Narració 
Qui era Joan Maragall?
Un poeta català
L’alcalde, no?
Un poeta, no?
No me suena
Renaixentista.
Romàntic.
Era el fill de Pasqual Maragall?
Era... el pare de Pasqual Maragall, no? O l’avi?


Pasqual Maragall
Maragall serà sempre Joan Maragall, perquè és un personatge de tothom. Un poeta pertany al poble, directament...
 

Noia
La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor, és la meva enamorada, quan ve el temps de la calor.

 

Joan Anton Maragall
Jo diria que era un poeta enamorat, enamorat del seu país, enamorat de la natura, enamorat de la dona, enamorat de Déu.

 

Patrícia Gabancho
Maragall és el primer intel·lectual que dóna el país, intel·lectual en el sentit modern de la paraula, que vol dir un home d’idees, capaç d’expressar-les, amb llocs per expressar-les i que té una influència clara sobre els seus contemporanis.

Narració 
Pròxima estació: Maragall.
Àgata Roca és actriu i besnéta de Joan Maragall.  
Com cada any, dies abans de Nadal, la família es reuneix a l'antiga casa de Sant Gervasi on va viure el poeta, i que actualment és la seu de l'Arxiu Maragall.
 

Familiars  
Joan Maragall i Marfà, Roser Maragall i Garriga, Ernest Maragall i Mira, Francesca argimon i Maragall, Genís Maragall i Balló, Teresa Maragall i Marfà, Maria Maragall i Garriga, Santiago Maragall i Marfà...

Narració
Quaranta-dos néts, més d’un centenar de besnéts. La família en total arriba a tres-cents membres.
 

Roser Maragall i Serra
Un dia d’aquests, el dimecres 20 de desembre, farà vuitanta-nou anys que morí en aquesta casa l’avi Joan Maragall. S’apagava prematurament...

 

Familiars

“La vaca cega” també, i tant... “Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua...
Se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc tirat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca és cega.”
Narració  
Els Maragall recorden el seu avi, encara que cap d'ells no el va conèicer. Al llarg de tres generacions la família ha mantingut viva la imatge del poeta.
 

Familiars
Com el definiria... Un home pausat, suau.
Molt íntegre.
Molt intel·ligent.
Bastant de família.
Molt honest amb les seves idees.
Un punt de referència.
El punt d’orientació de la meva vida.
Un gran cristià, sobretot.
Una persona molt sensible.
Molt espiritual.
Plenament humana.
El meu avi era bo, i m’hagués agradat molt coneixe’l.

Narració  
Joan Maragall comença a escriure tard i mor jove. Neix al barri de la Ribera de Barcelona l'any 1861. El seu pare té una petita empresa tèxtil. Ell està destinat a continuar el negoci però s'hi resisteix. Quan té 25 anys escriu unes notes autobiogràfiques. Encara viu a casa dels pares, no té promesa, i la seva carrera literària està per fer.
 

Glòria Casals
Segons les notes autobiogràfiques, doncs és un Maragall ple de vida, un Maragall entusiasta, un Maragall realment obsessionat per fer literatura, per fer poesia i per arribar a ser poeta.

Narració
I un dia aquesta obsessió es posa en marxa quan, a 27 anys, escriu l’”Oda infinita”.
 

“Oda infinita”, 1888

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,  
tot quant brilla per l'espai!

 
Glòria Casals
L’”Oda infinita” és el programa de la seva idea literària, de la seva idea de la seva poesia escrita en vers.
 
Glòria Casals
Potser sí que arrenca aquest mecanisme, aquest procés diguem-ne de la poesia presa com a vocació, o presa fins i tot com a ofici.
 

“Oda infinita”, 1888

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

 

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria  
mot per mot, de cap a cap.

Narració
Pere Maragall és professor de Llengua i Literatura Catalana. Actualment està estudiant la correspondència entre Joan Maragall i la seva dona, Clara Noble. Són cartes inèdites, que encara no estan a l’abast dels investigadors.
 

