Pau
Riba
Recordo un individu rabassut, no gaire alt, un nas molt gros...
Jo et diria que estava rodejat de papers i tal però això
és una metàfora perquè estava tot molt ordenat i
tot molt ben posat al seu lloc. El meu avi era una curiosa mescla del
classicisme grec amb el catolicisme apostòlic. El meu avi era un
"adalil" de les lletres pàtries.
Poeta, traductor i crític literari, Carles Riba és un dels noms més importants i, sorprenentment, més desconeguts de les lletres catalanes del segle XX. Aquesta és la història d'un home que es va convertir en el far de tota una generació.
Durant tots els anys de la resistència havia estat el referent, o per combatre'l o per aplaudir-lo però era el referent.
Con seis hombres como Carles Riba España sería Europa sin duda de ninguna clase estaría por encima de Francia o de Alemania.
Albert
Roig
Et quedes acollonit quan llegeixes a Riba, no... llavors, encara,
primer et quedes acollonit i quan ara fa vint anys que estic llegint Riba
ara em quedo meravellat.
Narració
12 de juliol de 1959. Carles Riba mor inesperadament pocs dies
després d'una operació quirúrgica. Tenia 66 anys. La notícia s'escampa
en qüestió d'hores. Davant de casa seva es congreguen centenars de persones.
Els néts grans tenien 10 anys quan moria l'avi.
Recordo d'una manera bastant nebulosa però sí que recordo molta, molta, molta gent...Corones amunt i avall, molta gent que volia pujar i que no podien pujar perquè a dalt no s'hi cabia, i feu cua aquí, feu cua allà, i organitzeu-vos.
Em va saber greu perquè tenia la sensació una mica de que just en aquell moment és quan començaríem a conèixer l'avi, tenia aquesta percepció no entenia massa bé el que passava amb ell diguem-ne, veiem que hi havia un moviment al seu entorn i una miqueta deies ara que penso que començo a tenir o comencem a tenir una mica d'edat per comprendre coses, pom!, és quan desapareix!
Les mostres de condol arriben de tot arreu. Carles Riba és, per uns, l'home de lletres de més qualitat que hi ha Catalunya; per altres, un poeta hermètic i difícil. Però, per sobre de tot, Riba ha tingut la valentia de tornar de l'exili en plena postguerra i ha fet de mestre de tota una generació de joves poetes.
Joaquim
Molas
Aleshores recordo haver vingut aquí, haver-lo vist de cos present
i després haver participat en la moguda de portar el fèretre a pes de
braços per tot aquest pont fins a l'església que hi ha allà a la plaça.
Tothom el volia dur, tothom el volia dur, llavors es van fer dos o tres
torns, ens vam anar canviant perquè aquest pont sembla curt però, quan
vas carregat és llarguíssim!
L' enterrament sorprèn per la quantitat de gent jove que hi assisteix.
El vam trobar a faltar molt, tots, els vam trobar a faltar entre altes coses per això perquè era un referent.
Albert
Roig
La
mar llunyana és de tots.
Però el dia clos de la serra,
verd entre les alzines,
és de tots. No preguntis.
Tanka XLVIII de les "Tannkes del retorn". Del joc i del foc.
11/juny/1943
La relació de Carles Riba amb les lletres comença de ben jove. Als 15 anys passa uns estius a Tortosa amb la família. D'aquelles vacances en surten els primers versos que dedica a unes amigues. Els seus pares volen que faci estudis de notari, però ell decideix, fer Dret i Lletres. En aquests anys comença també la seva primera traducció, Les Bucòliques de Virgili. El 1909 entra a la universitat. Carles Riba té 16 anys quan coneix dos dels seus grans mestres: Sagarra i Carner que ben aviat veuen en ell una jove promesa. En el seu expedient acadèmic s'acumulen matrícules d'honor. El jove Riba té ben clar què vol ser.
Un home que es vol dedicar a les lletres, és a dir algú que vol ser escriptor, atenció que vol escriure en català, a la Catalunya del voltant de l'any 15, aquesta mena de... Aquest jove, aquest escriptor, possible acadèmic, quins camins té? Què pot fer?
Carles-Jordi
Guardiola
M'he passat vint anys buscant cartes de Carles Riba, les he
buscades a Europa, les he buscades a Amèrica, les he buscades aquí...
El mateix Riba dóna resposta a molts dels interrogants sobre la seva vida. Els centenars de cartes que va escriure s'han recollit en un dels epistolaris més importants de la literatura catalana. En la correspondència es pot resseguir la vida de Riba gairebé dia a dia.
