Narració
Pablo és escriptor, com el seu avi, i sacerdot. Ara
fa el mateix trajecte per venir a visitar els escenaris dels últims temps
del seu avi.
Pablo
d’Ors
Cuanto más leo a Eugenio d’Ors, más le admiro, y
más me parece un coloso de las letras, un coloso del pensamiento.
Recuerdo en los años escolares cuando pues, no sé, cometía una falta
ortográfica, o hacía algo incorrecto en clase, del tipo que fuera, pues
los profesores me decían: “¡Parece mentira que seas un d’Ors!”,
como reprochándome esto. Entonces yo lo he vivido en el pasado como un
poco un peso excesivamente grave, gravoso. Pero me he ido reconciliando
poco a poco con él, lo cual no quiere decir que no sienta que realmente
es un peso pesado de la historia de la literatura española, y un peso
pesado de mi familia, eso es indudable.
La vida d’Eugeni d’Ors és un llarg viatge entre dreta i esquerra, burgesia i sindicats, Catalunya i Espanya. Des dels seus escrits posa els fonaments del catalanisme de principis de segle i crea per primera vegada una política cultural per Catalunya. Fascinant i arrogant alhora, aquest “príncep de la cultura” es vesteix, anys més tard, de falangista.
Les seves idees i el seu caràcter van ser incòmodes per tothom. El seu nom ha estat fins avui gairebé un tabú a Catalunya.
Esperanza
d’Ors
Yo creo que todavía
hay alguna lista negra en Cataluña donde está el nombre de Eugenio d’Ors
escrito.
Pablo
d’Ors
Mi abuelo siempre fue considerado un traidor –quizás
es una palabra muy fuerte– porque dejó Cataluña y se instaló en
Madrid. Y en Madrid fue considerado pues un catalán, una persona que venía
de fuera. Yo creo que esta condición no solamente bilingüe, sino de
hombre que está a caballo entre una tierra y la otra, pues sí que le
marcó.
Que aquesta persona se n’anés a Madrid i abjurés del seu catalanisme fortíssim i molt, molt, molt radical va caure pèssim i des d’aquell moment Catalunya li va tancar les portes.
I aleshores ja només cal que ell a la postguerra espanyola tingui uns certs càrrecs o uns certs papers –més aviat pintorescos, tot sigui dit de passada– amb el franquisme perquè s’acabi de demonitzar.
Mary
Ann Newman
La meva sorpresa va ser simplement de pensar que estava davant d’un
franquista, bàsicament, i de trobar-me amb un escriptor.
La imatge franquista d’Eugeni d’Ors ha eclipsat durant molts anys la seva producció literària. Mary Ann Newman el va descobrir, fa 20 anys, a Nova York. Des d’aleshores fa una tesi doctoral sobre l’obra d’Ors, que ha vingut a acabar a Barcelona.
Era un personatge que físicament era molt impressionant. Jo el vaig conèixer ja molt vell, però era un personatge que se li notava que de jove havia de ser una persona molt atractiva i de grans èxits socials i de grans èxits intel·lectuals, perquè era d’una brillantor extraordinària.
Eugeni d’Ors brilla des de ben jove. Estudia dret però de seguida decideix dedicar-se a escriure. El 1906, quan té 25 anys, comença a publicar a “La Veu de Catalunya”, el diari de la burgesia del moment. Sota el pseudònim de Xènius, s’inventa un nou gènere periodístic, la glosa, un petit article on qualsevol anècdota quotidiana es convertia en una reflexió.
Francisco
Umbral
Él mismo hizo una definición de sí que es magnífica,
irónica pero muy buena. Dice: “¡Yo sólo soy un especialista en ideas
generales!”.
Jaume
Vallcorba
La veritat és que Eugeni d’Ors
va ser probablement un dels escriptors més llegits del seu temps i amb
una influència més gran en la societat catalana.
Francisco
Umbral
Él encontró una fórmula en el periodismo que no
existía, porque sus glosas tenían poco que ver con los artículos de
toda la vida de la prensa española o francesa. Y… inventó una fórmula
muy válida, muy válida, de la yo creo que habré tomado algunas cosas.
Pràcticament totes les obres d’Eugeni d’Ors són reculls de gloses. Un llibre en particular va seduir Mary Ann Newman: “L’oceanografia del tedi”. Publicada l’any 16, aquesta sèrie d’articles descriu una llarga cura de repòs.
