Noucentisme
El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses
d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg.
D’Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el
referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians.
Noucentisme ve de 1900. D’Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic.
Per altra banda, nou és el contrari de vell. S’inicia un segle nou, amb
propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.
A diferència
dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció
de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i
la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de
transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea
d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els
postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els
noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un
projecte com aquest.
A
nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la
precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància
de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una
reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el
naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments
amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat
espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la
dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat.
El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que
s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en
primer lloc per l’école romane i després
per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit
nouveau.
El
Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe
hegemònica i exportar el seu programa de millora a la resta d’Espanya.
Tot i aquesta actitud clarament reactiva i regeneracionista, hi ha dos
conceptes, no tan nous, que ajuden a constituir l’ideari dels
noucentismes: el classicisme i el mediterraneisme. El món clàssic els
contextualitza amb una arrel cultural i uns avantpassats ideològics i de
treball compartits amb Grècia i Roma. És una base referencial que servirà
de guia, per exemple, en el moment de l’elaboració de la normativa del
català. Per altra banda, atorguen al Mediterrani un valor d’origen i
espai comú, amb unes constants heretades, també, pels catalans. Les
noves aportacions que fan els noucentistes volen ser un model mesurat de
canvi, però un canvi que de seguida esdevingui tradició. La tradició dóna
identitat, s’està creant una nova Catalunya, però una Catalunya molt
arrelada al seu passat, molt conscient dels seus orígens.
Els noucentistes veuen que el lloc ideal per dur a terme tots els canvis
que s’han plantejat és la ciutat. Construir una ciutat és consolidar
el perfil de la civilització moderna. La ciutat és un espai amb canvis
constants, reflex dels camins que pren la civilització. Aquesta
civilització serà el resultat final de la seva obra. Cal crear una metròpoli
que sigui exemple de modernitat a tot el país. La revolució implica
allunyar-se dels ambients rurals i centrar-se en les ciutats, sense perdre
les tradicions del camp. La indústria i les empreses burgeses són el
motor de la nova Catalunya autònoma, i Barcelona n’és la capital.
La construcció de la nova metròpoli comprèn tots els àmbits, però
és l’artista qui hi participa més directament. Ell té la possibilitat
d’adquirir un sentiment plenament modern perquè el seu art assoleix
funcions socials. La unió entre art i societat permet la formulació
d’un ideal de bellesa que es reflecteix en la construcció de parcs,
edificis, escultures públiques, pintures murals, jardins i plantejaments
urbanístics nous.
Durant el
Noucentisme el programa teòric es va realitzar paral·lelament al
desplegament institucional del catalanisme polític. Es van assolir noves
quotes de poder, en especial des de l’obtenció de la Mancomunitat el
1914.
La
Mancomunitat va permetre crear una infrastructura normalitzadora de la
llengua i la cultura catalanes, de la qual destaquen: l’Institut
d’Estudis Catalans (1907), l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913),
la Biblioteca de Catalunya (1914), l’Escola de Bibliotecàries (1915),
la Xarxa de Biblioteques Populars. També va ser important la celebració
del primer Congrés de la Llengua Catalana (1906) i la creació de la
secció Filològica del IEC (1912). Aquesta va ser crucial en
l’elaboració de la nova normativa del català, sobretot amb la creació
de la càtedra de Pompeu Fabra (1912), perquè això va afavorir la
promulgació de les Normes ortogràfiques
(1913), la publicació del Diccionari
ortogràfic (1917) i la Gramàtica
(1918) i més endavant el Diccionari
general de la llengua catalana (1932).
La creació
literària i plàstica anava molt lligada als valors ideològics que els
noucentistes havien proposat. L’art i l’esperit polític anaven de
bracet. L’artista és un personatge social que participa directament en
els processos modernitzadors engegats per les institucions. Es formula un
ideal de bellesa i es duu a terme a les ciutats. Els creadors treballen
molt en espais públics. Escultures al carrer, nous parcs i jardins, nous
espais.
