Una de les comarques menys conegudes del País Valencià, fins i tot per a aquells que viuen en aquesta comunitat autònoma, és el Racó d'Ademús. De fet, és un enclavament aïllat, situat entre Terol i Conca. Al Racó d'Ademús, hi viuen unes tres mil persones, moltes de les quals es dediquen a la ramaderia i a la pagesia. Des de fa sis anys, però, funciona ADIRA, l'Associació per al Desenvolupament Integral del Racó d'Ademús, una entitat que intenta trobar noves alternatives econòmiques per a la comarca. El turisme rural i de senderisme en comença a ser una, i de molt seriosa. S'han assenyalat diversos recorreguts per la comarca i tot just fa un any que s'ha editat la guia per seguir-los. La Griselda ha fet un d'aquests itineraris amb en Toni Gómez i la Lali Castellví, un valencià i una catalana, amb arrels familiars a la comarca. Fa tres anys que hi viuen de forma permanent i s'han encarregat de senyalar totes aquestes rutes.

Avui sortirem dels afores del poble de Vallanca. Passarem a tocar d'horts fins trobar el riu Boïlgues. Llavors, en seguirem el seu curs, aigua avall, fins arribar al poble d'Ademús.

Manuel Sánchez Monleón, veí:
"Desde el cincuenta y ocho que nos casamos y nos fuimos, sí que lo he echado a faltar... Donde se cría uno, lo estira, lo estira. Por eso los pocos ahorros que pude hacer en Barcelona... pues los he empleado aquí para lo que me quede de vida poder aprovecharlo."

Ja fa més de quaranta anys que en Manuel es va instal·lar a Barcelona, buscant millors perspectives econòmiques. Sempre que pot, però, torna al seu poble natal. A Vallanca, hi té una casa que ha anat aixecant a poc a poc. I un enorme banc, que va construir al carrer, per prendre la fresca. Al poble també es retroba amb l'aire, més net i fresc, amb el seu petit hort i amb desenes de records d'abans de marxar.

Manuel Sánchez Monleón:
"En este pueblo de Vallanca había tres molinos que se molían los cereales que se criaban aquí, en el pueblo, que eran trigo, cebada, centeno... Servían para criar los cerdos y otros animales."

Tot plegat, però, no donava gaire per viure, recorda en Manuel. Els hiverns es feien crus i moltes famílies van decidir deixar el poble per provar sort a les zones industrials, com el cinturó barceloní. Molins, horts, corrals i camins es van anar abandonant.

No són gaires els que ara van al camp a treballar: els que guarden un hort o potser alguna parcel·la de fruiters. Un veí de Vallanca arreplega herba per a les quatre ovelles que té a casa. Fa anys s'havia guanyat la vida fent de marxant d'animals de bast. Ara, al poble, només hi ha el seu matxo.

"Aquest és l'últim matxo que queda ara al poble de Vallanca. Abans, però, n'hi havia molts més. De fet a cada casa gairebé n'hi havia un o dos. Eren animals absolutament imprescindibles per treballar al camp. Per llaurar, o sobretot també per carregar mercaderies."

Aquests animals s'havien fet tips de carregar "fardos" per aquest sender, l'antic camí que comunicava Vallanca amb Ademús per la vall del riu Boïlgues.

Aquesta era la ruta més còmoda i planera, passava a tocar de conreus i molins. Era pràctica per abeurar el bestiar i, sobretot, molt fresca en èpoques de calor.

Griselda Guiteras:
"-Mira'l, mira'l, el sapo Garraza. És molt habitual de veure quan va a ploure. És sempre indicatiu de que plourà.
-O sigui, que anem preparats..."

Doncs, no és que, a la zona, la pluja sigui gaire abundant, precisament. En canvi la vegetació és ben generosa al fons de la vall. El responsable és el Boïlgues, afluent del Túria i un dels rius més nets i ben conservats del País Valencià. Ho certifiquen les seves aigües cristal·lines i la flora i la fauna que viuen a la llera.

Toni Gómez, guia de senders:
"S'ha trobat aquí al Boïlgues que teníem la truita "fario", que és l'espècie autòctona d'aquest riu. I després del cranc de riu també es va trobar una xicoteta comunitat, però que durant l'any passat ha desaparescut."
"I després la llúdriga, s'han trobat rastres d'unes comunitats que van caminant en un recorregut a lo llarg de cent quilòmetres, més o menys."

Heures, falgueres....espècies que viuen només en aigües netes.... I moltes d'altres que creixen arrelades a la roca. És aquest un bosc vigorós, ple de formes i colors, d'aromes i textures....En ocasions un bosc quasi etern: la calç de l'aigua ha impregnat fulles i pinyes i altres elements vegetals que, amb el temps pacient, han format el travertí, les altes parets de pedra tosca que acoten la vall.

Griselda Guiteras:
"El Boïlgues té trams molt salvatges, però també n'hi ha d'altres on l'home hi ha intervingut. Per exemple ara som a la partida de La Hoz, on hi ha una sèquia centenària, construïda fa molt de temps, però que encara s'utilitza."

L'aigua del Boïlgues s'ha desviat per fer funcionar molins fariners i paperers, per fer electricitat en una petita central, per regar camps i horts. L'aprofitament de l'aigua, però, s'ha fet amb mesura, i els antics canals, les comportes, les sèquies i els ponts tenen també el seu encant. La qüestió és no deixar mai de sentir el so de l'aigua, aquesta mena de musiqueta que fa de l'excursió una experiència relaxant.