Mary
Ann Newman
Pensar que cada dia sortia una sensació al diari: la rampa un dia, el
mal de cap un altre dia, la migranya…, descriu com passa un núvol.
Aleshores, això: anar seguint el que és una tarda de tedi dia a dia,
devia ser una cosa fascinant, no?
Perquè una de les grans virtuts d’Eugeni d’Ors –em sembla a mi– és la seva capacitat per convertir els conceptes en imatges i, per tant, allò es fa comprensible pràcticament per tothom.
Durant 50 anys escriurà en publicacions diverses una glosa diària: un total de fins a 11.000 articles sobre tota mena de temes.
"Veure-us sorpresos per la pluja, i per quina pluja, tan lluny de casa vostra, tan lluny de tot avesat camí..."
Pablo
d’Ors
Él intentaba que todas sus ideas tuviesen una
traducción plástica. De tal modo que llegó a decir: aquello que no
sabes dibujar es que no lo has comprendido. Entonces, Eugenio d’Ors es
lo contrario a un pensador abstracto. Es un pensador profundamente
concreto siempre.Y la escultura en concreto le gustaba porque era
precisamente el dar forma a una idea. Entonces eso es una traducción plástica
de lo que él quería hacer en general, ante toda la realidad que se le
presentaba.
Yo lo que sí creo es que mi trabajo le hubiera gustado mucho a Eugenio d’Ors, a mi abuelo.
Yo sigo más o menos el canon clásico, a través de mi trabajo. Es decir, yo elijo la figura, esa figura tiene una conformación clásica… Mucha gente puede interpretarlo esto, y de hecho gente que no me conoce, como que siendo nieta de Eugenio d’Ors yo tengo una determinada estética, y esa estética ha pesado sobre mí.
Esperanza és escultora des de fa 20 anys. Com tots els néts d’Ors no va conèixer el seu avi, però en canvi, les seves escultures tenen molt a veure amb el gust d’Eugeni d’Ors. Ell també va optar per la forma i les idees clàssiques.
A principis del segle XX el modernisme i el romanticisme encara tenen molta força. Per Xènius aquests corrents són una exaltació del sentiment romàntic que s’ha de liquidar. Com a resposta, proposa el noucentisme, un moviment basat en un retorn a un cert ordre clàssic.
Jaume
Vallcorba
Per Eugeni d’Ors, finalment noucentisme era allò
que era propi del nou-cents, és a dir del segle XX, contra allò que era
propi del vuit-cents, és a dir el segle dinou, és a dir el romanticisme.
Per Eugeni d’Ors, noucentisme només volia dir això.
L’any 1914 la creació de la Mancomunitat de Catalunya dóna forma política al noucentisme. Pels noucentistes és el moment de construir un país.
Xènius té 33 anys i és secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans quan Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat, el crida per dissenyar la política cultural. Des d’aquesta posició crea, entre altres coses, la xarxa de biblioteques populars i l’escola de bibliotecàries. Per decisió seva, el patró serà Sant Eugeni.
Jaume
Vallcorba
Les biblioteques?, l’escola de bibliotecàries?
Extraordinari! Encara estem vivint de les biblioteques d’Eugeni d’Ors
en bona part!
Vinyet
Panyella
La paraula “popular” aplicada a la biblioteca ve de l’Eugeni d’Ors.
Aleshores, bastir un sistema bibliotecari en tot el territori en base,
d’una banda, a biblioteques populars, i d’altra, en base a
professionals que són dónes que han estudiat per fer aquesta feina, em
sembla molt avançat, em sembla molt progressista.
Narració
En els seus anys de més èxit intel·lectual i polític, d’Ors publica “La Ben Plantada” i “Gualba, la de mil veus”, que planteja la història d’un incest. Aquestes dues novel·les portaran polèmica.
Francisco
Umbral
“Gualba,
la de mil voces” es un libro que a mí me fascinó, es una novela muy
fuerte, muy atroz. Además, lo leí muy joven, cuando la historia de un
incesto me parecía algo… era el primer incesto que leía. Y lo cuenta
muy elegantemente y queda ahí, pero se entiende perfectamente.
Mary
Ann Newman
“La
Ben Plantada” conté els valors del noucentisme: ell diu que és un
símbol del clàssic a Catalunya. Però vull dir que hi ha molt de joc
irònic en aquest símbol que ell crea.