Carles-Jordi
Guardiola
L'any 1918, Carles Riba tenia 25 anys i es buscava la vida com
podia fent traduccions, fent correccions, fent articles. I així ho escriu
a Josep Maria López Picó en una carta i li diu: Aquestes feines ventureres
meves se m'intensifiquen i em fan més esclau que si no tingués hores d'oficina
fixes i això em produeix un estat de neguit ridícul si voleu però efectiu
que arriba de vegades a llevar-me el coratge de posar-me a escriure com
aquesta setmana.
Tot i els elogis que provoquen les seves primeres obres, Carles Riba ha de multiplicar les feines per aconseguir viure de les lletres: mentre comença a escriure les Estances, el primer llibre de poesia, es guanya la vida fent articles, crítiques literàries o traduccions. Als 18 anys guanya un premi als Jocs Florals de Girona, presidits per Eugeni d'Ors. Un any més tard, uns altres Jocs Florals li canvien la vida: allà coneix Clementina Arderiu, una jove poetessa que acaba de guanyar el premi de la Flor Natural. El 1916 es casen.
Els veies tan units! Tant, tant, tant units. Bueno, deia allò tant bonic, que jo trobo tant bonic, que no sé si ve a to o no ve a to però m'és igual, que deia que en el acte suprem de l'amor, que deia ell, era l'únic moment que els déus ens deixaven entrellucar lo que podia ser l'infinit, això és lo que ell deia!
Pau
Riba
En quant a dimensions, els meus avis feien una parella perfecte,
eren tots dos d'una mateixa mida, feien un volum molt similar. La meva
padrina, l'àvia Clementina era una dona delicada, era molt suau quan parlava,
una mica, no diré noia, sinó àvia de porcellana i, malgrat tot, tenia
un nervi, un geni fort. Quan s'enfadava sortia... sortia realment una
fera d'allà dintre!
Narració
Un cop casat, Riba continua lluitant per viure escrivint en
català. Això no és fàcil a la Catalunya de principis de segle. La premsa
s'edita sobretot en castellà, el món editorial és petit, la vida universitària
és molt reduïda.... Ni tan sols la llengua, l'eina bàsica d'un escriptor,
no està normalitzada. El 1914 es crea la Mancomunitat que és el
primer intent de construcció política de la Catalunya del segle XX: es
comencen a fer carreteres, escoles, biblioteques... Són les primeres pedres
per construir un país normal.
Aquests són els anys del Noucentisme, un moviment que veu en el món clàssic les arrels de tota la cultura. Riba treballa per a aquest projecte amb una idea ben clara: es passarà bona part de la seva vida traduint els autors grecs al català. Per Riba, Grècia ho és gairebé tot. L'any 27, Riba va a Grècia finançat per Francesc Cambó. Durant prop de dos mesos visita els escenaris de les seves traduccions. Per a un hel·lenista com ell, aquest viatge és com un somni.
Carles-Jordi
Guardiola
Tot just arribat a Atenes escriu a Josep Obiols: Mirat de la
vora el Partenó té a trossos el daurat de les pedres de Tarragona, després
es fa rosat, lila, blanc. Imagineu el Partenó fet com a petjapapers igual
que les torres de pasta de les merceries de Pisa, petit però retallat,
ferm en tots dos sentits, horitzontal i vertical, amb un esplèndid no
sé què de despectiu i d'atraient a l'hora. Riba està exultant, és feliç!
Un dels punts forts del viatge és el cap Súnion. Aquesta visita l'impacta tant que anys més tard, la imatge apareix en un dels seus versos més coneguts.
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
Tu i el teu sol lleial, fill de la mar i del vent.
Elegia II, Elegies de Bierville, 17 d'abril 1939.
Sempre s'ha dit que jo sóc un penjat i jo penso que el meu avi era doblement penjat que jo! Estava sempre tancat en el seu núvol d'humanisme clàssic, aquest classicisme però que era una transformació pròpia, personalíssima, gairebé que podria dir que fent ioga damunt d'una columna grega.
Grècia és un mite, és el classicisme. No és només Grècia tot s'ha de dir, és Grècia i és Roma però Grècia és el model de cultura de la qual en surt la font de la cultura europea.
