Avui els proposem un itinerari que va fent la volta a una mateixa muntanya: les roques del Masmut, a la comarca del Matarranya. No es preocupin, que no s'avorriran, perquè aquest és un massís molt original: és una mena de monòlit de formes ondulades que va canviant d'aspecte segons la vessant. A més, aquesta ruta té una altra distracció: intentar veure les cabres salvatges que viuen en aquest territori. Evidentment, no seguirem els senders que fan servir aquests animals; anirem per un camí que antigament utilitzaven molts traginers que anaven de Saragossa a la costa, a Vinaròs i a la Ràpita.

L'excursió la comencem al poble de Pena-roja de Tastavins. Un sender ens portarà als afores i just a tocar de les roques del Masmut. Voltarem el massís seguint la direcció inversa de les agulles del rellotge, primer per un sender anomenat la canal d'en Pavia i després per pistes forestals amples.

A primera hora del matí, sempre hi ha alguna mestressa rentant roba al llavador públic de Pena-roja. No pas tota la que s'embruta a casa, només hi porten aquelles peces més delicades o les que no omplen una màquina.

Carme Lombarte, llavadora:
"Llavem a casa, a la llavadora, los llençols, los eixugamans, les toalles... i, després, quan només tenim quatre cosetes, venim aquí..."
"Ara ve vespres de festa, pues llavem aquí los jerseis que has de llavar a mà, més delicats..."

De sabó, n'hi ha de dues menes, el modern de fàbrica i el que es fa a casa, com abans, amb oli usat i sosa.

A l'hivern, rentar a mà és més empipador, però, al bon temps, el safareig públic és ben pràctic. Nosaltres, avui no farem bugada, però, com que el llavador és un lloc cèntric, hi hem quedat amb tota una colla del poble per sortir d'excursió.

A Pena-roja és molt habitual prendre un sender dels afores per acostar-se fins a les faldes de la serra més popular del terme: les roques del Masmut.
Popular per la seva forma: es tracta d'un enorme monòlit de parets verticals, algunes de més d'un centenar de metres d'alçada.

Popular també per ser una mena de fita a l'entrada oest del Massís del Port.

Popular, i molt aprofitada, per cert, per la gent del poble, que sempre hi han anat a caçar, a arreplegar herbes i, fins i tot, a treballar qualsevol pam de terra cultivable.

Parlen uns iaios:
"-Damunt de la mola eixa, Joaquin de Jeroni contava... a la vostra caseta els van batre... nou "taleques"de pèsols, hi van fer...
-A dalt? -A dalt, a dalt,
-Hi pujaven los matxos i hi treballaven."

I, si no es podia treballar un bancal, llavors s'aprofitava tot allò que oferia el bosc. Encara ara es recullen tòfones, molt preuades als mercats. Aquests plàstics en marquen els límits d'un camp i serveixen per mantenir el senglar espantat i ben lluny.
Fa anys també es buscaven altres productes, menys delicats, però prou necessaris.

Diàleg Griselda i guia:
"-Mira, mira, aquí n'hi ha...
-Ah, és això, en puc arrencar una?
-Sí, sí, arrenca'n una...
-Com has dit que es deia? Porrasses...
Del bosc, des de sempre, s'ha aprofitat tot el que es podia. I els pagesos d'aquí, el que feien era arrencar aquesta herba, porrasses, l'assecaven i era un aliment molt i molt nutritiu per als tocinos.
I devien sortir uns pernils..."

A poc a poc, el camí va fent el tomb al massís. Durant tota l'excursió, les roques del Masmut són el centre del paisatge, però mai es veuen iguals. A cada pas, les formes canvien i descobrim nous relleus, petites balmes, escletxes i repetjons que no havíem vist...

Els escaladors tenen aquí múltiples vies per recórrer la muntanya.
Però no són els únics.

Diàleg Griselda i grup mirant unes cabres salvatges:
"-Mira-la, mira-la...
-On?
-Allà, allà al mig, la veus, allà mig?
-Val, sí, si...
-Mira, una altra detràs, una altra...
-Quatre, quatre ne van...
-Per on se posen, eh!
-Mira com pugen, mira com pugen...

" Són les autèntiques reines d'aquest espai. Les cabres salvatges dominen els cims de les roques del Masmut i són capaces de passejar-se pels llocs més insospitats...

Afortunadament, el nostre és un trajecte més fàcil i planer. De fet, hem triat senders tradicionals que, antigament, ja usaven alguns comerciants i traginers per vendre sal i taronges a Saragossa, i portar cereals a la costa, a Vinaròs i la Ràpita.

Quan tornem a Pena-roja, les mestresses ja han enllestit molta feina. Ara és hora d'asseure's als pedrissos a xerrar amb el veïnat o de dedicar una estona a les aficions. La Maria Àngels i la Maria, per exemple, aprofiten per filar. Encara se'n recorden, i és que hi va haver una època en què passar l'hivern calent depenia de la destresa de les seves mans.

"També la llana quan més bona és, ella sola ja fa. Però tu ho has d'anar igualant-ho perquè, allà on dius... te pareix que t'hagi quedat molt gros, pues ho has d'aprimar una miqueta. I si estires massa i es trenca, pues entonses has de tenir la gràcia de tornar-la a unir i que se torni a pegar."

Ja fa dècades que les dones de Pena-roja compren els mitjons i les mantes fetes. Les mestresses, però, continuen tenint una feina important: s'ocupen de mantenir i ensenyar les tradicions del poble.