El
treball d'en Jaume Vintró Bonet
En el moment de fer i presentar el treball a classe, en Jaume va evitar
expressament fer menció de la seva relació familiar amb
Espriu. Però quan el programa El meu avi va demanar-li d'adjuntar
el treball a aquesta pàgina web i que constés la seva autoria,
va acceptar-ho de grat.
Gràcies Jaume
Índex
Biografia de Salvador Espriu
Breu descripció d'Arenys
de Mar i la relació que hi tenia la família
El mite de Sinera
Llocs de Sinera en l'obra
d'Espriu
Personatges de l'època
Entrevista a Maria Lluïsa
Espriu
Bibliografia
La
Càbala espriuana
Què
és la càbala
La càbala és la mística jueva. Aleshores, segons
els cabalistes, darrere dels cinc primers llibres de la Bíblia,
que ells anomenen la Torà, que és la Llei, doncs hi ha escrit
el missatge xifrat de Déu, no? Aleshores els cabalistes es passen
la vida intentant desxifrar aquell versicle absolutament innocent que
potser només diu que cent mil soldats van morir a tal lloc. Doncs,
a veure, en realitat què volen dir aquelles lletres, perquè
cada lletra té un número, i aquest número té
un significat. Per tant, fent tota una sèrie de càbales,
que en diem els profans, ells arriben a construir un significat nou que
seria aquest hipotètic missatge amagat que Déu envia. Aleshores,
segons això, doncs, la càbala permet una lectura, és
un símbol, un conjunt de símbols, no? Es basa en l'arbre
místic. L'arbre místic seria una manera d'explicar com està
organitzat i planificat i construït el món des d'un Déu
amagat que anomenen Ensof , que a partir d'Ell s'emana tot el que està
creat. I aleshores l'arbre místic té deu sefirots, que són,
com si diguéssim, deu nivells, i aquests nivells van baixant, connectats
els uns amb els altres fins arribar a l'últim nivell, l'últim,
l'últim, que és el món que nosaltres coneixem, és
la nostra realitat. O sigui que el nostre món, el nostre univers,
és l'última esfera o sèfira d'aquestes deu sefirots
o deu unitats sefiròtiques que arriben, ara ja si anem pujant en
un procés d'ascensió, arriben fins a Déu.
¾ Per tant, doncs, com a creixement espiritual, el cabalista ha
d'estudiar cada una d'aquestes esferes, ha d'anar ascendint, i com més
amunt arriba, doncs més es perfecciona el seu saber, el seu coneixement
i la seva bondat. Aleshores, doncs, realment és complicat, difícil,
i a mi em fa molta angúnia parlar-ne perquè, és clar,
sóc absolutament profana i suposo que li haurien de preguntar a
un rabí. Llavors, si un rabí volgués contestar, doncs
tindríeu una informació més fidedigna.
Jugar
amb la càbala
A veure, si a Espriu li agradava el Mah-jong, que és un joc, tinc
entès, molt difícil, no?, que és a base de combinatòries,
doncs entenc que també es pogués entretenir amb la càbala.
I fent combinatòries amb els seus poemes i decidint com organitzava
els llibres i com calculava on havia d'anar cada peça, o sigui
cada poema. L'entenc perfectament. Perquè és una manera
de fer una altra escriptura, que és l'escriptura diríem,
podríem dir, gairebé topològica. Una escriptura en
què cada peça està en un determinat lloc perquè
creï un significat. Clar, això pot ser molt divertit per qui
ho fa i per qui després intenta entendre-ho, jugar-hi. Ara, no
és necessari, eh? És a dir, que tu per llegir l'Espriu podries
passar absolutament de tot això, llegir-te'l com et llegeixes qualsevol
altre autor, prescindint que ell hagi fet alguna combinatòria o
porti un joc amagat. Ara bé, és molt més divertit
si també entres aquí, eh? Clar.
L'obra
d'Espriu, un teixit
Si no m'equivoco, textum en llatí vol dir teixit. Per tant, la
paraula text vol dir teixit. I ell, Espriu, utilitza moltes vegades aquesta
imatge del teixit de les paraules, el teixit dels versos, "l'ordit
dels versos", diu. Clar, tot és una trama, eh? És un
gran teixit on tot es va articulant, tot es va lligant, i al final en
aquest teixit hi trobem d'alguna manera representat com un tapís,
no? La figura en el tapís. Hi trobaríem representada tota
la seva vida d'alguna manera, aquest microcosmos que ell construeix a
través dels seus personatges, els ninots i d'altres que no són
ninots però sí, sí, és com un microcosmos
textual, no?, i és un teixit. Un teixit que a vegades es torna
una tela d'aranya. Els fils, els fils que lliguen amb el somnis i la seda
d'aquests fils... Per tant, si anéssim resseguint aquestes metàfores,
realment veiem com tot està molt ben entramat, no? És un
gran canemàs.