Pere Maragall
Ja d’entrada sobta això de que es parlessin en castellà. A mi… clar jo… d’entrada em sobta.

Narració
Ella havia nascut a Jerez de la Frontera. Era filla de pare anglès i mare andalusa. Maragall tenia 31 anys quan la va conèixer, Clara 18.
 

Pere Maragall  
Hi ha un detall curiós, que és que les primeres cartes, no sé si ésq ue ella no li respon o què, però el cas és que ell li diu que està inquiet perquè ella no li ha donat el consentiment.

 

Lectura d’una carta de Joan Maragall. Veu de Pere Maragall “Si usted no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al Paseo de Gracia veo, en la parte de fuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que usted consiente mi felicidad. Si no, prometo que no volveré a importunarla.”

 

Pere Maragall
O sigui, era una persona amb una inquietud interior molt gran, que necessitava imposar-se per fora l’estabilitat. I dintre d’aquest pla, diríem d’estabilitat, que ell volia per ell mateix, hi entrava el fet de casar-se i establir-se.

Narració
L’any 1891 Joan Maragall es casa amb Clara Noble. Amb ella tindrà 13 fills. No tenen problemes econòmics, perquè viuen de renda. La família s’estableix en una casa a Sant Gervasi, vila que aviat serà annexionada a la ciutat.

 

Pere Maragall

I dóna una imatge d'aquesta casa curiosa, perquè és una imatge gairebé de poble, perquè parla... i els coloms i les gallines i els mosquits, o sigui una imatge clara de quan Sant Gervasi encara era com un poble.

 

Pasqual Maragall

Si, és que ell ho descriu bé perquè la ciutat que havia estat encerclada, doncs de cop rebenta el 1860, que és l’any que ell neix, i és l’any del Cerdà. Doncs rebenta les muralles i s’estén en un territori que pràcticament multiplica per deu el que era. És a dir, que en cinquanta anys de la vida d’aquest home, que en va viure només cinquanta, Barcelona va ocupar un territori que era deu vegades superior al que havia tingut durant vint segles.
 

Patrícia Gabancho
Això, mentalment, ha de provocar un trasbals impressionant. Ara, com tota la seva generació, i això és molt interessant i molt curiós: com a modernista, Maragall estava en contra de l’Eixample, com ho estaven tots els seus coetanis. Estaven en contra, per què? Perquè era monòton, perquè no entenien la racionalitat de Cerdà i, sobretot, perquè era massa igualitari.

 

Pasqual Maragall - Mossèn Ballarín

B: Boscos de Vallvidrera, quina sentor m’heu donat, teniu el mar al darrere, i al davant a Montserrat, i als peus els llocs del poeta que ja és a l’eternitat.

P: Sí, però Montserrat és allà!

Narració

Mossèn Ballarín és molt amic de la família. Amb Pasqual Maragall han anat fins a Collserola, un paisatge ben conegut del poeta.
 

Pasqual Maragall – Mossèn Ballarín

B: Però és que en Maragall té una cosa de cara al paisatge que és que s’hi extasia.

P: “A l’hora que el sol se pon, bevent del raig de la font, he assaborit el secret de la terra misteriosa.” És aquesta mena de comunió amb la terra…

B: És que hi ha una cosa en aquell temps, que Barcelona estava molt més comunicada amb el paisatge que no pas ara.

 

Glòria Casals
El paisatge, jo diria que és necessari, perquè Maragall és una persona que no té imaginació, des d’aquesta perspectiva és un escriptor realista, realista en el sentit que necessita haver vist, haver estat, haver trepitjat, haver tocat els objectes, les persones, els espais, per poder-ne parlar. (...) I després la descripció que en fa és a partir de les sensacions percebudes.