Pel que fa
a la narrativa, durant el Noucentisme els autors no segueixen les
propostes poètiques de Joan Maragall, més identificables amb el
Romanticisme. Trenquen amb l’aportació naturalista i s’inicien en la
creació de les antinovel·les, escriuen relats breus o les famoses gloses
originades per Eugeni d’Ors.
El Noucentisme fa un ús molt concret dels gèneres literaris. Potser
els més utilitzats són la poesia, l’assaig i l’oratòria. La poesia,
centrada en les figures de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de
Liost), és l’espai des d’on es procedeix a la creació d’imatges.
L’assaig és una perfecta eina comunicativa, Eugeni d’Ors li dóna un
caràcter nou amb les seves gloses i articles periodístics, en les quals
trobem les bases de l’ideari noucentista. Finalment, l’oratòria, per
la seva força de persuasió, és un gènere que es practicarà molt
durant aquest període. Els noucentistes necessiten convèncer la societat
de la importància dels canvis que proposen, i no hi ha gènere millor que
l’oratòria per arribar a un gran públic i causar-hi un impacte
immediat.
La novel·la és un gènere menor durant el Noucentisme, tot i que Narcís
Oller i Joaquim Ruyra n’escriuen. La major producció en prosa es
concentra en els contes i els relats breus. Com que són més ràpids de
llegir, les idees que s’hi volen transmetre no queden tan disperses. El
text és més curt i més accessible. Pel que fa a les arts escèniques,
la producció teatral, en comparació amb el Modernisme, és molt minsa.
Només Carles Soldevila i Millàs-Raurell escriuen algunes obres.
Llibres
Recomanats
Bilbeny, Norbert: Política noucentista. De
Maragall a d’Ors. Editorial Afers, 1999.
Vallcorba,
Jaume: Noucentisme, mediterraneisme i classicisme: apunts per a la història
estètica. Quaderns Crema, 1994.
D’Ors, Carlos: El Noucentisme. Presupuestos
ideológicos, estéticos y artísticos. Cuadernos Arte Cátedra, 2000.
D’Ors
Eugeni: Glosari 1906-1907, edició de Xavier Pla. Quaderns Crema, Barcelona,
1996.
Diversos autors: El Noucentisme, un projecte de
modernitat. Cultura,
C.C.C.B. Catàleg exposició 1994.
Diversos autors:
Almanac dels noucentistes.
Barcelona, 1980.
Enllaços
Universitat
Oberta de Catalunya – Lletra – Noucentisme.
Cap
a finals del segle xix es
comencen a donar en diversos països d’Europa i als Estats Units, una sèrie
d’actituds culturals amb una clara intenció modernitzadora. Aquest nou
procés de canvis rebrà diversos noms segons el lloc on sorgeix,
Modernisme a Catalunya, Art Nouveau a França, Modern Style a Anglaterra,
Jugendstil a Alemanya o Sezessionstil a Àustria.
El
Modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Els artistes i
intel·lectuals trenquen amb les convencions creatives i morals. Volen
allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava
l’escena artística i literària d’aquell moment. Hi ha una clara
intenció de canvi, ganes de progressar i aportar novetats en els
plantejaments diaris, però partint d’un antecedent conegut.
Durant
el segle xix es donen paral·lelament
diferents moviments culturals. Excepte el Romanticisme, que és anterior,
el Simbolisme, el Prerafaelitisme i el Decadentisme conviuen amb el
Modernisme i el nodreixen.
Els
ideòlegs del moviment estan completament en desacord amb el seu entorn.
El món és heterogeni i contradictori, l’artista crea espais d’evasió,
“paradisos artificials” per suplantar la realitat. Igual que en el
Romanticisme, l’exotisme i el món de la imaginació prenen força. Per
a ells l’art ha arribat a uns estadis poc creatius, està al servei de
l’home, és una simple proposta decorativa, no transcendeix més enllà.
