El bernat pescaire no ha criat a Catalunya de manera regular des de la dècada dels noranta, quan una petita colònia urbana es va instal·lar als jardins del parc zoològic a partir d'ocells escapats del mateix zoo.

Durant uns quants anys, aquesta va ser l'única colònia de cria d'aquests ocells a tot l'Estat espanyola. Ara, però, els bernats han anat a més, i a Catalunya hi ha com a mínim set colònies de cria ben establertes.

Des de fa uns quants anys, un programa de monitoratge de l'espècie mira de saber més coses d'aquests ardeids, un dels ocells més grans de la fauna catalana i també uns dels més desconeguts. Per això anellen tots els exemplars possibles i també, al mateix temps, els treuen mostres de sang. Els candidats amb més probabilitats de ser examinats són els polls nascuts a la colònia del zoo i a la del delta del Llobregat. Però també qualsevol bernat procedent d'un centre de recuperació passa en principi per les mans dels investigadors.

Josep Garcia, ornitòleg:
"Hi ha tres objectius en aquest estudi. D'una banda, conèixer els moviments dispersius dels juvenils que crien a les colònies catalanes. També conèixer si hi ha intercanvi poblacional amb aquests moviments. D'una altra banda, amb l'extracció de sang podrem conèixer el sexe dels animals, perquè visualment al camp no hi ha una diferència sexual aparent. I el tercer objectiu és conèixer si realment existeix una diferència en les estratègies reproductores de les poblacions de la Mediterrània i de la resta del quadrant nord-occidental de la Península Ibèrica."

De moment, els estudis han aclarit que hi ha dues estratègies diferenciades pel que fa al sistema de cria dels bernats pescaires.
Hi ha bernats que crien en arbres, com els del parc zoològic o els del Pont de Vilomara, al Bages. Aquestes poblacions es valen de l'alçada per aïllar els nius de possibles depredadors i, en principi, els ocells nascuts en colònies arborícoles també buscaran arbres per criar quan sigui l'hora.

D'altra banda, també hi ha bernats que nidifiquen al nivell del terra, enmig de canyissars, com ara els del delta de Llobregat o els del pantà d'Utxesa. En aquest cas, l'element que resguarda el niu dels perills és la massa d'aigua que envolta la zona de cria. Ara queda per demostrar si aquests comportaments s'adquireixen genèticament i, per tant, les dues poblacions són diferenciades i sense intercanvi genètic, o bé si només es tracta d'un comportament après, per exemple, per imitació.

Bernat pescaire