L'estudi
de la càbala en l'obra d'Espriu
Bé,
no hi he parlat directament, però Josep Maria Castellet en el seu
estudi parla de la càbala en Espriu, però parla en uns termes
molt generals, sense entrar, diríem, en el fet estructural del
llibre. És a dir, Castellet parla, diu que hi ha alguns versos,
o que hi ha alguna expressió o paraula que remet a la càbala;
que potser l'estructura dels primers cinc llibres, doncs el nombre de
versos que presenten tenen una estructura numèrica que podria ser
cabalística. Una altra professora, la doctora Dolors Bramon, parla
de la influència o de la presència de zoar en l'obra d'Espriu,
i per tant aquests eren referents que jo tenia molt clars. El que jo vaig
intentar és anar encara una miqueta més enllà que
ells, és a dir, entendre com ho havia organitzat. Perquè,
és clar, quan entres una mica en el món cabalístic,
t'adones que no et pots escapar de l'estructura de l'arbre de la vida,
de l'arbre místic. Per tant: Com? On el tenia, aquest arbre místic?
Com l'havia situat ell? Com hi treballava, no? I això és
el que diríem que és la meva aportació.
Tota l'obra
d'Espriu encaixa en un arbre místic
Curiosament, el primer llibre que va escriure quan tenia setze anys, que
es diu Israel i que va escriure en castellà i és l'únic
llibre que ha fet en aquesta llengua, doncs ja està tot organitzat
seguint aquest esquema de l'arbre. I doncs són com unes narracions
bíbliques, o sigui que ell fa com una mena de paràfrasi
bíblica, que estan totes organitzades seguint l'esquema cabalístic
i quadra a la perfecció, sense haver de forçar-ho jo...
Perquè potser hi hauria gent que diria: "És que ho
està forçant". Caram! Doncs cada vegada que ho intento
fer surt, no és que ho faci jo, és que d'alguna manera ja
hi és, ja està previst, eh? Per tant, això va començar
molt aviat i el seu germà m'ho va confirmar perquè, seguint
el tipus de noms que ell donava a les diferents sefirots de l'arbre de
la vida, em vaig adonar que concordaven amb l'arbre de la vida que ve
representat a l'Enciclopèdia Espasa, i això ho vaig preguntar
al seu germà i em va dir que, efectivament, quan ell estava escrivint
això anava cada dia a casa d'un oncle que vivia una miqueta més
amunt, a la riera d'Arenys, i que tenia l'Enciclopèdia Espasa,
i que l'Espriu de petit consultava tot el que podia a l'Enciclopèdia
Espasa... Per tant, sembla que està confirmat, eh?
¾ Mira, abans he dit que les narracions d'Ariadna al laberint grotesc
són vint-i-vuit, però que després de la guerra passen
a ser trenta-dues. Doncs bé, aquest trenta-dos no és gratuït,
no és perquè ell va voler afegir quatre narracions més.
Aquests trenta-dos són els trenta-dos senders de l'arbre de la
vida cabalístic. Per tant vol dir que, si més no, després
de la guerra, la idea d'articular tota la seva obra en un text únic
pren com a base l'esquema de l'arbre místic cabalístic.
I a l'arbre místic tot està interrelacionat, absolutament
tot, i tu hi pots anar afegint més arbres i anar construint una
mena de bosc enorme que pot, diríem, unificar tota l'obra. I a
més a més, com que l'arbre místic és simbòlic,
cada nivell té un símbol, i això li permet, a més,
de col·locar cada llibre o cada poema determinat dintre del llibre,
dintre de l'espai simbòlic que a ell li sembla que ha de tenir.
Això és un treball de xinesos, eh? Però... no es
diu xinos, eh? Es diu xinesos. Ell deia, parlava del "treball benedictí".
Una obra
inacabada
El que passa és que és inacabat, perquè com a bon
arbre místic, doncs sembla que l'estudiós no pot arribar
a dalt de tot perquè llavors ja seria com un déu, no? Per
tant, no s'hi arriba mai, a acabar l'obra. I així la té
ell, inacabada, de fet, perquè fixeu-vos que quan ell es queixava
que li feien tantes entrevistes, que la gent no el deixava tranquil i
havia d'acabar l'obra perquè l'havia d'acabar, perquè la
tenia tota planificada, en realitat sabia perfectament que no l'havia
d'acabar perquè és impossible, eh? Però estava tot
programat i moltes parts, per exemple els llibres de poesia, tots encaixen
perfectament en un arbre. I si apliquéssim els tres gèneres,
la prosa, el teatre i la poesia, doncs tindríem també els
tres nivells de l'arbre místic, eh? O sigui que sí, sí,
d'alguna manera tot encaixa, sí, sí.