Els
modernistes volen recuperar l’home individual, natural, conscient del
seu passat i crític amb el seu present. Durant la primera part del
Modernisme, la vida només es justifica des del punt de vista artístic.
L’home no viu de l’art, viu per l’art. L’art és una activitat
superior a les altres activitats humanes, i per aquesta raó, l’artista
és un ésser superior. L’autèntic modernista té un esperit
individualista, un gran desig de sinceritat, insatisfacció subversiva i
elegíaca, una imaginació visionària i una emocionalitat morbosa.
El
procés modernitzador del moviment abasta totes les disciplines artístiques,
des de la pintura a l’arquitectura passant per l’escultura, la
literatura i la música. Com indica el seu nom, és un procés
revitalitzador, una injecció de nous valors i nous conceptes, que bàsicament
parteixen de moviments passats, però amb la clara intenció de fer renéixer
aspectes de la cultura que han quedat enrere.
A
Catalunya
Els
modernistes catalans prenen totes aquestes idees i estils que es porten a
Europa. És una manera de posar-se al dia, d’acostar-se a Europa.
El
nucli ideològic del Modernisme a Catalunya és la revista
“L’Avens”, que atraurà tots els escriptors i artistes a partir de
1892, moment en el qual creadors de totes les disciplines decideixen
seguir un mateix programa. Un programa de canvis que abastarà tots els
estaments de la cultura. Els modernistes prenen de la Renaixença la
voluntat de restablir una cultura autònoma, unes normes lingüístiques
pròpies de Catalunya, però volen fer-ho partint d’uns criteris
diferents, allunyats de la moderació i de l’arrel burgesa del moviment
anterior.
“L’Avens”
passa a dir-se “L’Avenç”; aquest primer canvi respon a aquesta
intenció de reformular i modernitzar les llengües i reactivar
l’esperit català, tant des d’un punt de vista cultural com polític.
En la segona etapa, que va del 1889 al 1993, la revista serà la
plataforma ideal per dur a terme aquest canvis.
Santiago
Rusiñol representa el perfil perfecte del que ha de ser un home
modernista, dandi bohemi. Per a ell la vida es justifica només a nivell
artístic. Respon al model de vida que proposen Oscar Wilde o J. K.
Huysmans. Rusiñol es converteix en el protagonista de les Festes
Modernistes.
Les
Festes Modernistes tingueren lloc al Cau Ferrat de Sitges durant tres anys
consecutius, 1892, 1893 i 1894. Aquestes festes eren l’espai ideològic
del Modernisme català i s’hi desenvolupaven totes les manifestacions
artístiques. Les organitzava Rusiñol i sempre començaven amb un discurs
inaugural que feia ell mateix i que servia com a declaració dels
principis modernistes.
La
festa més important fou la de l’any 1893, concretament el 10 de
setembre. S’hi va fer un concert amb composicions d’Enric Morera (el músic
modernista català) i de César Franck (simbolista). També es va
representar La intrusa de
Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra. Aquesta representació fou molt
important, perquè amb aquesta traducció Fabra començava a plantejar les
normes i els usos del català que més endavant perfeccionaria. D’alguna
manera, les idees del Modernisme començaven a prendre forma. Com explica
Joan Maragall en una carta, amb la segona Festa Modernista, i concretament
amb la representació de La intrusa,
s’havia inaugurat la vida pública del grup modernista de Barcelona.
Grup que establiria com a llocs de trobada el restaurant Els Quatre Gats
de Barcelona i el Cau Ferrat de Sitges.
Els
modernistes no estan d’acord amb les actituds de la burgesia, no
accepten la classe a la qual pertanyen. Reivindiquen l’artista com a ésser
professional, com a treballador de l’art. El modernista viu de l’art,
però de l’art com a activitat superior a les altres activitats humanes.
Aquesta
actitud i posició ja es donava a Europa. Els escriptors i artistes
estaven totalment en desacord amb els burgesos materialistes. Estaven en
contra dels avantatges científics i tècnic de la societat industrial.
