Diana
Coromines i Calders
Sempre que llegeixo un conte de l'avi és com si l'estigués
veient. Vull dir que el protagonista recorda molt l'avi. Jo me l'imagino
a ell fent tot el que va explicant.
El procés de portar la lluna al dormitori d'en Joan va ésser laboriós. Pels dalts i baixos com totes les grans empreses...
Joan
Caldés i Casals
El meu pare obria l'aixeta del pensament i li rajava l'obra. Moltes de
les coses que deia, o les ha pensat o les ha somiat o les ha sofert.
Fragment
del conte "La lluna a casa"
L'interès per la lluna els va venir de sentir parlar la gent gran.
Cada vegada eren més freqüents les converses sobre coets i
cosmonautes...
Amanda
Bath
Per a mi, Calders és el gran mestre del conte contemporani català.
I ell va ser un dels primers que escrivia segons l'estil del realisme
màgic.
Ja la tenien allí. Movent la superfície de l'aigua feia l'efecte que bategava.
Diana
Coromines i Calders
El meu avi era en Pere Calders. El conte "Des del cel cap a baix"
se li va acudir un dia que jugàvem a fer un telenotícies.
Jo vaig dir que un estel havia caigut del cel i una dona que estenia la
roba l'havia trobat i no sabia què era. I llavors arriba una nena
que es diu...
Amanda
Bath
Que es diu Diana!...
Diana
Coromines i Calders
...i diu: "Que no ho veieu, que això és una estrella?
Se l'ha de tornar al cel ràpidament perquè, si no, es morirà."
I doncs...
Amanda
Bath
És molt típic dels contes de Calders: que són els
nens, i a vegades els vells, els que comprenen la fantasia.
Amanda Bath es va llicenciar en Estudis Hispànics a la Universitat de Bristol, Anglaterra. Després de viure una temporada a Barcelona, va decidir dedicar la seva tesi doctoral a l'obra de Pere Calders.
Conversa Diana
Coromines i Amanda Bath
Amanda: El llenguatge de Calders és molt especial, molt
clar i il·luminat. És fàcil d'entendre, que a mi,
al principi com a estudiant de català, em va agradar per això.
Però també amb una profunditat...
Diana: Exacte. És el que jo també penso. Que sembla
que sigui tan fàcil... Però en canvi no diu res banal.
Amanda: I és qüestió de mirar-ho, si ho vols.
I, si no, llegeix un conte per entretenir-te, que és el que diria
Pere Calders...
Diana: ...per passar-ho bé.
Amanda: Llegeix i a passar-ho bé.
Pere Calders i Rossinyol neix a Barcelona l'any 1912. Els seus pares li encomanen l'interès per les lletres i per les arts gràfiques. Amb 17 anys ingressa a l'Escola de Belles Arts, i a classe coneix el qui serà el seu gran amic de joventut: l'Enric Cluselles.
Tenia coses de nen, sí. Potser perquè també, al ser fill únic, devia ser malcriat. Hi havia alguna assemblea d'estudiants i llavors ell, quan tornàvem a casa de les nòvies, explicava la sessió que havíem tingut i deia: "I l'Enric, tot de cop, s'ha aixecat i ha dit...", no sé què. I jo no m'havia aixecat ni res, però és que ell tenia una imaginació tan tremenda...
L'Enric i el meu pare eren com germans. Germans. Sempre s'havien estimat com a tals, i el fet de casar-se amb dues germanes encara va fer molt més íntima la relació que havien tingut.
Amàlia
Casals i Enric Cluselles
Amàlia: Dos nois molt trempats, sí. Vull dir, és
clar, tu tenies 16 anys, o 17? Jo en tenia 14. I en Pere què en
tenia, un més o dos? I era la primera vegada, bé, érem
tot un grup que anàvem d'excursió i sempre és divertit,
no?
Enric: Les tres germanes..., en Pere i jo.
Amàlia: En Pere i tu.
Enric: Ah, la Mercè era molt atractiva. No era una bellesa,
però era molt atractiva, sí.
La mare era capaç d'anar-se'n a una tribu d'indis i, al cap de 24 hores, ja estar amb les plomes i les llances donant la volta!