Narració
La
Ben Plantada és Teresa, una dona virtuosa que provoca harmonia i ordre al
seu voltant. Al final de la novel·la es deixa endur pels sentiments i l’equilibri
es trenca. Aquesta ironia sobre una dona que es presenta com el símbol de
Catalunya no és ben rebuda.
Jaume
Vallcorba
“La Ben Plantada” provoca una reacció d’hostilitat tremenda. Hi
ha aquell aiguafort de Xavier Nogués on es veu la Ben Plantada i els
burgesos, justament amb copaltes, alguns llançant coses, objectes, contra
la Ben Plantada, pedres…
Hi havia qüestions d’ordre
personal, a més a més, perquè molta gent sabia qui era la Teresa. I
aleshores això va produir un malestar: era una senyora de Barcelona i era
una senyora casada. I, per tant, això va produir un malestar, em temo,
eh!
Jaume
Vallcorba
És curiós perquè a vegades es pensa en Ors com aquell que és el portaveu
dels ben pensants: més aviat els ben pensants es van posar molt nerviosos,
amb les gloses d’Eugeni d’Ors!
Vinyet
Panyella
No es podia negar l’evidència del que d’Ors estava fent i per això
Prat de la Riba li donava tota la seva confiança, cosa que no vol dir que
sempre hi estés d’acord.
Jaume
Vallcorba
I hi va haver unes friccions terribles que justament
Prat de la Riba va assuavir, va calmar, va temperar. Prat de la Riba va
posar molt d’oli en unes relacions molt difícils.
A l’agost del 17, Prat de la Riba, que tant havia protegit la carrera política de Xènius, es mor. Aquesta desaparició precipita una crisi que marca la vida d’Eugeni d’Ors per sempre.
Vinyet
Panyella
La crisi de l’Ors va ser una crisi absolutament
profunda. Va remoure tots els fonaments, tots i cadascun dels fonaments
del que ell mateix havia construït. D’una manera tempestuosa, fins i
tot.
Oriol
Bohigas
Quan va morir el Prat de la Riba va entrar de president de la
Mancomunitat l’arquitecte Puig i Cadafalch i es van barallar.
Acostumat a fer les coses a la seva manera, d’Ors topa cada vegada més amb Puig i Cadafalch. La seva resistència a justificar unes despeses per la inauguració de la biblioteca de Canet provoca una estricta investigació dels comptes del seu departament.
Al gener del 1920, presenta la dimissió i el Consell de la Mancomunitat l’hi accepta. Els càrrecs contra ell són bàsicament de desordre administratiu.
Oriol Bohigas
Evidentment, l’Ors era un malgastador fantàstic. De seguida qualsevol
cosa s’havia de celebrar amb una certa ampul·lositat representativa, i
tot això va sumar una sèrie de coses que van fer que ell, presumit i
pretensiós com era, en comptes d’arribar a un diàleg i a una entesa,
va engegar Catalunya a fer punyetes.
Jaume Vallcorba
Jo estic convençut que quan ell presenta la dimissió
ho fa pensant que li diran: “Home, Ors, no ens ho facis, això; no
marxis”. En canvi, tinc entès que li van dir: “Ah, sí? Quan te’n
vas?”. Clar, això el devia deixar absolutament estupefacte. Aleshores,
l’home sí que se’n va anar, clar.
Pablo
d’Ors
Mi
abuelo fue muy acusado de ser un hombre muy orgulloso, muy soberbio... Yo
creo que era un hombre con una conciencia muy clara de su superioridad, y
que, en su caso, una actitud humilde hubiera sido claramente ficticia,
hubiera sido poco natural.
Jaume
Vallcorba
Jo no crec que se n’anés, més aviat jo crec que
va ser expulsat. Jo crec que Eugeni d’Ors va ser expulsat, va ser
centrifugat, vaja, en una paraula.
Luis
d’Ors
No, yo creo que se marchó, yo creo que se marchó.
Porque hay algo que puedes reconocer en, en tus propias actitudes. Es
decir, que hay un cierto orgullo, nada positivo, nada positivo, que yo
creo que yo reconozco, reconocía en mi padre, he reconocido en mis tíos,
reconozco en mis hermanos, en mí mismo… Esta especie de que si las
cosas no se hacen tal y como a mi me gustan pues entonces cojo y me marcho
y doy portazo.