Canvis que allunyen l’home de la naturalitat, l’espiritualitat i la
sensibilitat. L’artista se sent marginat. Està a la defensiva.
“L’Avenç”
és l’agent monopolitzador d’aquesta actitud rebel. És la plataforma
artística del Modernisme, però també la ideològica. Des de les seves pàgines
s’inicia una lluita contra la classe burgesa, que en algun moment fins i
tot es col·loca clarament a favor de les causes del proletariat.
Però
l’any 1893 desapareix la revista. I a partir d’aquest any hi ha un
canvi en l’estil modernista. S’inicia la decadència del moviment.
Importa més el vessant esteticista de l’art, l’evasionisme estètic.
Es defensa l’art com a refugi, com a espai d’escapada i es redueixen
les intencions de canvi social dels inicis.
La
influència simbolista domina l’art modernista a principis d’aquesta
nova etapa que va des del 1893 al 1898. L’art i l’artista aporten uns
valors superiors a aquells que ofereix la burgesia. Hi ha molts autors que
no estan gaire interessats en els canvis socials que es volien fer.
Defensen l’art per l’art, com a refugi per a l’home, tip de la
buidor de la vida moderna. Valoren el refinament, el gust i la
sensibilitat individual.
La
voluntat de canviar el sistema i l’esperit esteticista es tornen a
equilibrar cap al 1898, just després dels fets de Montjuïc i quan les
esquerres pateixen una forta repressió. Apareix un nou agent aglutinador
d’idees, responsable d’aquest nou equilibri: la revista “Catalònia”.
Es conserva la tendència estetitzant de l’artista rebel, però se li
atribueix el paper de profeta de la comunitat. L’artista és el nou guia
estètic de la societat, la burgesia es comença a interessar per l’art,
i és l’artista el que guia les classes.
Les
idees de “Catalònia” configuraran la segona etapa del Modernisme. Una
etapa més teòrica, on el moviment adquireix una actitud d’escola. Els
modernistes es divideixen. Per una banda, hi ha els que se senten
desenganyats perquè els artistes no han pogut canviar la societat. Per
l’altra, un sector que modera el seu discurs veient que no poden
construir una cultura i un art modern sense ajut de les classes dirigents.
Aquest
nou reformulament de les intencions modernistes va permetre un acostament
amb la burgesia. Després de la crisi política i social causada pel
desastre colonial, s’inicia un projecte nacionalista, que tot i tenir un
marcat caràcter conservador, va canviar considerablement el panorama polític
i cultural català.
És
en aquest moment quan es comencen a escriure la majoria de les obres
modernistes més importants, Els
sots feréstecs de Raimon Casellas (1901) i La
vida i la mort de Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès (1912).
La
revista “Joventut”, referent ideològic d’aquesta nova etapa, manté
l’actitud nacionalista i individualista i de rebuig a la burgesia. Però
proposa per a l’artista una actitud messiànica. De mica en mica, les
iniciatives proposades pels modernistes van prenent cos dins de la
societat catalana, la burgesia s’interessa per l’art i per les
actituds modernitzadores i de planificació d’un nacionalisme competent.
Paral·lelament,
apareix un nou grup de joves intel·lectuals, els noucentistes. Aquests
prenen dels modernistes aquesta actitud nacionalista i revitalitzadora de
la societat i la cultura catalanes. La irrupció d’aquest nou grup, amb
un caràcter més conservador, precipitarà la desaparició del Modernisme
cap el 1911, coincidint amb el triomf de la Lliga Regionalista, amb la
qual els noucentistes estaven plenament identificats.
Per als modernistes, els noucentistes havien venut els seus interessos professionals al sistema.
Bibliografia:
AUTORS
DIVERSOS. El temps del Modernisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia
de Montserrat, 1985.
BILBENY NORBERT. Política
Noucentista: de Maragall a D’Ors. Afers. Barcelona 1999
BROSSA, JAUME. Regeneracionisme i Modernisme.