En Pere se'n va enamorar de seguida.
Són tota una sèrie de records que fa tants anys que sembla mentida! Però ens ho passàvem molt bé, oi?
En Pere i la Mercè es casen l'any 1935. Caldés es guanya la vida com a dibuixant.
I el juliol de 1936 publica un recull de contes: El primer arlequí. El conte que dóna títol al llibre l'havia escrit quan tenia només 14 anys, però Pere Calders ja hi demostra l'estil i l'imaginari que caracteritzaran tota la seva obra literària.
Joan
Caldés i Casals
L'avi, un dia, li va descobrir un conte
que havia escrit i li va llegir el pergamí: era "El primer
arlequí". I el meu avi es va transformar, perquè se'n
va anar a veure la seva dona i li va dir: "Teresa, Teresa, ens pensem
que tenim un fill dibuixant i és escriptor!".
Narració
El naixement del seu primer fill coincideix amb l'esclat de la Guerra
Civil.
En Tísner, un amic d'infantesa, convida Pere Caldés i Enric
Cluselles a col·laborar en la revista L'Esquella de la Torratxa
com a ninotaires.
Poc temps després, Caldés i Cluselles s'allisten voluntaris al cos de carrabiners. I, també junts, publiquen la crònica de guerra Unitats de xoc.
Enric
Cluselles
Joan
Caldés i Casals
Hi
ha una foto que estan tots dos vestits de militar i que es veu claríssim
que no podien guanyar, eh? La cosa més antimilitar que he vist
en la meva vida!
Narració
Durant
la guerra, Pere Calders normalitza l'ortografia del seu cognom.
L'any 39 deixa la dona i el fill a Barcelona i fuig a França, on
es retroba amb en Tísner i la seva germana, la Rosa Artís.
Mentre que els Artís decideixen exiliar-se a Mèxic, Calders es queda meditant els seus plans de futur. A Barcelona, la família espera notícies seves.
Joan
Caldés i Casals
Aquestes cartes estan
escrites, estan fetes amb la lletra de l'avi Calders. Observareu que el
meu avi parlava en primera persona com si parlés en el meu lloc:
"Març de 1939. Què ha passat? ... Ha acabat la guerra...
Ni la mare ni els avis no estan gens contents. No veig el pare. Sento
que en parlen molt, que l'estimen i que esperen rebre carta seva amb molt
d'interès..."
La decisió de marxar a Mèxic la va prendre el pare, ben bé, eh? La meva mare hi va anar al darrere, diguem-ne... Que podia accelerar la marxa de la meva mare cap allà el fet que el meu pare es comencés a veure amb la Rosa o així, és possible. Llavors ja ens fiquem en una novel·la romàntica que és més difícil...
El meu pare va viure 23 anys a Mèxic i és allà on vam néixer el meu germà Raimon, la Glòria i jo.
Narració
A Mèxic, Pere
Calders s'integra amb facilitat en el nucli de la família Artís.
L'any 1943 es divorcia de la seva primera dona per formar una nova família
amb la Rosa, l'amiga d'infantesa retrobada a l'exili.
Tessa
Calders i Artís
Ells es van conèixer
a l'escola, i entre les nenes hi havia la superstició que la nena
que li girés l'anell al nen s'hi casaria. Llavors a la meva mare
ja li agradava el meu pare, i va anar allà i li va girar l'anell.
I en aquella edat que els nens i les nenes quasi no es parlen. I el meu
pare li va dir: "Però què fas? Què fas?"
"Res, res, res." I efectivament es van casar.
Gisela
Coromines i Calders
Venir a Llançà,
venir a aquesta platja, és recordar quan érem petites i
és pensar automàticament en els avis. Sempre.
Sí, jo crec que van estar enamorats fins a l'últim moment. Però enamorats com el primer dia. Perquè és realment una relació que tenien superapassionada, però clar, no es podien veure, el meu avi i la meva àvia. Perquè el meu avi estava casat. I clar, en aquella època... I es veien pràcticament en la clandestinitat. I jo això no ho sabia. Va ser quan vaig llegir les cartes, que vaig saber que era així. Per això dic que realment eren fets l'un per l'altre. Sempre penso que eren una parella de cine.