Pau
Riba
Aquesta cultura tant concreta i aquest classicisme i aquesta
història es pot mirar de moltes maneres! Els Déus grecs eren unes males
pècores no paraven de ficar-se amb els humans, d'enrotllar-se amb ells,
de incestos, mentides, traïcions, etcètera, etcètera que és tot lo que
defuig el meu avi! O sigui que el meu avi fa una lectura molt particular,
molt moralista, és a dir molt puritana del classicisme grec.
Un grec marca especialment la vida de Riba. Quan té poc més de 20 anys, Carner li proposa un repte: traduir l'Odissea d'Homer en vers. Als 26, la traducció està acabada.
Albert
Roig
Riba va estar molts anys traduint l'Odissea, però va estar
molts anys traduint l'Odissea per buscar l'expressió més senzilla, més
propera a la oralitat de la Odissea. I ho aconsegueix, això és lo admirable,
ara no tinc l'Odissea al davant, però és que només que agafes l'Odissea,
l'obres, i a cada pàgina hi ha un munt d'expressions doncs com ho diria
un pagès, també com ho diria una persona culta, però té una oralitat és
una cosa com això, si estiguessis parlant amb el teu avi o amb algú.
El llarg viatge d'Ulisses es converteix en l'Odissea particular de Riba. 30 anys després de la primera traducció la torna a fer per millorar-la.
Amb l'arribada de la República, Catalunya pren volada. La constitució de la Generalitat l'any 1931 permet que les institucions catalanes progressin. La carrera de Riba també avança: el fan professor de grec a la universitat autònoma, publica Ingenu Amor i col·labora amb Pompeu Fabra en la redacció del diccionari.
Enric
Sullà
Jo diria que el punt culminant de la carrera de'n Riba probablement
són els anys trenta. És el moment en què ell és una personalitat pública
reconeguda. En Riba se sent còmode, a veure còmode vull dir que té el
lloc que li correspon pels seus mèrits, és professor a la universitat,
és membre de l'institut d'estudis catalans, és un gran traductor, és un
poeta reconegut.
Riba és catedràtic de grec de la Fundació Bernat Metge des que es va crear, l'any 22. Aquest és un càrrec fet a mida per ell: allà consolida la seva vocació d'hel·lenista.
Enric
Sullà
Riba està molt ben situat i té un prestigi i una difusió i té una influència.
De manera que aquest és el moment que com a intel·lectual, dins un país
que està funcionant, que comença a funcionar prou bé, doncs Riba està
consolidat, no diré que consagrat encara, però consolidat.
Als 39 anys, Riba entra a la secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Amics i companys li preparen un sopar d'homenatge a l'hotel Ritz de Barcelona. Carles Riba és ja tot un senyor de les lletres.
Enric
Sullà
Realment els anys trenta és el moment en què Riba és un personatge públic
en el sentit més positiu del terme, aquest far irradia molt. És clar després
de la guerra, aquest far és un far solitari.
Narració
Al
març del 1938, les bombes cauen sobre Barcelona. Entre les víctimes hi
ha l'Eugènia, una nena que als nou anys ja ha perdut dos pares.
Eugènia
Crexells
El meu pare va morir quan jo tenia a penes dos anys després
d'una intervenció quirúrgica que va anar malament. I quan va veure que
es moria va demanar en els seus dos grans amics, Joaquim de Trias i Carles
Riba que es cuidessin de mi. El Joaquim de Trias es va ocupar tantíssim
de mi, tantíssim que va venir-nos a veure per veure com estàvem amb els
bombardejos aquests de març de Barcelona i va tenir la mala sort que és
la única persona que va morir a la casa. A partir d'aquell moment em va
quedar en Riba només, jo m'agafava, el meu punt de referència era el Senyor
Riba que li deia jo, Senyor Riba i va ser ell que va fer tot el que sóc.
A partir d'aquell bombardeig, la vida de l'Eugènia queda lligada a la de Carles Riba, que serà per ella com un padrí al llarg de tota la vida. Riba es manté durant tota la guerra del costat republicà assumint, per mandat de la Generalitat, el paper de comissari de la Fundació Bernat Metge. L'hivern del 39, pocs dies abans de l'entrada dels nacionals a Barcelona, la família s'exilia. Com milers de catalans, l'Eugènia i la seva mare també marxen.
Eugènia
Crexells
Físicament me'n recordo molt poc però que estava molt desesperat
de l'exili molt!
Un cop creuada la frontera, Riba ha de recórrer als seus amics exiliats o francesos per trobar un lloc on anar. La primera parada de l'exili és el molí del castell de Bierville, a uns cinquanta quilòmetres al sud de París. Els Riba, i altres famílies de catalans, passen allà la primavera del 39.
