Des de temps immemorials, el bestiar sempre s'ha desplaçat d'un lloc a un altre per les muntanyes o els prats, buscant llocs on trobar menjar fresc i abundant. Els senders que utilitzaven amb més freqüència s'anomenaven "carrerades", uns camins sovint protegits, a banda i banda, per parets de pedra seca que evitaven que els animals entressin als conreus. Precisament, estudiar la recuperació d'aquests antics camins ramaders va ser un dels primers projectes que va dur a terme al Parc Natural del Cap de Creus i la Serra de Rodes, poc després de la seva creació, l'any 1998. I és que l'objectiu del parc és conservar tant el patrimoni natural com el cultural i històric del territori.

Avui fem una excursió per una de les carrerades que travessen la Serra de Rodes, que comença als afores de Palau-saverdera i s'enfila per la muntanya fins a arribar a Mas Ventós, una àrea recreativa. Després, un sender porta a l'ermita de Santa Elena i al monestir de Sant Pere de Rodes.

Fa un any hauria estat impossible fer aquesta ruta. L'antic camí que anava des de Palau-saverdera fins al monestir de Sant Pere de Rodes estava perdut. Amb l'incendi de l'any 2000, però, va quedar molt al descobert. Després es va netejar i ara forma part de la xarxa d'itineraris del Parc Natural."

Buscant aquestes carrerades, la Begonya i en Josep Maria s'hi han passat mesos. Diuen que entre Sant Pere i el Cap de Creus se n'hi compten una cinquantena, que creuen la serra, comuniquen valls i pobles i sovint conflueixen prop del monestir.

El traçat dels camins el triava el bestiar. El ramat, molt pràctic, passava pel camí més curt, encara que fos el més dret. O, al revés, potser podia fer una bona volta buscant l'ombra d'un alzinar.

Les carrerades, això sí, solen ser camins pedregosos, erosionats al cap dels anys pel pas de milers de peülles... aquí, sobretot, de cabres i ovelles.

Begonya Cervera, estudiosa de les vies ramaderes:

"Aquí tens el típic exemple de les parets de les carrerades. Fixa't en la forma que tenen les pedres de dalt, que estan col·locades verticalment en forma de llibre. Això era així perquè donava molta consistència al camí i, a més, quan hi havia el pas del ramat, als animals els costava molt encarar-s'hi i això era una protecció per als conreus que hi havia a l'altra banda de la paret."

I és que, un segle enrere, les feixes que hi ha més enllà dels murs de pedra seca eren plenes de ceps, oliveres o ametllers... I les carrerades eren camins concorreguts, freqüentats per pagesos, pastors, llenyataires, caçadors, traginers...

Begonya Cervera:
"Quan passes per aquí notes... com que no estàs sol"
"Passar per un camí que saps que té mil anys d'història, i que té la vivència de moltes persones que hi han passat, que han fet coses importants, que han cultivat la terra, i que s'han bellugat per aquí... doncs és prou important."

Avui toca fer neteja de l'entorn del dolmen de la muntanya d'En Caselles. És una feina que fan sovint els membres del Centre Excursionista i de Recerca Palauenc. Ens diu en Ricard que l'entitat mira de conservar els camins i el patrimoni històric del terme de Palau-saverdera. De dòlmens ja n'han trobat uns quants que no es coneixien. En ocasions, però, no hi han arribat a temps.

Ricard Aiguabella, vicepresident CERP:
"Si era un dolmen petit, possiblement acabava destrossat per ubicar-hi una feixa o per fer pedra per fer parets d'aquestes amb pedra seca..."
"El més voluminosos, els més grans, els que més costaven, doncs aquests mitjanament es deuen haver conservat."

És el cas també del dolmen de la Sureda, aixecat a mitja costa, amb una enorme llosa que li fa de sostre. No deixa de ser una construcció sorprenent, misteriosa, que ha sobreviscut als anys, als espoliadors... i al pas de les flames.

L'incendi de l'estiu passat, de fet, va ser amarg, per a tota la serra. Rodes, però, reneix a poc a poc.

Griselda Guiteras:
"A hores d'ara, l'escorça d'aquestes sureres, doncs encara està força cendrosa. Però aquests arbres no estan morts, ni molt menys. La veritat és que aquesta primavera han fet molt bons rebrots."

Aitor Goñi, enginyer forestal:
"Aquí tenim el bruc, rebrotant amb força. Al seu costat el matapoll, i, més a l'esquerra, el llistó, una altra herbàcia que rebrota amb força després del foc. I l'estepa blanca."

L'Aitor treballa al parc, investiga com es regenera la serra. La vegetació, diu, ha reaccionat prou bé, són plantes acostumades als incendis periòdics del Mediterrani. Les pluges suaus de la tardor també hi han ajudat molt. El futur del nou bosc, però, sembla que passa per fomentar la varietat vegetal.

Aitor Goñi:
"Aquí gairebé tot és brolla. Si mires el paisatge, tot ho és. Llavors, tot el que pugui trencar una mica aquesta continuïtat, bé sigui a través de conreus, bé sigui a través d'un ús ordenat de pastures, per exemple, o bé sigui, plantant arbres... si després es fa el manteniment adequat, doncs pot ser una estratègia vàlida."

Potser farà falta replantar arbres per recuperar el bosc. Però també s'haurà d'eliminar brossa per poder retrobar antics camins. Tot sigui per conservar el patrimoni natural, arquitectònic, cultural i històric d'aquest territori.