Salvador
Espriu
Yo
sólo me considero un artesano de la lengua. / I sóc un home home minuciós.
/ Un simple aprendiz. / I jo no crec ser-ho, tètric. / Muy, muy
desvalido.
Isabel
Bonet Espriu
Era
una oncle estrany, perquè sabíem que escrivia i que a més tenia fama
d’escriure coses complicades, per dir-ho així. Sempre la poesia ho és,
però ell, doncs, tenia fama...
Salvador Espriu va voler viure sense fer soroll i escrivint en la intimitat, construint el seu món particular.
Salvador
Espriu
Mi
poesía pretende ser difícil pero clara.
Rosa
M. Delor
Hi ha un poema, en concret,
d’“El caminant i el mur”, que es diu “No t’he de donar accés al
meu secret”. Clar, si tu comences a llegir un llibre i d’entrada
l’autor ja et diu que no et deixarà entendre res… caram, és tot un
desafiament!
A partir dels anys 60, les seves paraules són un altaveu de la lluita antifranquista. De cara al públic, Espriu dóna una imatge seriosa i tancada que contrasta amb el seu gust per la conversa i la seva ironia.
Entrevista
Joaquín Soler Serrano – Salvador Espriu
J.S.Serrano:
Porque los
libros de Espriu están casi todos agotados...
S.
Espriu:
Será porque los
venden baratos.
Francesc
Bonet Lluch
Sempre fan broma amb les meves orelles, que el Salvador les tenia molt…
(fa el gest). I diuen que jo també. Suposo que és veritat.
Salvador
Espriu
Estem
a punt? Doncs engeguem. I miro cap allà?
En Francesc té 11 anys i és nebot nét de Salvador Espriu.
La infància és un temps de felicitat per Salvador, que marcarà per sempre el seu caràcter i la seva obra.
Un temps molt lligat a la casa familiar d’Arenys de Mar. L’any 1922, Espriu té 9 anys.
Isabel Bonet Espriu
Jo sempre ho he associat una mica, saps el “Fanny i Alexander” del Bergman? Aquell començament de la pel·lícula que la família és feliç i que hi ha quantitat de criats, tenien xòfer, tenien cuinera, tenien no sé què, repassadores... Tinc la sensació que era una casa amb molt moviment.
Narració
Tots els avantpassats d’Espriu
provenen d’Arenys de Mar.
Escolàstica
Castelló és una dona discreta i una mare atenta.
El seu marit, Francesc Espriu, és notari. Un home lliberal i un pare
orgullós dels seus cinc fills.
Salvador Espriu
Jo era un nen, sembla, molt entremaliat, i molt inquiet, molt nerviós, molt bellugadís...
El safareig i l’aigua sempre és un punt d’atracció per les criatures. El Salvador sembla ser que hi jugava i que fins i tot una vegada hi va caure de cap, i el seu germà es va atabalar molt i només deia: “Ai, pobre Salvador”, perquè no era prou gran com per estirar-lo.
A 9 anys, Salvador pateix un xarampió seguit de diverses complicacions que l’obliga a estar-se 3 anys al llit.
Isabel Bonet Espriu
Jo penso que, clar, li va canviar molt la vida. Es va haver d’acostumar a estar quiet i a fer servir més el cap que no les cames, que és el que havia fet servir potser fins aleshores més.
Salvador
Espriu
Jo era molt xerraire, però no em deixaven parlar... Llavors vaig llegir molt. Perquè, com que no podia parlar, bé havia de fer alguna cosa o una altra.
Anys més tard, escriurà un poema que evoca la malaltia i les atencions de la seva mare.
Francesc
Bonet Lluch, Les roses recordades, 1954
Les roses recordades. Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d'abril? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrere la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia.
Finalment, Salvador es recupera. Però una germana seva, també malalta, es mor. Pocs anys després, perdrà el seu germà gran en un accident. La presència de la mort s’instal.la a casa dels Espriu.
Isabel
Bonet Espriu
La meva àvia els transmetia la por que tenia de la mort dels
fills, i aleshores ells pensaven que la mort era una companya més –per
dir-ho així– dels seus jocs de petits. Tenien la sensació que els
podia tocar a ells.
Entrevista Salvador Espriu – Mercedes Milà
–El animal que somos teme a la muerte. Y yo he procurado meditar todo lo que he podido sobre este hecho, que ha de acaecer en cualquier momento, para que tenga el menos miedo posible. –¿Y lo ha conseguido? –Creo que sí.