Oriol
Riba
L'edifici del moulin de Bierville era damunt del riu, el riu passava
per sota. Ens vem apropiar d'una barca feta de tôle de zinc, una barqueta
que havies de fer així i navegar una mica però ens vem passejar moltes
vegades i a més hi havia una bassa. I els meus pares passejaven per allà.
Allò més que un parc era un bosc, un bosc d'arbres típics del centre de
França.
En aquells dies i sota aquells arbres Riba comença a escriure la més important de les seves obres: les Elegies de Bierville.
Me'n recordo d'un dia que passejàvem per allà i, com si el veiés!, mirant els arbres aquells i deia aquests arbres no sé què... i després quan va enviar les elegies em va fent tanta impressió, vaig pensar, en aquell moment ell estava fent això i jo no ho sabia! I al final hi ha allò tant bonic que diu: Sota la noble expandida tendresa dels arbres de França, consirós, baix el curs...
Sota la noble expandida tendresa dels arbres de França
Consirós, vora el curs just i fidel dels seus rius,
He volgut donar a l'abundància del cor,
una antiga regla que l'acordés amb el pudor de la veu.
Arribareu sense mi a la pàtria expectant, Elegies.
De dolor a dolor la impaciència us empeny
Elegia XII/Endreça, dins Elegies de Bierville. 5 d'agost de 1941.
Eugènia
Crexells
Llavors ve aquella frase que a mi m'entusiasma: "De dolor
en dolor la impaciència us empeny", és ben bé la veritat això. "De
dolor en dolor la impaciència ens empeny", és lo que té de bo en
Riba!
L'estiu del 39, l'exili es complica. Els alemanys envaeixen França pel Nord i la família Riba ha de fugir cap a una zona més segura.
El meu pare, davant de les dificultats s'hi sentia una miqueta covard. És dir, s'hi sentia una miqueta incapaç de poder vèncer aquelles traves que hi havia a les línies de demarcació entre la França ocupada i la França lliure. Jo vaig veure a l'Isle Adam vaig veure com els alemanys, els stuckers alemanys bombardejaven l'estació del costat. Ho vaig veure i em vaig impressionar perquè eren uns avions que feien aquell udol uuuuu, baixaven així picant i vaig veure com queien les bombes i aquella tarda vem sortir amb un dels darrers trens que anaven cap a París i jo mateix, tot sol, vaig anar a la gare d'austerlitz vaig veure que embarcaven gent i vaig dir agafem les maletes i anem-nos-hi, farem cua i veuràs com agafarem algun tren cap a Bordeus i així va ser.
Carles-Jordi
Guardiola
Estimat amic, som dins el cataclisme, com vos mateix i els
vostres, com França, com tot allò que estimem i que val la vida, no sabria
dir-vos ni què temem, ni què esperem, potser ens veurem forçats a tornar
allà baix a tot risc i perill, potser tindrem temps per embarcar-nos i
trobar un nou asil a l'encara lliure Amèrica.
El 1941, la situació és tan incerta que Carles Riba prepara els papers per marxar a Mèxic amb la seva família. Allà li han ofert feina, però a Catalunya el reclamen.
Catalunya, per ell, era molt important. Per això va fer tanta pena quan va escriure unes cartes des de... no Bierville, Boissy la Rivière o no me'n recordo, no, Montpellier, Montpellier que deia que estava, no sabia què fer si agafar un barco i anar-se'n a Mèxic perquè, és clar, aquí no podia tornar o bé, què. I la meva mare li va contestar dient, per favor torni, nosaltres el necessitem i tenia raó la meva mare perquè aquí no hi havia ningú era un desastre, no tenies ningú a qui agafar-te, alguna cosa que tingués un sentit, perquè és que tot lo demés era...
Enric
Sullà
Jo penso que en aquesta disjuntiva i, tenint en compte la família,
doncs en Riba va decidir que tornava allà on feia més falta. I a Catalunya
en va fer de falta, i va fer un servei, agradarà més o menys, però hi
va fer un servei i a Argentina o Mèxic no l'hagués fet, no hagués fer
el mateix servei.
Riba torna, totalment abatut, a l'abril de 1943. Tot i que al carrer la vida continua, la ciutat i la societat que es troba no tenen res a veure amb el que va deixar abans de l'exili.