Adaptar
una estructura a la realitat
És clar, això vés a saber com ho fa. El que sí
que és cert és que podia preveure d'alguna manera... Ell
sempre parlava de màntica i de prediccions del futur, i fa molta
ironia sobre aquest tema i suposo que d'alguna manera ell ens estava dient
que, potser perquè era un pessimista i llavors es veia venir les
coses i les intuïa i percebia quan podria acabar tot allò,
eh?..., doncs d'alguna manera podia anar pensant quin era el futur de
les coses i dels esdeveniments, clar que tot això amb molta ironia.
Jo m'imagino que el plantejament de l'obra el podia anar variant. Ara,
que ell decidís: "Voldré fer tants llibres de poesia
o tantes obres de teatre", això sí que ho podia preveure.
Ara, el que sí que és cert és que ell, en tot cas,
constantment, a les seves obres, siguin les que siguin, està fent
referència a fets que estan passant en aquell moment, històrics.
¾ I després en pot fer la paròdia, el pot convertir
en una tragèdia o pot fer una farsa fins i tot, però sempre
hi ha un referent real, que és el moment històric que està
vivint ell en aquell moment, diríem. La manera que té de
reflexionar-hi, d'analitzar-lo, és dialogar-hi i dialogar-hi a
través de la literatura. I aquesta és la funció que
té la seva literatura, no? I d'una banda el que s'ha anomenat la
seva poesia civil doncs és la manera que ell té de, de pensar,
intervenir i dir la seva sobre els fets que està vivint. D'altra
banda, també la seva obra és una reflexió personal
sobre el seu món íntim, el seu món moral, la religió,
la filosofia. Era un home d'una cultura molt àmplia.
¾ A mi em va comentar una vegada l'abat Cassià Just que,
parlant un dia amb l'Espriu, li havia citat quantitat de textos que parlaven
de teologia que ell no havia llegit. I aleshores es va adonar que davant
tenia un interlocutor que estava més, vaja, informat del tema que
ell mateix, no? O sigui que el tema aquest a l'Espriu l'apassionava, tot
el món de les religions, no? I dintre de les religions, evidentment,
també la catòlica i el cristianisme. És clar, doncs
tot això passa pel filtre literari. Possiblement l'Espriu per la
formació que tenia o pels interessos podria haver estat un filòsof
o un historiador, però va triar la literatura i potser la literatura
és la que li permetia passar per tots els registres i tocar tots
els temes.
Un home
sense biografia
Ell deia que era un home sense biografia, perfectament avorrit perquè
no havia viscut per tal de poder escriure. Però el que sí
que és cert és que ha viscut moltíssim, perquè
a través dels llibres ell ha viscut apassionadament la vida, i
la vida com a forma de coneixement, que és una de les passions
més terribles que hi ha, eh? El coneixement. L'afany de coneixement
és una de les sets més tremendes i que més et poden
arrabassar, inesgotable.
La
Casa d'Arenys
de Mar per Isabel
Bonet Espriu
La casa
dels Espriu a Arenys de Mar
La casa era de la família del bisbe Català. Les cases del
Maresme acostumen a ser d'un cos, que en diuen, i aquesta en té
tres perquè ell les va comprar un cop ja va ser bisbe i en va fer
una sola casa... Ja té més de cent anys, la unificació
dels tres cossos. Em sembla que és del 1875 o una cosa així.
Aleshores la va heretar el meu avi, que era de fet l'únic parent
que tenia el bisbe... Li va fer de pare perquè el meu avi s'havia
quedat sense pare de molt petit, i aleshores el bisbe es va fer una mica
càrrec de la seva neboda que era la mare del meu avi, i de l'avi.
I aleshores la va heretar el meu avi, i ja sempre els Espriu, vaja, la
meva mare i el Salvador i així han vingut a aquesta casa als estius.
Com nosaltres... El meu avi hi havia fet posar calefacció, i aleshores
sembla que també hi venien a l'hivern, alguna vegada per Setmana
Santa. Però nosaltres…, ja després de la guerra, els radiadors
no han funcionat mai, i nosaltres no hi hem vingut mai a l'hivern, només
hi hem vingut a l'estiu.
