vallès Oriental, un tram del qual té cura el Centre Excursionista Puigcastellar, de Santa Coloma de Gramenet.

Júlia Cordón, Grup Excursionista Puig Castellar

"-Això és una topoguia, part del GR-92, que és el que farem avui. Una part d'aquesta topoguia. Començarem al coll de Parpers, que és on estem ara, i anirem fins a Sant Mateu. Aquesta part d'aquí és Vallès, això és Maresme, i és un recorregut d'uns onze quilòmetres.
-Vaja, xino-xano.
-Sí, res, és una matinal."

Les indicacions de la Júlia i l'Alfons són més que fiables. Coneixen aquest tram del GR-92 gairebé pam a pam. I és que el centre excursionista al qual pertanyen, el Puigcastellar, de Santa Coloma de Gramenet, és l'encarregat de conservar aquest tram de sender, gairebé quaranta quilòmetres entre Llinars del Vallès i el riu Besòs. Ho fan des que Llibert Carulla, impulsor del GR del Mediterrani i d'arrels colomenques, per cert, els va demanar que l'ajudessin a dissenyar aquesta part del traçat. Des d'aleshores també el conserven i s'encarreguen que no hi falti cap senyal.

Alfons Martínez, Grup Excursionista Puig Castellar

"Aquesta deu tenir dos o tres anys, potser ja té..."
"L'escorça del pi comença a saltar i llavors la pintura es perd, no... L'haurem de venir a repassar."
"Per pintar-la de nou haurem de treure l'escorça vella, perquè, si pintem directament a sobre l'escorça vella, saltarà ràpidament. Si pintem sobre l'escorça nova, et dura més el senyal."

Són senyals que trobem als arbres o en roques, en marges de pedra seca, en pilons de carreteres, en pals de llum o de telèfon... En aquells racons on destaquen i són fàcils de veure per als excursionistes.
Conservar un GR, però, demana més esforços. El sender s'ha de mantenir practicable per caminar, sobretot net de branques. I ha de passar per llocs accessibles per a tothom. I quan el traçat es perd, per una esllavissada o la caiguda d'un arbre, s'han de buscar alternatives. Justament, el Grup Excursionista Puig Castellar se n'ha fet un tip, de buscar nous corriols. En aquest cas, però, per evitar el pas per pistes que enllacen els pobles amb urbanitzacions.

Griselda Guiteras

"Fins i tot, en algunes ocasions, aquest GR el travessen diverses carreteres comarcals, asfaltades, que comuniquen el Maresme amb el Vallès. Com per exemple aquesta, que va d'Òrrius a la Roca, o al revés. No ve ningú?"

La possible fressa dels vehicles, però, només és momentània. Sempre que pot, el GR passa per corriols paral·lels al camí més transitat.
Amb tot, en aquesta zona sempre hi ha molt moviment. És inevitable per moltes raons. L'ermita romànica de Sant Bartomeu de Cabanyes n'és una.
Una mica més endavant hi ha la Roca d'en Toni, un monument megalític que també atreu moltes visites, igual que les sepultures medievals que són a tocar del dolmen. I no ens oblidem del paisatge: denses extensions de pins pinyoners, camps de cereals, algunes vinyes i, molt de tant en tant, el mar. Així, ¿a qui no li ve de gust una passejada, a peu o amb qualsevol transport?

-Serra 13 per a Eco 6. Canvi.
-Endavant, Serra 13. Canvi.
-Comunico columna de fum a Can Raspall, sense perill. Canvi.
-Em dirigeixo a la zona i et passo dades. Canvi.
-Rebut, canvi i fi.

Ser una zona tan transitada, però, també implica que s'han de duplicar els esforços per conservar-la. Des del 1992, un consorci gestiona aquesta serra, entre Tiana i la Roca del Vallès, l'anomenat Parc de la Serralada Litoral. Els guardes que s'ocupen de la vigilància no tenen, precisament, poca feina...

Raimon Castellví, guarda Parc Serralada Litoral

"Una de les problemàtiques que hi ha són les urbanitzacions, que ens entren cap a dins de la massa forestal. Llavors, també hi ha el problema de motos amb excés de velocitat, motos que t'entren per camins i senders, i les barbacoes, gent escampada per dins el bosc...

No és estrany. Aquest massís és un pulmó verd de comarques molt poblades i de ciutats grans com Granollers o Mataró.

Malgrat l'avanç de les urbanitzacions, d'activitats i explotacions diverses, el GR encara porta a racons de natura esplèndida, com la font de Sant Mateu...
Travessa pinars, on el sender acaba encaixonat entre la vegetació. I passa a tocar dels conreus d'antics masos. Fins a arribar a l'era de l'ermita. Ja al segle XV l'anomenaven Sant Mateu del Bosc. Encara ara, el sant segueix sent el responsable que aquest sigui un paratge tan popular com respectat.