Diana
Coromines i Calders
Per
a nosaltres eren molt importants, vam tenir molta relació i durant
la infantesa va estar molt lligada als avis. Anar amb els avis era una
festa. Era tota l'estona diversió. Allò s'ensorrava... Sí,
sobretot aquí, a Llançà.
Tessa
Calders i Artís
Jo
recordo que quan érem petits, per exemple, la meva mare, si a l'escola
no trèiem 9 i 10, era un drama, és que no podia ser. En
canvi el pare, és que "res, deixa'ls estar, que siguin feliços!",
li era ben bé igual. "Com més suspensos, més
us estimo", era diferent, era un pare diferent, era adorable.
Narració
A
l'exili, Pere Calders treballa de publicista. També col·labora
en diverses revistes catalanes i mexicanes, on publica articles i contes.
La seva vida transcorre dins el cercle més íntim que forma,
quasi exclusivament, la família.
Tessa
Calders i Artís
A prop de casa hi havia
tres parcs: n'hi havia un que es deia Ángela Peralta, el parc de
Polanco, que hi anàvem en bicicleta o hi fèiem anar les
barques en un estany, o anàvem al parc de Chapultepec... Constantment
amb la màquina de filmar, ens perseguia per tots els racons filmant-nos
i retratant-nos... Jo crec que ni ens n'adonàvem ja, era tan habitual
en ell que ja no ens hi fixàvem.
I els diumenges a la tarda ens reuníem tots a casa del germà de la meva mare, l'oncle Arcadi. També hi anava l'oncle Tísner amb els nanos. El meu pare i els meus oncles es posaven a jugar a escacs i nosaltres, que érem onze entre tots els cosins, ens posàvem a fer el boig per allà.
Tessa
Calders i Artís
Era boníssim. Anaven
jugant a una velocitat com si fos una d'aquelles partides ràpides...
Gisela Coromines i Calders
I
els queia el rei, i no el trobaven, i continuaven jugant a escacs sense
el rei...
Tessa Calders i Artís
I
anaven cantant, cançons que no es poden reproduir perquè
eren de boig completament..., que se les inventaven.
Gisela
Coromines i Calders
Com ho deia allò
el Tísner? "Mariposas en flor que voláis sin motor",
coses així.
Tessa
Calders i Artís
Ells
dos s'avenien moltíssim, i veure'ls junts i sentir-los conversar
i tot això, és que era... No tenia preu.
Parlàvem molt de Barcelona, molt, perquè la presència dels avis era constant i del meu germà gran, el Joan, perquè s'escrivien regularment. I llavors envia fotografies al pare de nosaltres cap allà, i els avis doncs del Joan i dels avis cap aquí, i les cartes, això sí.
Joan
Caldés i Casals
No havia renunciat a mi
en cap moment, el pare. Ni a mi ni als seus pares.
Aquesta carta de l'avi, si mai, per casualitat, es retardava dos o tres dies, ocasionava un autèntic San Quintín a casa. Perquè l'àvia agafava l'atac de cor: "Què deu haver passat?" La meva àvia agafava freqüents atacs de cor...
Narració
L'any 1954, Pere Calders
escriu Cròniques de la veritat oculta. Amb el suport -des
de Catalunya- del crític literari Joan Triadú, Calders presenta
el llibre al Premi Víctor Català i el guanya. És
el primer llibre de Calders que es publica a Barcelona després
de la guerra i el que marca l'inici del seu reconeixement com a escriptor.
Gisela
Coromines i Calders
Per a mi era l'avi Pere,
no era el Pere Calders. L'havia vist amb la màquina, escrivint.
Aquí a Llançà, per exemple...
Diana
Coromines i Calders
Jo el
recordo escrivint a màquina a la nostra habitació. A la
taula que teníem a la nostra habitació. Sí, sí.
Als matins, que és quan ell escrivia, que va agafar l'hàbit
aquest, doncs, ja des de molt jove.
Tessa
Calders i Artís
Jo, quan el vaig descobrir,
em vaig quedar absolutament impactada, perquè, vaja, em va impressionar...