Isabel Bonet Espriu
Jo no sé si diria que era pessimista... Era negre, però. Negre perquè…això, aquest món, no acaba de funcionar bé i hi ha la bomba atòmica i aquelles coses que… Per exemple, a la meva mare li va dir: “Sí, sí, casa’t i sigues molt feliç, però no tinguis criatures, perquè, quina bestiesa! Amb la bomba atòmica tot això se n’anirà un dia daltabaix”. I ell en aquest sentit sí que era apocalíptic més que pessimista, no?
L’Espriu era un home que s’entusiasmava parlant amb una conversa amb qui fos, es deixava portar, li agradava riure, vull dir, era un home en aquest sentit... Però també molt tímid d’una altra banda. Era un home que basculava entre aquesta passió de viure i la timidesa.
Però
un bon dia va trucar a casa i em va donar hora de visita, com si fos un
metge. I jo em vaig atabalar tant que quan va arribar el moment d'anar cap
allà me'n recordo que vaig perdre el rellotge. I era com si hagués
perdut el meu temps per entrar en un altre temps, perquè després em vaig
passar com 15 anys només en el temps de l'Espriu.
Narració
Salvador
Espriu entra a la universitat l’any 1930, i aleshores ja destaca per
haver llegit més que la majoria dels seus companys.
L’ambient
universitari sembla l’hàbitat natural d’Espriu, l’entorn ideal per
veure satisfeta la seva set de coneixement.
Rosa
M. Delor
Pensa que en aquella universitat de la plaça Universitat doncs hi havia diverses facultats, per tant gent de Filosofia que anava a Filologia, o gent de Dret que anava a sentir el Carles Riba, no? I Espriu explica com en aquells anys explicava, llegia millor dit, llegia els seus contes als seus companys, en una aula petita que hi havia a baix al pati de Lletres.
I diria que era una universitat també plena d’esperança, on tenien la sensació… –eren els anys de la República–, tenien la sensació que per primera vegada hi havia coses que es podrien solucionar. Estaven molt il·lusionats tots. Parlaven de llibres i literatura, escrivien molt.
Amb 15 anys escriu Israel, la seva primera novel·la. Durant la carrera, Espriu comença a publicar novel·les i narracions curtes que reflecteixen, amb cert sarcasme, la societat del moment.
Rosa
M.Delor
En l’obra d’Espriu el
laberint pren una significació especial ja en els anys 30, quan escriu
“Ariadna al laberint grotesc”, que és un recull de narracions.
No solament utilitzava el
laberint com a metàfora del que pot ser la vida, la complexitat de la
vida, sinó que, a més, en el text la mateixa estructura dels contes
configura un laberint.
Narració
Espriu
es llicencia en Dret i en Història Antiga, i aconsegueix una beca per
especialitzar-se en el que s’ha convertit en la seva passió: l’Egiptologia.
Som al juny de 1936.
Isabel
Bonet Espriu
Però a partir del 18 de
juliol se li va acabar el món. Hi ha coses que ell signa com a mort després
del 18 de juliol. Es van acabar els somnis d’una vida civilitzada.
La casa va quedar absolutament buida, excepte el billar, i totes les altres coses se les van endur.
Potser
per aquest sentiment de pèrdua constant, ell es va construir una petita
biblioteca ambulant que era aquest fitxer on hi ha, doncs no ho sé, unes
2.500 fitxes, em sembla, més o menys... on apuntava les cites que més
l’interessaven dels llibres que havia llegit. I aleshores, no ho sé, jo
m’imagino que podia ser una cosa portàtil, no?, que en un moment
d’alarma, del que fos, podia agafar, posar-s’ho sota el braç i marxar
amb els seus llibres d’alguna manera, no?
Conversa
Salvador Espriu – Josep M. Espinàs:
S.
Espriu:
Jo puc fer una lletra, sense mirar-m’hi gaire... I encara ho podria fer
molt més petit… I és, com vós sabeu… Bé, no vull escriure més que
el nom. Ja n’hi ha prou. Miri –Salvador, sí. –I es llegeix bé.
I
amb un llapis, si fos amb una punta més fina, podria fer una lletra molt
més petita, encara.
Isabel
Bonet Espriu
La casa jo suposo que és un portantveu del món,
per dir-ho així. És això, la casa de tots els seus avantpassats.... En
aquí es resumeix la història doncs de tots els Espriu i de tot el món
aquest que ell ha intentat evocar en l’obra.