La Guerra
Civil i la recuperació al llarg dels anys...
La Guerra Civil, deien que si les cases estaven habitades no les ocupaven
i de moment s'hi va quedar una persona addicta a la família, però
bueno la cosa de seguida va anar de mal en borràs i la casa va
ser ocupada: primer per la CNT, que va fer-hi uns menjadors per a nens
petits. Jo conec gent d'Arenys que hi havia vingut a menjar durant la
guerra. I després em sembla que al final de la guerra no era ni
menjador, sinó que ho van ocupar com tropes, i bueno, s'ho van
endur tot. La casa va quedar absolutament buida, excepte el billar, les
altres coses se les van endur... Després de la guerra es veu que
hi havia una mena de magatzems on la gent podia anar més o menys
a dir: "aquesta taula era meva, això no", i si es comprovava
mínimament, es podia anar refent. Això és el que
va fer la meva mare, quan es va acabar la guerra, va anar intentant recuperar
els objectes. La veritat és que després de la guerra els
meus oncles la donaven una mica per perduda, no s'hi veien amb cor, ni
econòmicament ni de cap manera es veien en cor de tirar la casa
endavant. I aleshores, no immediatament, però uns anys després,
al meu pare li anaven bé les coses econòmicament en aquell
moment i va decidir que la casa no es podia perdre i s'hi va dedicar ell.
El meu oncle li estava molt agraït, fins i tot li va dedicar una
tanca una vegada, de la dedicació que havia portat a la casa.
El fantasma
del bisbe
Per la resta de la família és el lloc de passar l'estiu,
còmode, fresc i agradable, i al mateix temps és el lloc
on després hem anat veient que era la història aquesta del
notari, que sempre ha estat molt present, del bisbe també. El bisbe
i el notari, el nebot i l'oncle, doncs, a casa han sigut uns personatges
més. Per exemple recordo també una anècdota d'una
vegada que jo llegia fins a altes hores de la matinada i estava a la meva
habitació i vaig sentir passos al jardí... Era la nit i
per tant no hi podia haver ningú, i vaig aixecar la persiana. I
el meu oncle que està en una altra finestra que hi dóna
també, ell havia aixecat la persiana i ens vam mirar "què
passa, què passa... res". I ell em va dir: "No et preocupis,
deu ser el fantasma del bisbe" i ens vam quedar tan tranquils, vam
abaixar la persiana i vam continuar dormint. Perquè el bisbe era
un més, era el personatge que havia creat la casa, i sabíem
que existia, i en sabíem històries.
La casa
no és un museu
És una casa molt viscuda, el meu pare sempre ha dit que de cap
manera això no volia que es convertís en un museu, i, per
tant, doncs és una casa on s'hi ha posat un ping-pong, on s'ha
desfet un oratori que hi havia i on s'havien casat els meus avis. Aquesta
era la casa d'un bisbe i per tant tenia oratori, perquè ell quan
venia aquí deia missa aquí, i els meus avis, per exemple,
s'hi van casar. El que passa és que durant la guerra l'oratori
havia sigut profanat, i aleshores s'havia de tornar a consagrar i no sé
quina història, i ja van decidir que no ho feien. Però mentre
jo era petita hi havia una pseudocapella en una habitació del primer
pis, on per cert pregàvem les oracions de la nit. Aleshores fèiem,
pujàvem les escales, resant "Déu i la Mare de Déu
ens donin la Santa Nit..." i llavors passàvem llista tota
la família: el pare, la mare, els cosins…, havies d'anar evocant
gent mentre hi havia esglaons per pujar, llavors a l'oratori resaves.
Però ara per exemple això és un despatx amb llibres
i taules per treballar, amb unes butaques còmodes...
L'oncle
Salvador és present a la casa
Hi ha els gravats de la Primera Història d'Esther, que aquests
gravats no havien estat a la casa, els tenia aquell oncle Lluís
que us he dit que venia a les tertúlies cada dia, però eren
uns gravats que ell havia vist a casa seva, o casa la tia Maria, i ell
els coneixia, i en aquests gravats evidentment ell "hi és".
I després hi ha la sala aquesta on ell escoltava música,
hi ha els retrats de la meva àvia, del bisbe, del notari…, en fi,
està ple. També hi ha una sala on la meva mare ha anat guardant
joguines de quan era petita, ella i els seus germans; per tant tenim soldadets
de plom, una vitrina amb nines, ventalls antics, objectes diversos, hi
ha moltes coses plenes de records d'en Salvador.