Com a persona m'havia impressionat sempre, però com a escriptor
em va impactar. I m'impacta sempre que el llegeixo, que el llegeixo constantment.
Glòria
Calders i Artís
Jo,
com a escriptor, el vaig descobrir per casualitat quan tenia 21 anys.
Jo sabia que escrivia, però pensava que era de quarta o cinquena
línia... I quan el vaig llegir em vaig quedar garratibada. El vaig
trucar: "Pare!" "Què, què passa?" "Ets
un monstre, ets un geni... T'acabo de llegir uns contes i no me'n sé
avenir!".
Conversa
Amanda Bath - Diana Coromines
i Calders
Amanda:
La seva manera d'escriure és una cosa tan visual.... Com que ell
era dibuixant de tota la vida, hi ha algunes imatges dins dels contes
que són...
Diana: Te les pots imaginar, ben bé.
Amanda: Sí. Això d'un nen que dibuixa una porta amb
greix, greix?, guix. I obre la porta i... És tan visual!
Joan
Caldés i Casals
El
meu pare el que tenia era un ull com la càmera aquesta, eh? Que
no es limita a veure, sinó que enregistra, a més.
Amanda
Bath
Moltes
vegades es tracta d'un home, ciutadà, una mica tímid, que
pot ser Pere Calders mateix...
Joan
Caldés i Casals
...els veïns, els grans, el nen que fica el cap a la barana
i no el pot treure, l'altre que era un coronel, els veïns que teníem!
O sigui, "L'imprevist en el carrer número 10", per a
mi, té número: Balmes 119. Xamfrà Provença.
Conversa
Amanda Bath - Diana
Coromines i Calders
Amanda: Però els contes mexicans no són
així. Són contes mirant... Com una observació de
lluny.
Diana: Però té sentit. Vull dir, perquè realment,
com que quan van estar a Mèxic no van estar gaire en contacte,
es feien només amb els catalans, potser és...
Tessa
Calders i Artís
Potser perquè ell hi va anar pensant que era un temps curt,
que allò no havia de durar gaire, que la dictadura s'acabaria,
que allò era un trànsit molt curt i que no ens havíem
d'arrelar, perquè no s'hi va sentir mai com a casa.
Després de viure 23 anys a Mèxic, el 1962 Pere Calders i la seva família tornen a casa. El viatge en vaixell fins a Bilbao dura un mes.A Bilbao agafen un tren cap a Barcelona, on es produeix l'esperat retrobament amb els seus pares i el seu fill gran, el Joan.
Joan
Caldés i Casals
Oh,
jo contentíssim, home, torna el pare! Mare de Déu! Escolta'm,
era una cosa... A mi com si m'haguessin dit, saps la vinguda de Jesucrist
una altra vegada, que ens n'han parlat tant i que tots l'esperem? Doncs
jo l'esperava amb gran il·lusió.
Tessa
Calders i Artís
Nosaltres
havíem de trobar Disneylàndia, perquè allò
era el millor... És que quan anem a Barcelona podreu fer això,
quan anem a Barcelona podreu fer allò, aquí no podeu anar
sols perquè és un perill, allà anireu sols a tot
arreu, això... Allà és fantàstic, aquí
les taronges són... I allà!... I llavors, quan vam arribar
aquí... Això? Això és Disneylàndia?
Quin fred que fa, això no es pot resistir!
Joan
Caldés i Casals
Jo
tenia una imatge del pare gairebé venerable, insuperable, algo
tremendo. I en aquests casos es corre el risc que la realitat et decepciona,
després. Doncs jo he de dir amb tot l'orgull que l'únic
que em va sorprendre és que el vaig trobar baixet.
Narració
Només un any
després del seu retorn, Calders guanya el Premi Sant Jordi amb
la novel·la L'ombra de l'atzavara.
I el 1966 publica Ronda naval sota la boira. Havia trigat anys
a enllestir aquesta novel.la, però al final en va quedar especialment
satisfet.
A Catalunya, Calders tampoc no viu d'escriure. Treballa de director comercial a l'editorial Montaner i Simón, on té com a col·laborador l'escriptor Jesús Moncada.