A partir d’aquest moment, d’Ors perd tots els càrrecs que havia acumulat. Se’n va a Sud-amèrica i de tornada a Barcelona fa discursos on proclama la decadència cultural de Catalunya i compara el catalanisme de la Lliga, el partit dominant, amb la Inquisició.
Mary Ann Newman
Ell, d’alguna manera, no es diu nacionalista, però sí que construeix
un ideari per Catalunya, i aquest ideari el deixa enrere.
Esperanza
d’Ors
Él
tenía una visión de lo que debía ser Cataluña, y entonces a él le
parecía que ese nacionalismo era excesivamente pueblerino, era
"poner boina a Cataluña", y él no iba a quedarse a ver poner
boina a Cataluña.
Rètol 3: Un català a Madrid
El 1923 s’instal·la a Madrid i s’incorpora ràpidament als cercles intel·lectuals. A “La malcasada”, una pel·lícula de ficció on surten famosos de l’època, hi apareix Eugenio d’Ors al costat d’altres noms coneguts com Azorín o Valle Inclán.
Sota la dictadura de Primo de Rivera, el fan membre de la Real Academia Española com un dels representants de les llengües no oficials d’Espanya.
Mary
Ann Newman
Ors traeix Catalunya, això sí.
Oriol
Bohigas
Va ser considerat un traïdor, sí. Però, és clar,
això de traïdor no m’atreviria a dir-ho
Esperanza
d’Ors
Una
vez oí: “¿Por qué dicen que el abuelo fue un traidor?”, y tal.
Entonces pues mi padre pues con mucho cariño y con mucho tacto de padre
hacia una niña pequeña, para no herirme, pues me decía: “Bueno, pues
es que él abandonó Cataluña, entonces se fue enfadado, y entonces con
la realidad que se estaba viviendo allí, pues entonces no lo entendieron,
entonces le consideraron un traidor, pero tu no debes preocuparte por eso
porque tu abuelo era muy bueno…"
Luis és director de teatre. Com el seu avi, els néts estan gairebé tots vinculats professionalment al món de l’art i de les lletres. Avui dia bona part de la família viu a Madrid.
Luis
d’Ors
Yo
me siento muy catalán, francamente. O sea, me siento muy catalán. Lo que
pasa es que yo soy madrileño, ese es el asunto, ese es el asunto.
Entonces yo creo que nos está pasando, por lo menos a esta generación
d’Ors, pues lo que a él le pasó en la última etapa de su vida cuando
estuvo en Madrid, que él era, él era catalán, pero estaba en Madrid.
A Madrid d’Ors pateix una segona ruptura important. Als anys 30 es divorcia de la seva dona Maria Pérez-Peix, una catalana de l’alta burgesia amb qui s’havia casat l’any 1906. A partir d’aquest moment els seus tres fills viuran sempre amb la mare.
Mi abuela, contra viento y marea, se casó con Eugenio d’Ors porque era el hombre que ella había elegido. Entonces eran dos personalidades fortísimas, que yo creo que se amaron apasionadamente, y que después apasionadamente se separaron también.
Fue el primer divorcio de la República, que fue bastante sonado, en el año 31, que debió de ser terrible para él. Al final todo lo terminó aceptando. Él además pues bueno viajaba mucho de aquí para allá, puesto que él se tenía que ganar la vida de esa forma, aparte de sus artículos de prensa y de sus libros, pues él se ganaba la vida dando conferencias por el mundo.
Pablo
d’Ors (veu
en off)
Era
un trabajador infatigable, infatigable. Tenía la gran ventaja de que,
según tengo oído, necesitaba pocas horas de sueño…
Esperanza
d’Ors
Cuando viajaban en tren
le decía: “Voy a dormir, y dentro de cinco minutos despertarme”. “Y
esos cinco minutos –decía mi padre– es como si tú y yo hubiéramos
dormido hora y media”. O sea, ya se había recuperado.
"Siempre he pensado que únicamente la locomoción por ferrocarril o por navío conserva, en sus posibilidades de rapidez, la medida humana y aprovecha las disposiciones naturales del hombre. Otros instrumentos pondrán tal vez al alcance del mismo mayores recursos de adecuación o celeridad.”