 

“La vaca cega”, 1893

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

 

Pere Maragall  
A mi em molestava una mica que a l'escola, professors, em diguessin, va nen recita "La vaca cega". Jo havia de saber per força "La vaca cega", l'havia de saber recitar perquè era descendent del poeta. I això no m'agradava massa.

 

Glòria Casals
Jo diria que és un poema que se l’ha magnificat extraordinàriament. Maragall és alguna cosa més que “La vaga cega”.

 

Joan Anton Maragall
Maragall és un home que és entès, pel llenguatge en el que parla, pels termes que utilitza i les idees que d’alguna manera expressa. Des del món intel·lectual fins al món que ha tingut menys accés a la cultura, tothom pot entendre Maragall.

 
 

Pere Maragall
En vida de Maragall, pel que tinc entès, justament es coneixien més els articles que les poesies. I en canvi, després de mort, Maragall s’ha conegut més per les poesies, i s’ha divulgat més unes poesies patriòtiques, himnes…

 
 

Glòria Casals
És a dir, a partir d’un moment determinat que… bé, que els orfeons catalans adopten l’himne de la senyera com a himne doncs dels orfeons i el poema es va cantant, es va cantant, fins a convertir-se gairebé en un poema anònim, eh? O “La Sardana”, la gent no se sap tota “La Sardana” sencera, ni de bon tros, se saben alguns versos.

 

Martí i Maria
La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

 
 

Glòria Casals
I de qui són, aquests versos? Molta gent tampoc no ho sap, però n’han fet una rajoleta per penjar a la porta de la casa. Si això converteix el poeta en popular? No ho sé. En tot cas converteix uns versos en populars.

Narració
Popular o no, a Maragall se l’apropien sectors contraposats. Des dels que el consideren el poeta nacional, fins a les autoritats franquistes, que el citen en els seus discursos. Ja durant la Guerra Civil, 25 anys després de la seva mort, Maragall és part de la memòria col·lectiva.
 
 

Francesca Argimon
D’aquest retrat de Joan Maragall, de l’avi, hi ha una anècdota quan feien els registres, al temps de la guerra.

 
 

Pere Maragall
Sempre m'ho explicaven a casa, això: hi va haver un escamot de la FAI, els anarquistes més radicals, que va entrar a casa, retiraven totes les imatges religioses, o cremaven llibres...

 

Francesca Argimon
Un dels d’això va dir: “Y quién es este señor”. I l’avia els hi va contestar: “Es mi marido”.

 
 

Pere Maragall  
I va dir:"Home, si aquest el tenim a l'ateneu llibertari del barri".

 
 

Francesca Argimon
I des d’aquell moment es va acabar el registre a la casa.

 

Patrícia Gabancho  
S'ha reduït la figura de Maragall a lo que era potable en cada moment. Era un poeta popular i el que fa el franquisme és assumir-lo com a poeta popular, i deixar-lo com l'autor de l'"Empordà" i "La vaca cega", que és una cosa totalment païble pel règim dictatorial. El que s'oblida és la seva faceta com a ideòleg, catalanista, termòmetre moral de la burgesia del seu temps.

Narració
La casa de Sant Gervasi es manté en bona part tal com era en vida de Maragall: una casa burgesa, amb un mobiliari molt cuidat. No és una casa modernista, encara que ell conviu amb l’esplendor d’aquest moviment artístic.
Joan Anton Maragall, un dels néts del poeta, és galerista d’art.
 

Joan Anton Maragall
Per explicar una mica el Maragall modernista, jo crec que hi ha una estrofa que per mi el descriu molt bé. Forma part de “Vistes al mar”. Diu: “Avui el mar té vint-i-vuit colors, tot està revolt, el cel i l’aigua: el cel brillant i blau, el vent, furiós, hi escotona els núvols i els empaita”. La distància entre això i la pintura modernista o l’arquitectura modernista és mínima.