Vivíem en un règim de terror, tan és així que jo una vegada un company meu em va invitar a anar Montserrat i vaig haver d'anar a demanar permís, un salconduit per anar a Montserrat, sap què és això? Anar al Pirineu, ni somniar-ho! ...
Joaquim
Molas
En aquella època, públicament, en Riba i tot
el que ell representava no existia, la cultura catalana no existia. Aleshores
la única existència que hi havia, fora de la que hi havia a l'exili, a
Amèrica sobretot, era la que feien les cases privades, les cases tancades.
A la Barcelona dels 40, els salons particulars han d'acollir conferències i actes culturals en català, reunions d'organismes com l'Institut d'Estudis Catalans o tertúlies literàries i artístiques. La casa de Carles Riba es converteix en un important centre de reunió
El despatx del meu avi era exactament en aquesta habitació però amb una distribució ben diferent. En aquí, en aquest racó d'aquí hi tenia la taula, una taula gran d'escriptori amb uns calaixos.
...Per exemple jo recordo un petit moble que hi havia al costat de la taula amb tots els diccionaris amb què ell treballava
Pau
Riba
... era una pell de conill per ficar-hi els
peus a l'hivern, suposo que traient-se les sabatilles o no, no ho sé...
El mateix despatx on Riba treballava durant la setmana es convertia, cada diumenge a la tarda, en un saló literari. S'hi parlava de llibres, de política, de cultura, de cinema i de qüestions d'actualitat. La tertúlia era un lloc de trobada d'escriptors i poetes joves que buscaven experiència i consell. Durant els anys 40 i 50, Carles Riba es converteix en referència de tota una generació literària.
Clar aquesta funció és una funció també jo penso molt excepcional perquè és molt difícil de mantenir, només la pots mantenir si a més a més tu de fer d'escriptor, d'humanista, de poeta, de traductor, de guanyar-te la vida tens la responsabilitat o sents la responsabilitat d'estar al servei d'una col·lectivitat, perquè el que li podies preguntar a un personatge com en Riba tu que devies tenir vint o vint-i-cinc anys eren pures tonteries, ara te n'adones, en aquell moment eren problemes molt importants per tu, i ell t'atenia des de la seva altura, t'atenia com si li anessis a plantejar la bomba atòmica o una cosa molt important. Per tant una cosa és el saló en ell mateix, l'altra cosa és aquesta funció social, penso jo, eh, i l'altra és aquesta relació personal que tu podies tenir amb ell.
Pau
Riba
Sí que recordo un cerimonial que es repetia aquí, i que nosaltres
vivíem gairebé sempre des de fora diguem, des de fora, aquesta porta estava
tancada i nosaltres jugàvem per allà amb la fletxa de plata, així es deia,
i bueno nosaltres...
Els néts també anaven els diumenges a casa l'avi. Per ells, les tertúlies eren una cosa de la gent gran.
Pau
Riba
... però alguna vegada, no sé en quines circumstàncies ni per
quina raó se m'havia deixat assistir això sí eh, callat i observar i no
dir res, era la condició sine qua non. El meu avi igual que tu quan fas
anys te regalen una capça amb un llaç amb ell li van regalar una casa
amb un llaç... Aquesta és la casa del meu avi.
L'any 53, Riba fa 60 anys. Com a homenatge, els seus amics li regalen una casa a Cadaqués.
Recordo concretament l'escena aquí davant, doncs una sèrie de gent que estaven esperant, li van donar les claus i bueno, ell i la Clementina van entrar i es van trobar aquí dintre la taula parada, la sopera fumejant, i suposo que amb l'emoció que això pot provocar.
Això de la casa de Cadaqués em deia, Eugènia, de les coses que jo puc explicar, perquè les que no puc explicar no les explico, és la que més m'ha agradat o la que més estimo de totes les coses que m'han passat a la vida
A partir dels anys 50 Riba apareix cada cop més somrient. Tant la vida personal com la professional van bé. Els actes d'homenatge es multipliquen, presideix la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, publica dos llibres de poemes - Salvatge Cor i Esbós de Tres Oratoris -, el fan director de la Fundació Bernat Metge... i fins i tot li donen la legió d'honor francesa. Riba recull els fruits de molts anys de feina. El 52, la seva obra desperta interès fora de Catalunya. Carles Riba rep una invitació insòlita.
Eugènia
Crexells
Bé hi va haver-hi allò que passa de tant en tant, que als espanyols
els hi agafa un atac de estimació pels catalans, la meva mare em deia:
això passa sempre, a cada moment, i després no passa res de res, i van
fer com un congrés o no sé què van fer, poetes espanyols i poetes catalans.