El 1927 Eugeni d’Ors marxa a París com a representant de l’Institut Internacional de Cooperació Intel·lectual, un precedent de la Unesco actual.
Un cop més entra fàcilment als cercles socials de la ciutat, que ja coneix d'haver-hi passat temporades de jove. A aprt de classes a la Sorbona i conferències a Itàlia, Suïssa o Bèlgica, publica traduccions d'obres seves al francès. Els seus assajos sobre Cézanne, Picasso i el barroc són encara avui llibres venuts a França.
D'Ors és un intelectual reconegut a tot Europa quan el sorprèn la Guerra Civil. Decideix deixar París per fer costat a l'Alzamiento Nacional. A meitat del 37 comença a publicar a l'"Arriba España" i ingressa a la Falange.
Francisco Umbral
Él
fue falangista. Con su propio uniforme, pero falangista.
Des del primer dia és un falangista peculiar. Vol un uniforme diferent per el, una cerimònia d'ingrés inspirada en els cavallers medievals... Les seves demandes sorprenen als falangistes mateixos, però d'Ors és un intel.lectual famós i tenir-lo a les seves files és important.
Esperanza
d’Ors
Es verdad que él, en el famoso Movimiento, él se puso el uniforme y
veló las armas. Pero yo, para mí, y según va pasando el tiempo, lo veo
como un show, diríamos hoy.
Francisco Umbral
Y
ahí estaba d'Ors, sin ningún fanatismo. Yo creo que de una manera
irónica y cínica, como lo hizo casi todo.
Oriol
Bohigas
Jo
recordo haver-lo vist, a ell directament no, però haver-lo vist en
fotografies quan jo encara no el coneixia, amb la camisa blava, quan van
arribar els exèrcits, “los ejércitos nacionales”, no? Evidentment
ell va tenir un, un període clarament franquista i va ser director
general de Belles Arts, em sembla.
Esperanza
d’Ors
El único
puesto político que tuvo fue director general de Bellas Artes, y gracias
a este puesto recuperó parte de los cuadros del Museo del Prado que habían
desaparecido, o que se habían llevado fuera –por supuesto con el terror
de que la guerra, en la guerra, se destruyera el Museo del Prado–. Pero,
bueno, él lo recuperó, él jugó un papel importantísimo en ese
aspecto. Y yo creo que sin la presencia de Eugenio d’Ors en Madrid como
de la de otros intelectuales que se quedaron, el desierto cultural de este
país hubiera sido muchísimo mayor.
Després de la guerra, el règim ja no comptarà amb ell com a director de Belles Arts. És aleshores quan d’Ors rep un nomenament honorífic com a vocal del patronat del museu del Prado.
"Madrid tiene abriles exquisitos y un sin par Museo... Tantas veces he asociado yo entrambos elementos de felicidad, que ya suele tentarme la inclusión de un tercer elemento: la alegría de servir de cicerone a un amigo, para una visita así, en una mañana así."
“Tres horas en el museo del Prado” va ser publicat per primera vegada als anys 20 i proposa un recorregut pels seus quadres preferits. És un dels seus llibres més venuts encara ara: Eugeni d’Ors té una extensa obra dedicada a la pintura i a l’art en general.
Francisco Umbral
Como crítico
de arte, yo creo que llegó a ser en algún momento el primero de Europa.
No sólo por lo que sabía y lo que veía, sino por lo informado que
estaba. Había visto absolutamente a todo el que pintaba en cualquier rincón
de Europa, detrás de un árbol. Le había visto, lo sabía todo.
A partir dels anys 40 d’Ors ja no té càrrecs importants però les seves activitats, sobretot en el món de l’art, no paren. S’instal·la a Madrid, funda l’Academia Breve de Crítica de Arte i organitza el Salón de los Once, una exposició que presenta els nous valors de la pintura espanyola i internacional.
En aquesta època d’Ors assisteix a molts actes socials: conferències, festes, exposicions...
Donde iba era muy respetado y muy importante y era por antonomasia el maestro. Iban muchas marquesas siempre a sus cosas. Marquesas, porque en Madrid hay marquesas a patadas, hay muchísima aristocracia.
Oriol
Bohigas
Jo no he vist mai un home que tingués una... que
organitzés al voltant seu una devoció femenina tan ferma en tots els
conceptes. Però una senyora de mitja o d’elevada cultura s’encantava
amb la presència de l’Eugeni d’Ors.