 
 

Joan Anton Maragall
És una corrent que aposta futur, és una corrent d’un moment de riquesa i esplendor i per això és carregat de formes i colors. (...) És una manera com Barcelona mira cap amunt. No mira cap al centre ni cap al sud sinó que mira cap a Europa.

Narració
Com a modernista, Maragall està molt influït pel romanticisme alemany: tradueix una part de l’obra de Goethe i de Novalis; és l’introductor de Nietzsche a la Península, i es declara obertament wagnerià.
També és un gran amant de la música. Francesca Argimon és néta del poeta i fa les visites comentades de l’Arxiu Maragall.
 
 

Francesca Argimon
Aquest piano l’hi va regalar la nit de Nadal de 1908 la Clara Noble. I llavors, en Maragall, en el seu diari apunta que: “Clara me regala un magnífic piano de tres-cents duros, que s’inaugura ella tocant ‘El noi de la mare’ i el seu vals, i jo la ‘Marxa turca’ de Mozart, el ‘Clar de lluna’ de Beethoven, l’últim nocturn obra pòstuma de Chopin, i després la ‘Simfonia pastoral’ de Beethoven”.

Narració

Joan Maragall és un burgès del seu temps: freqüenta l’Ateneu Barcelonès, estiueja a Caldetes i és un assidu del Gran Teatre del Liceu. Però al tombant de segle, la burgesia viu d’esquenes a una societat barcelonina complexa i marcada pels atemptats anarquistes.
Nit d’òpera. Comença la temporada. El teatre és ple de gom a gom. Des del quart pis, l’anarquista Santiago Salvador llença dues bombes a la platea. Només n’esclata una, però causa vint morts.
 

Joan Anton Maragall
Maragall era al Liceu, concretament, el 7 de novembre de 1893. En el moment que esclaten les bombes en el Liceu, ell es va impressionar profundament. (...) Per això va escriure un poema que es titula “Paternal”.

 

“Paternal”, 1893
Furient va esclatant l’odi per la terra, regalen sang les colltorçades testes, i cal anar a les festes amb el pit ben esforçat, com a la guerra.

 
 

Patrícia Gabancho
En aquell moment, els anarquistes, eren atemptats individuals, d’un home sol, però que atemptaven simbòlicament contra les bases i els punts àlgids de la societat. Per tant, havien atemptat contra els militars, havien atemptat contra l’Església i, en el cas del Liceu, atempten contra la burgesia. El Liceu era la caixa de ressonància social de Barcelona, era “el lloc”, el lloc burgès per excel·lència. I Maragall se n’adona i és perfectament conscient que aquest atemptat va contra la seva classe social.

Narració
Des del 1890 Maragall col·labora al Diari de Barcelona. En aquell moment, el Brusi és el gran periòdic de la ciutat, i l’escriptor aviat es converteix en un dels articulistes més llegits. No militarà mai en cap partit polític. La seva independència d’opinió el portarà a publicar en altres diaris catalanistes, menys conservadors, com “La Veu de Catalunya”.
 
 

Patrícia Gabancho
El Maragall articulista és un home extremadament curiós, i és extremadament curiós perquè fa un article setmanal, perquè ell parla sobre la ciutat, ell parla sobre política, parla sobre política internacional, parla sobre costums, parla sobre els nous invents...

 
 

Glòria Casals
Doncs bé, tot això no té altre objectiu que anar guiant aquesta burgesia barcelonina que… a veure, és burgesa perquè té diners, però no té cap altra inquietud de caràcter cultural, i això és el que a Maragall el molesta extraordinàriament.

 
 

Patrícia Gabancho
Ell s’educa ell mateix, a través de la pràctica periodística, i es nota molt que els primers articles són molt suaus, molt poc apassionats, molt poc personals, i a partir de la crisi del 98 és quan per primera vegada es desenganxa de la veu general i comença a dir coses pròpies.

Narració
La crisi del 98 suposa la pèrdua de les darreres colònies espanyoles: Cuba i les Filipines. L’imperi espanyol ja és història.