Edicions 62. Barcelona, 1966.
BRUGUÉS, JOAN. El Modernisme: una visió interdisciplinària. Graó, ICE.
Barcelona 1995.
CAMPÀS, J. L'Art Modernista. Barcelona, 1993.
CASTELLANOS, JORDI. El Modernisme: selecció de textos. Empúries.
Barcelona 1988
CIRICI I PELLICER, A. El arte Modernista catalán.
Barcelona: Aymà, 1951.
CIRICI I PELLICER, A. 1900 en Barcelona: modernismo, modern style, art
nouveau, judendstil. La Polígrafa. Barcelona 1967.
Metròpolis Mediterrània. Quadern Central, núm. 16.
Barcelona i la passió modernista.
Ajuntament de Barcelona.Barcelona.
Enllaços:
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
–
Lletra – Modernisme.
Xarxa
Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC)
La
Mancomunitat
La
Mancomunitat va ser constituïda el 6 d’abril de 1914 i sorgí de la
intenció de Prat de la Riba de crear un organisme que representés
administrativament les quatre diputacions provincials de Catalunya.
L’organització
de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: L’Assemblea
General, el Consell Permanent i la Presidència. L’Assemblea General era
sobirana i estava formada pels noranta-sis diputats de les quatre províncies
de Catalunya a les Corts espanyoles. Al principi, l’Assemblea estava
presidida pel president de la Mancomunitat, però després va passar a
tenir un president propi. El Consell Permanent actuava com a poder
executiu. El constituïen vuit consellers, dos de cada província, i el
president. S’intentava que hi hagués representants de totes les forces
polítiques per tenir en compte els
diferents punts de vista i no caure en els centralismes i favoritismes de
partit. La Presidència estava constituïda, evidentment, pel president,
Prat de la Riba primer i Puig i Cadalach després.
Per
a Prat de la Riba la Mancomunitat havia de ser més que un òrgan
administratiu. Era l’eina bàsica per tirar endavant un projecte
d’autonomia futura de llarg abast. Havia de servir per impulsar la
normalització de la llengua catalana, la creació d’institucions
d’ensenyament i la construcció d’infraestructures tècniques i
urbanes.
Entre
les múltiples tasques que es van dur a terme des de la Mancomunitat
destaca el reforç que es va donar a institucions i escoles com
l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, les
Biblioteques Populars, l’Escola de Bibliotecàries, l’Institut
d’Educació General, la Junta de Museus o l’Oficina d’Estudis Jurídics,
per citar-ne només algunes. Però també es van millorar les
infraestructures públiques relacionades amb les comunicacions, es va
ampliar i millorar la xarxa telefònica i la ferroviària. Per altra
banda, es va treballar per perfeccionar l’assistència social i la
preparació tècnica i acadèmica de nous
funcionaris.
El
pressupost amb què comptava la Mancomunitat per dur a terme totes
aquestes tasques provenia exclusivament del fons acumulat per les quatre
províncies. Es va tirar endavant el pla d’autonomia sense cap ajut econòmic
per part del govern central.
La
Mancomunitat va sorgir en ple Noucentisme. Durant aquest període, cultura
i política interactuaven directament. L’artista noucentista esdevé un
personatge social, vinculat a la construcció diària de l’autonomia, i
en conseqüència vinculat a la Mancomunitat. Alguns intel·lectuals van
treballar per la Mancomunitat, entre tots ells destaquen Josep Carner i
Guerau de Liost, que van fer de consellers,
o Eugeni d’Ors, que es va convertir en el màxim responsable
d’Instrucció Pública durant els anys de la presidència
de Prat de la Riba.
Josep Puig i Cadafalch va passar a ser el president de la Mancomunitat
després de la mort de Prat de la Riba, el
1917. Però, amb l’arribada de la dictadura de Primo de Ribera l’any
1925, la Mancomunitat va ser abolida.