La guerra accentua en Espriu el sentiment de dol permanent, i l’escriptor busca refugi en el record dels primers anys d’infància, en els estius familiars d’Arenys.
Salvador
Espriu
Sinera, para mí, partiendo de la realidad geográfica de Arenys de Mar, era una especie de patria ideal.
Rosa
M. Delor
La famosa Sinera,
doncs, és, com tothom sap, Arenys llegit a la inversa...
Salvador
Espriu
...llegint-ho a l’inrevés i canviant la i grega en i llatina.
Rosa
M. Delor
Però
que no és solament Arenys, perquè és una altra mena d’Arenys: és
Sinera, justament.
El
món mític on ell ha trobat, després de la desfeta de la guerra… hi ha
trobat la pau en el record dels seus morts, de la seva família i d’aquest
món de la infantesa que, per ell, és com una llum que després el guiarà
fins a la mort.
Francesc
Bonet Lluch, fragment de Cementiri de Sinera, 1946
Cementiri de Sinera. Quina
petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins
i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l’ombra viatgera
d’un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre.
Isabel
Bonet Espriu
A casa sempre n’hem dit
l’eixida, no n’hem dit mai el jardí. I ell el va fer formar part del
mite aquest de Sinera i li va donar el nom compost del “jardí dels cinc
arbres”.
Rosa
M. Delor
El “jardí dels cinc
arbres”, d’alguna manera, seria també un espai mític. Un cop ja la
dictadura s’ha imposat i el silenci és obligatori i ja no hi ha la
capacitat de parlar a l’àgora pública, doncs aquest jardí dels cinc
arbres no solament és l’eixida de casa seva, és un espai en què els
personatges d’Espriu poden parlar amb tota llibertat.
Salvador
Espriu
El
acento, la fonética, es una cosa que no se puede borrar. Y además, yo
podría, quizá, esforzarme en hablar un castellano
que les pareciera a ustedes menos abrupto.
Rosa
M. Delor
Si
l’Espriu hagués volgut escriure en castellà, avui en dia segurament
seria un autor molt reconegut, perquè el dominava perfectament.
Salvador Espriu
...pero entonces tendría que hacer las eles vibrátiles y poner quizá la boca en forma de culo de gallina. Y creo que es mejor no hacerlo así.
L’any 1940 Espriu pateix encara un altre sotrac: la mort del seu pare.
Salvador es responsabilitza de tirar endavant la família, i durant 20 anys la seva vida cau en la monotonia: omple papers rutinaris de dia i construeix versos durant la nit.
Francesc Bonet LLuch
La meva àvia dóna la impressió que era un gran germà, que
els va salvar, que era el millor germà que et pot tocar a la vida...
Salvador Espriu
Si tuviera que vivir de la pluma o hubiera tenido que vivir de la pluma, haría muchos años que estaría reducido a un estado ya no caquéctico, sino absolutamente esquelético y difunto. Ya estaría reducido a polvo.
Isabel Bonet Espriu
Va haver d’anar a treballar amb el notari que va… com si diguéssim, heredar la notaria del meu avi. I era un notari que em sembla, pobre home, que no era gens brillant i que tenia molta dificultat de paraula. I que, per exemple, doncs, constantment li deia: “D’aixòs, porti’m el d’allòs”. “I el que és més bo –deia ell– és que a sobre l’entenc".
Rosa
M. Delor
Jo estava en una saleta que era… que estava al costat del despatx seu, i sentia com una veu, que vaig deduir que era la de l’Espriu, que parlava per telèfon… I mai no havia sentit parlar a ningú d’aquella manera; és a dir, parlava amb una precisió tan gran que em pensava que estava llegint un text i després em vaig adonar que no, que parlava per telèfon amb una altra persona. És a dir, una persona que mesurava cada paraula que deia...
Isabel Bonet Espriu
Una cosa és quan parlava en públic. I a casa, que la gent no es pensi ara que diem “àdhuc” i no sé què, vull dir que no hem dit mai. A més, ell li tenia terror a segons quin ús del català encarcarat.
Conversa
Josep M. Espinàs – Salvador Espriu
J.M.
Espinàs:
I com a escriptor és perfeccionista, vostè?