Entre el 52 i el 54 Carles Riba participa, com a poeta català, en els congressos de poesia espanyola que es fan a Segòvia, Salamanca i Santiago. L'acompanyen la seva dona i altres poetes com Foix i Espriu. Aquestes trobades permeten que escriptors catalans, gallecs o bascos convisquin amb els noms més importants de les lletres espanyoles del moment.
Camilo
José Cela
Fue magnífico, fíjese usted en la época en que tuvo lugar esto,
donde no hubo ni la más ligera aspereza entre nadie, esto fue ejemplar,
lo que significa que los intelectuales en España están bastante civilizados.
Per Riba, prendre la decisió de participar-hi no és fàcil. Tant a Catalunya com a l'exili, molta gent no veu bé que un personatge com ell participi en un acte amb el vist-i-plau del règim.
Camilo
José Cela
Yo siempre pensé que Riba vendría porque él era, su actitud
era esta, precisamente era esta, y además era una manera de mantener en
alto la bandera del catalán, claro, que una persona de la talla de Riba
estuviese allí en representación de la lengua, no.
En la seva primera intervenció, Riba fa una conferència en castellà però abans pronuncia unes paraules en català. Els congressistes descobreixen la talla intel·lectual i el compromís de Riba.
Camilo
José Cela
Yo creo que para que una idea o una lengua permanezca tiene
que hacer acto de presencia. Si se esconde la cabeza debajo del ala y
se huye, mal asunto. Y esto, Riba era lo contrario claro, esto es Catalunya
nunca sabrá lo que le debe a Riba y es muchísimo.
En un país normal, la inesperada mort d'un personatge com Carles Riba hauria estat portada dels diaris. Però som el 1959, en plena dictadura franquista, i les ressenyes biogràfiques són discretes. La majoria parlen de Riba com d'un poeta excels, difícil i obscur.
L'amoïnava molt que li diguessin que era un poeta obscur, això el posava negre pobre, no li agradava gens perquè ell precisament el que volia era arribar a la gent i deia, ara si la gent no m'entén és que no saben llegir poesia perquè és clar un mínim, un mínim han de saber!
El meu avi, diem que havia optat per l'erudició, aquesta erudició porta a un elitisme classista d'aquella gent que poden arribar a entendre això i, en canvi exclou a tots aquells que no han fet tot aquest esforç d'arribar a tenir aquesta quantitat de coneixements necessaris per posar-se a la seva altura.
És com tota la poesia, s'ha de llegir dos o tres cops, si la llegeixes dos o tres cops l'entens, no demana més sacrifici que aquest.
Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en la braçada:
El cor vol més, vol excés,
i en el do rebut es degrada.
Salvatge Cor, Poema número 1. 1952.
Coses que et diu no les entens fins que no les has viscut a vegades, si et diu el cor vol més, vol en excés, això fins que el teu cor no ha volgut més, no ha volgut en excés no ho pots entendre.
Jo crec que en Riba el que fa és prescindir de l'anècdota. O sigui hi ha poemes que et diuen, doncs anava per un jardí, veia una font, l'aigua queia i era molt trist i veus de seguida la relació entre la font, el capvespre, la tristor és bastant clara. En Riba et treu la font, et treu l'aigua, et treu el capvespre i et deixa la sensació diguem-ne de tristesa, t'explica què ha passat però no perquè. El grau d'abstracció és molt gran, és clar superar l'abstracció, superar l'abstracció doncs hi ha lectors que els costa.
Ara el que no pots pensar és que pots llegir Riba com llegeixes un article de El País, per dir un diari que hi ha aquí sobre. Entre altres raons perquè, aquest senyor s'hi ha passat hores, dies, mesos i anys per fer un poema!
Eugènia
Crexells
Ell hauria molt volgut ser un home de públic, així de gent,
però no ho era, no ho era, de seguida es posava serio i tieso però és
clar havies de rascar una mica per trobar aquesta persona que jo t'estic
dient.
L'Eugènia té unes imatges, que ella i el seu promès van filmar l'estiu del 46 a Llafranc, on apareix el Riba que ella va conèixer.
A mi m'agrada molt la sintaxi, l'ús del llenguatge anant a l'extrem i trobo que sí que al final acabo escrivint i dient, jolín si això és tot lo contrari de lo que tu prediques! Em surt, em surt, em surt el Riba que porto a dins!