 
 

“Oda a Espanya”, 1898

Escolta, Espanya – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

 
 

Glòria Casals

L’”Oda a Espanya” és la poetització del fracàs.
 
 

“Oda a Espanya”, 1898

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

 
 

Glòria Casals
La lectura que se’n podria fer és que la vida de les persones són molt més importants, la vida dels soldats són molt més importants que l’orgull d’un exèrcit, l’orgull d’una nació, l’orgull d’un estat, fins i tot, l’orgull d’una llengua.

 
 

“Oda a Espanya”, 1898

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu Espanya!

 
 

Patrícia Gabancho  
En aquell moment Espanya es queda sense imperi i perd, per tant, el seu prestigi internacional. Té una derrota absolutament humiliant davant d'Estats Units perquè els liquiden en tres dies. I això mata la crisi finisecular del règim, que estava molt podrit i molt desgastat, pues crea una sensació de buidor total, que és el que realment aprofiten les perifèries, aquest impuls de dir:"Escolta, hem de deixar de banda morta -com deia Maragall, la morta és Espanya- i hem de començar nosaltres a crear aquesta pàtria nova.

 
 

Pasqual Maragall – Mossèn Ballarín

P: El Carod sempre em diu: “Tu ets de l’’escolta Espanya’, i jo sóc de l’’adéu Espanya’. El Carod-Rovira sempre em diu: “Tu ets de l’’escolta Espanya”, del principi. Jo sóc de l’’adéu Espanya’”. I clar, la història posterior va donar la raó a l’adéu, però ho hem d’agafar tot plegat, jo crec, ara.

B: Això ja...

P: Ah, això és política, ja. No, home, no. Això és poesia, també.

Narració  
L'any 1909 esclata la Setmana Tràgica, una insurrecció popular sense líders, que sembra el caos a la ciutat. Es cremen moltes esglésies i convents. Maragall és fora de Barcelona i quan torna se'n va a oir missa en una església destruïda per les flames. D'aquesta experiència neix l'article "L'església cremada". Per a sorpresa de molts, fa una dura crítica a la seva pròpia classe.
 
 

Patrícia Gabancho
En "L'església cremada" explica que és més maca la fe de l'obrer que crema l'església que no pas la del burgès que plora perquè està cremada.

 
 

Patrícia Gabancho
Llavors la seva anàlisis què és? Per una banda, que les classes populars s’han passat o sigui que hi hagut un desmadre, però si s’han passat les classes populars, és perquè les classes dirigents no han fet el seu paper previ. Això és una constatació per ell que portava anys intentant la construcció d’un món nou a partir de la mobilització de la burgesia, és una constatació tremenda, és a dir, els seus han fracassat.

 
 

Pere Maragall
Per exemple, Josep M. de Sagarra, en les seves memòries, quan parla de l'article que ell va escriure amb motiu de la Setmana Tràgica, "L'església cremada", no sé com ho diu, però diu: aquell vespre en els sopars de la burgesia barcelonina es va produïr el més gran nombre de suspensions, que vol dir de gent que es retira, que està indisposta, perquè li ha sentat com un tiro aquest article. Té un ressò, un impacte.

 
 

Pasqual Maragall – Mossèn Ballarín

B: A més, era molt lúcid de cara a l’església, perquè “L’església cremada” encara és molt profètic, eh! Resulta que l’any 36 van cremar totes les esglésies de Barcelona, fora de dues. Ell inclús va preguntar per quins motius ho feien, eh! I en Maragall a “L’església cremada” ho diu.  

P: Bueno, és que Maragall, a "L'església cremada" i a tot arreu, jo crec que fa una reivindicació de la religió que té que veure amb el poble.

Narració
Després de la Setmana Tràgica, les autoritats busquen un cap de turc. Serà Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista que és condemnat a mort com a instigador de la revolta.
Maragall en demana l’indult i escriu “La ciutat del perdó”, un article que Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat, no deixarà publicar. Ferrer i Guàrdia és afusellat al castell de Montjuïc.