S. Espriu: Oh, terriblement. En el pitjor sentit de la paraula. Escriure no m’ha mai donat cap plaer; hi he patit molt.
Isabel Bonet Espriu
Quan ell desapareixia, ningú intentava saber on era, per dir-ho així. Tots sabíem on era: era al segon pis en un despatxet que hi feia una calor de mort… I aleshores sí, era sagrat: ja no el veies, era com si no hi fos, no el senties per res...
Narració
Durant els anys 40 i 50, a
causa de la censura política i de la falta de temps lliure, Espriu deixa
d’escriure en prosa i es dedica, sobretot, a la poesia.
Rosa
M. Delor
Ell parteix d’una primera novel·la en què hi ha un narrador intern. Després aquesta Narració es fragmenta en els capítols en què apareixen diversos personatges. I després encara la fragmentació és duu més enllà perquè ara ja seran diferents narracions. I després aquestes mateixes narracions també s’aniran fragmentant encara més i arribarem a les petites proses...
Per tant, hi hauria com un procés de desintegració de la realitat. La realitat ja s’ha convertit en una mena d’espurneig, eh?, i que només es pot captar a petitíssimes dosis d’un instant fugisser. Però que tot plegat et dona la visió diríem global.
Salvador
Espriu
Poeta em fa una mica de
vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc. Que he escrit
ratlles curtes és evident. Ara, que aquestes ratlles curtes portin ni un
bri de poesia, això ho dirà el futur, suposant que n’hi hagi.
Rosa
M. Delor
Això l’hi van
preguntar: “Si vostè hagués de salvar un poema, quin salvaria? I va
dir: “Les paraules.
Suposo que no va triar “Les paraules” perquè
fos el millor poema en absolut dels que té, sinó que aquest títol ja ho
diu tot.
Francesc
Bonet Lluch. Les paraules, 1952
Les
paraules. Hi ha
tristesa darrere les paraules, lents carros en corrua porten runa de tu,
molt tedi de tarda de diumenge, temor de dany. Se’t tanquen llibres i
amics, els llavis de les coses. Malèvols aprenents d’homes grisos t’encalcen
per difícils retorns a Déu...
Rosa
M. Delor
Les paraules són allò
que fa que un home sigui home. Per tant és el llenguatge verbal, no?, que
ens separa de la resta d’éssers de la creació.
Isabel Bonet Espriu
Anava molt trajat. Ells, els meus oncles, tos dos, des de que es va morir la meva àvia, es van posar corbata negra i ja no van haver de triar mai corbata, sempre amb corbata negra… Recordo que la meva mare li va dir: “Salvador, no pot ser, no pot ser que vagis tot l’estiu amb trajo. T’has de comprar alguna cosa”. I aleshores, un estiu, ens va comparèixer amb una mena de mono de mecànic que no sé d’on el va treure, d’un color verd, verd com militar. I aleshores anava amb espardenyes i aquell mono amb cremallera que li complicava molt la vida, val a dir, perquè, com que era una peça sencera, quan anava a la platja i s’havia de posar allò, era tota una sèrie de complicacions...
Conversa Josep
M. Espinàs – Salvador Espriu
S.
Espriu:
Necessito
molt de temps per arreglar-me.
J.M.
Espinàs:
Ah, sí?
S.
Espriu:
Sí, sóc un home molt minuciós...
Isabel Bonet Espriu
Conversa Josep M. Espinàs – Salvador Espriu
–Minuciós o presumit,
jo diria també. –No, no. Presumit, gens. Minuciós, sí. –Aquell
perfeccionisme que vostè aplica al treball... –Sí, també l’aplico.
I he de fer les coses per un determinat ordre. Sí, una mica ritualista.
No deixa de fer riure, però és així...
Josep
M. Espinàs
Tenia una capacitat d’ironia
notable. I reia, quan convenia, molt. El que passa és que la ironia li
servia a vegades per dissimular. O la cortesia, la cortesia, tan amable
que era, li servia per dissimular la capacitat de sarcasme que tenia
davant de la gent i de la vida i del món.
Isabel Bonet Espriu
Salvador
Espriu
D’aventura personal no
en tinc. Sóc un home sense biografia. Sóc l’home més avorrit i
ensopit d’aquest món.
Isabel Bonet Espriu
Suposo
que perquè no va trobar la dona adequada. No... Jo crec que era un home
clarament intel·lectual i amb molt poca facilitat per… no ho sé, per
les coses naturals, per dir-ho així. El que realment l’emocionava o
l’apassionava era les coses de la intel·ligència, era el que realment
l’atreia.