Eugeni d'Ors sempre va ser el contrari de l'intel.lecrual seriós i auster. L'any 47 assisteix a una festa de la marquesa d'O'Reilly disfressat de Goethe. El seu gust per les disfresses i les festes el va convertir, sovint, en un personatge extravagant.
Luis
d’Ors
Precisamente en esa España tan gris o tan mediocre,
pues lo que él estaba jugando es a ser distinto totalmente. Y eso es en
realidad una experiencia común a muchos artistas, ¿no?, ese afán de
disfrazarse para… con el fin de distinguirse.
Francisco
Umbral
Él tenía la culpa de que no tomasen en serio su filosofía. Porque
cuando iba muy furte y muy en serio, pues de pronto le venía una "boutade",
una broma, y lo metía po medio y entonces ya decía uno: "Bueno,
está jugando, pues vamos a seguirle el juego".
Francisco
Umbral
Entre
intelectuales, pintores, marquesas, no sé qué, se creó su propio mundo.
Y la gente le seguía.
Oriol
Bohigas
Jo
crec que mai va estar massa, massa content a Madrid, mai va estar massa
content perquè jo crec que aquests gestos d'abandó a Catalunya ell
mateix no els va veure clar al cap de molt poc temps de fer-ho.
En la seva vellesa, Xènius inicia un acostament a Catalunya. Col·labora amb “La Vanguardia”, es reediten obres seves en català i es compra la casa de l’ermita de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú, on s’instal·larà definitivament l’any 50.
Jaume
Vallcorba
Hi ha una cosa que em fa pensar que sempre Eugeni
d’Ors, sempre, va pensar per dir-ho així en Catalunya. És el fet de
que torni després i vagi a Vilafranca i escrigui aquell poema tan
meravellós que acaba dient: “I a l’hora de florir l’última branca,
tot d’una em floreixen les arrels”.
A la vora de Vilanova, al cementiri de Vilafranca, es fascina per l’àngel que presideix la tomba d’una dona anomenada Matilde. D’Ors decideix que vol ser enterrat aquí. L’àngel ha estat, sobretot en aquests últims temps, una figura gairebé obsessiva en la seva vida i obra.
Ja de gran, d’Ors escriu molt sobre els àngels. El llibre “Oraciones para un creyente en los ángeles” no tindrà bona acollida, però en canvi, per ell, és una de les seves obres més importants.
Francisco
Umbral
Se empeñaba
en que creía ciegamente en el ángel de la guarda. No pensaba que el ángel
de la guarda fuera concretamente un señor con alas y tal, sino que quizá
llamaba ángel de la guarda a la inspiración, a la buena suerte… lo que
ahora llaman los chicos vibraciones, esas buenas vibraciones que se tienen
a veces en un sitio, o en una calle, o en un parque, o en un viaje.
D’Ors treballa fins al final. Els últims anys els passa a Vilanova distanciat dels intel·lectuals catalans, que no han oblidat tot el que va passar. El 25 de setembre del 1954, a 73 anys, mor.
Pablo
d’Ors
Creo que él vivió un
final muy… muy solitario y duro, y muy duro. No sé si se lo merecía o
no, porque estas cosas nunca se saben, a ciencia cierta. A mi me
entristece. Yo he oído que lo que fue su…su funeral o su entierro –me
parece que fue su entierro–, pues fue muy poca gente, muy poca gente. En
todo caso, la estampa mental que yo me hago de ese funeral o de ese
entierro es una estampa hermosa.
Oriol
Bohigas
Vaig veure tot l’enterrament
una mica de lluny. I desgraciadament no hi havia pràcticament cap intel·lectual
català. Bàsicament hi havien tots els personatges del règim.
Le decía a sus hijos: “No os preocupéis porque yo, cuando muera, indudablemente iré al infierno, pasaré luego por el purgatorio y subiré a la gloria”. Yo creo que Eugenio d’Ors, efectivamente, ha estado en el infierno, todavía está en cierto purgatorio, pero está empezando a ascender a la gloria. Yo creo que llegará un momento en que la distancia nos permitirá verdaderamente, objetivamente, ver a Eugenio d’Ors como hombre de cultura, que hizo aportaciones importantísimas para el mundo de la cultura en este país.