 
 

“La ciutat del perdó”, 1909
“Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!”

 
 

Joan Anton Maragall
La ciutat del perdó és un crit. Acaba de passar la Setmana Tràgica, la burgesia catalana està còmodament situada al'entorn de Barcelona veient el mar, prenent el sol. L'exèrcit no ha intervingut, s'han cremat els convents... i Maragall acusa a tothom de passivitat.

Narració
A partir del 1907, quatre anys abans de la seva mort, Maragall entra en crisi. El catalanisme polític ja no és el moviment unitari que ell havia desitjat; i culturalment el sorgiment del Noucentisme desplaça els modernistes.  
Però és en aquests darrers anys de desencís quan Maragall produeix les obres literàries més valorades avui.
 
 

 

 

 

“Oda nova a Barcelona”, 1909

Ets covarda, i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

            ...

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s’exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! I amb tos pecats, nostra! nostra!  
Barcelona nostra! la gran encisera!

 
 

Francesca Argimon
El rellotge modernista que es va posar en aquest menjador el 1899, i es va posar en marxa mitja hora abans que canviés el número del segle, de 1899 a 1900. I sempre més ja li va donar corda en Maragall fins que es va morir.

 
 

Glòria Casals  
Jo diria que Maragall es va morir el dia que en una llibreta, (en una llibreta, una agenda) va escriure:"Avui m´he oblidat defumar". Em fa l'efecte que això és indicatiu que alguna cosa no funciona, que alguna cosa va malament.

 
 

Pasqual Maragall
El meu avi, quan va morir, era nou anys més jove que jo ara. Jo, quan era jove, quan tenia menys que la seva edat, pensava: aquest senyor tan vell, tan vell, tan vell. Doncs mira, va morir als cinquanta anys, i jo en faré seixanta aviat. De manera que tot és tan diferent...  

 
 

“Cant espiritual”, 1909

I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.  
Sia'm la mort una major naixença!

 

Pasqual Maragall – Mossèn Ballarín

B: I després, té una paraula, el Maragall, que a mi em fa l’efecte que és molt seva, que és la paraula eternitat. Per exemple, hi ha la creativitat poètica: en diu un moment d’eternitat. Però per mi, l’important del Maragall en això és que l’eternitat és una cosa que la copses des d’aquesta vida. No sé si m’explico. Que pares i dius: coi, quin arbre.

P: I això és molt semblant al que diu en el “Cant espiritual”: “Jo, que tants moments de cada dia voldria eterns dins del meu cor”.

B: Això dels moments d’eternitat…

P: L’eternitat és un moment. És un moment de cada dia.

B: I a més a més, és curiós. Que és la frase llatina del carpe diem. Agafa el moment.  

P: És exactament.

 
 

Patrícia Gabancho
El que passa és que Maragall és un home d’una actualitat extraordinària. Els temes que ell tracta són els que discutim avui. Estem parlant del terrorisme, de l’encaix de Catalunya i Espanya, la construcció de la llengua catalana i el seu paper com a vehicle d’una cultura que no vol ser provinciana i les inquietuds del canvi de segle i les noves tecnologies.

 
 

Glòria Casals
Maragall fins i tot és potser massa modern per nosaltres. Penso que no ens el mereixem i que hauríem de llegir Maragall, llegir-lo bé, i que segurament en trauríem, en podríem treure, molt i molt, molt i molt partit.

 
 

Senyora
Però ara quan siguin més grans estudiaran versos. I vosaltres els anireu aprenent, perquè quan sigueu grans els sapigueu recitar...

 

Nenes
La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor, és la meva enamorada, que ve al temps de la calor.

 

Nena
Fora terres, fora platges, oblida’t de tot regrés, no s’acaba el teu viatge, no s’acabarà mai més.