En
aquest sentit era un home molt poc pràctic i per casar-se i fer una família
també s’ha de ser pràctic, trobo.
Salvador
Espriu
Yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo catalán, a mi nación catalana, a mi lengua y a mi cultura.
Francesc
Bonet LLuch
Que no li agradaven moltes coses del que passava al país, vaja. I que era molt seriós potser perquè s’havia enfadat en general de com estava el pati, entre cometes.
Rosa
M. Delor
“La pell de brau” va
aparèixer en un moment que podríem dir dolç. Ara, ell no considerava
que fos pas el millor llibre seu i fins i tot la crítica després també
ho ha anat admetent. Però sí que va tenir una funcionalitat extraordinària,
és a dir que gràcies a “La pell de brau” els problemes de Catalunya
i la seva situació es van conèixer arreu, per tot Espanya i a fora,
perquè se’n van fer traduccions immediates.
Els poemes de “La pell de brau” expressen la incomprensió entre els pobles de la Península. Els joves dels anys 60 recullen el missatge de respecte mutu que proposa Espriu i la seva obra viu un salt important de difusió. Els seus versos arriben al gran públic a través de les cançons de Raimon.
Josep
M. Espinàs
D’una manera bastant inexplicable es va convertir en una mena de mite, de signe, de senyal, de símbol de la cultura catalana, de la llengua, en uns moments en què es necessitaven aquesta mena de referents i Espriu no semblava, crec jo, la persona indicada per ser això, perquè no era una persona de vocació populista, de capacitat de comunicació social gran.
Conversa Alfons Quintà – Salvador Espriu
–Senyor
Salvador Espriu, vostè és una persona extraordinàriament coneguda tant
dins de la nostra literatura com arreu del món...
Isabel Bonet Espriu
Narració
A banda de la seva
creixent activitat pública, Salvador Espriu continua escrivint incansable
seguint un pla minuciosament traçat. L’objectiu era completar la seva
obra literària, que per ell formava una sola unitat.
Salvador
Espriu
Si yo pudiera realizarla tal como lo tengo previsto, entonces, y leyéndolo de una manera metódica, se entendería lo que yo he querido expresar con la totalidad de mi obra literaria.
Rosa
M. Delor
Tu
te’l pots llegir tranquil·lament començant per on vulguis: una novel·la
o un llibre de poemes, perquè en aquell moment doncs te n’han parlat i
està molt bé. Ara bé, si tu vols entrar en el joc que ell et proposa
d’entrar en el seu laberint, aleshores cal començar per l’inici, o
sigui per les primeres obres amb un ordre cronològic estricte i anar
resseguint tots els camins.
Els
últims anys de la seva vida, Salvador Espriu rep el reconeixement públic i
institucional per la seva obra i pel seu compromís civil. Els seus poemes,
les seves paraules, estan en boca de tothom. L’escriptor minuciós, cortès
i silenciós és consagrat com a “poeta nacional de Catalunya”.
Francesc
Bonet LLuch
Sí,
sempre, cada Nadal, m’aprenc un poema del Salvador i... em donen diners
quan acabo de llegir-lo.
Rosa
M. Delor
Perquè
no solament ha parlat de determinats problemes de Catalunya o de llengües
prohibides o de llibertats coaccionades, sinó que ha parlat de moltíssimes
altres coses molt més interessants que la gent de moment encara no se
n’ha ocupat. Per tant, és un escriptor que ens donarà molta feina per
llegir durant molts, molts segles, espero.
Josep
M. Espinàs
Segurament l’Espriu creia que mantenir-se bastant impassible era una forma de ser. No sé si hi havia influït la malaltia, si el fet d’haver estat malalt molt temps doncs li donava aquesta sensació de: “No et belluguis gaire, no et moguis gaire, aguanta, resisteix, sobreviu”.
Salvador
Espriu
Vaig
tenir la sort o la desgràcia de llegir una frase de les memòries del duc
sicilià Ventura, parent del príncep de Lampedusa, que em va fer un gran
efecte, i és que la vellesa comença de debò quan s’apaga el món de
la infantesa i de l’adolescència, que se va morint, que se va allunyant,
que vas perdent de vista, i això m’està passant a mi.
Isabel Bonet Espriu
Salvador
Espriu
Clar,
naturalment: si quedo massa llarg o quedo massa ximple o tot plegat...
vosaltres mateixos, sigueu bons amics i retalleu i deixem-ho córrer.