Jesús
Moncada
Ens
vam divertir moltíssim, perquè treballar amb Pere Calders
era una aventura cada dia. Era una persona amb una imaginació rapidíssima,
i que a vegades veia coses que els altres no vèiem. Sortia a voltes
del despatx, esverat perquè acabava de llegir a la premsa una notícia
increïble. I és clar, nosaltres llegíem la notícia...
i no. Però és que amb només una paraula se li disparava
la imaginació i construïa tota una història que no
tenia res a veure amb el que realment deia la notícia.
Sempre em
deia: "Tu has de seguir el... has d'escriure d'acord amb el que tu
vols fer i amb el teu món." Mai no va provar de fer de mi
un deixeble.
Amanda
Bath
Ell
em deia que escrivia per a si mateix. I que procurava evitar seguir altres
estils, que escrivia per a ell. I que si al món li agradaven, molt
bé. Però si no... Molt bé.
Jesús
Moncada
Tenia
una capacitat d'embolicar el lector... Té una capacitat de ficar-te
dins del seu món, que fa que hi entris sense adonar-te'n.
Diana Coromines i Calders
A
més, era una cosa que ell ho feia i hi disfrutava molt. Vull dir
que no patia per això, així com hi ha escriptors que "ai,
la musa" i la por davant del paper en blanc... Ell res, ell ho feia
perquè li agradava i perquè s'ho passava bé.
Un món on es fonen fantasia i realitat.
Jesús
Moncada
Per a mi, un bon conte
és tan important com una novel·la. I reunir, aplegar un
recull de contes d'una qualitat tan alta i sostinguda com, per exemple,
Cròniques de la veritat oculta... Això passa poquíssimes
vegades.
Amanda
Bath
A
la tesi vaig arribar a una conclusió, que va ser que Calders va
ser un dels primers escriptors en l'estil del realisme màgic. És
que des dels anys 30, 1930, escrivia en un estil que després altres
autors com García Márquez o Julio Cortázar van fer
molt famós. És clar, ells escrivien en castellà.
I una conclusió que vaig fer és que, si Calders hagués
escrit en castellà en lloc de català, potser seria molt
més reconegut mundialment.
Narració
L'any 1978 s'estrena a
la Sala Villarroel de Barcelona l'obra Antaviana: un espectacle
de Dagoll Dagom basat en contes de Pere Calders i amb cançons de
Jaume Sisa.
Gisela
Coromines i Calders
Jo vaig veure Antaviana
al teatre quan tenia 4 o 5 anys... El que crida més l'atenció
de l'Arlequí és el vestit de colors, i me'n recordo molt
perquè surt al principi i balla sobre un terra que és un
mirall, i se sent la Cançó de l'Arlequí... És
aquella que diu: "Paleta de races, mirall de tots els filtres, espurna
divina, caldera de l'infern...". I tot són paraules així
com molt ben lligades, i molt maques, tot molt fantàstic, molt
com els contes de l´avi.
Joan
Lluís: Aquí tenim l'arlequí decapitat, pobre
home! Tu te'n recordes d'això, Gisela?
Miquel: Quan parlava, tenia un espurneig als ulls... Bé,
tu també el tens una mica, eh, ara que m'hi fixo...
Joan Lluís: Sí, tens un aire molt caldersià!
Gisela: A mi em fa molta gràcia saber de la vostra relació
amb l'avi.
Joan Lluís: Nosaltres el vam trucar que devia ser l'any
77, o ja era el 78? Sí, ja era el 78. I l'home, clar, la situació
cultural d'aquest país era tan desastrosa que fins i tot vam tenir
problemes greus per trobar els seus llibres.
Anna Rosa: I, clar, per a nosaltres era un gran autor. I en canvi
ell ho va acollir amb gran il·lusió i amb gran humilitat.
I ens va ajudar moltíssim, que a vegades tens allà l'autor
i dius "Ai, ai, ai..."
Miquel: I recordo que va venir a un assaig, pocs dies abans...
Gisela: Perquè... Ell us venia a veure, als assaigs?
Anna Rosa: Perquè al principi, quan l'hi vam proposar, vam
preguntar que com era possible. Perquè ell mai no s'havia plantejat
que els seus personatges poguessin tenir una cara...
Joan Lluís: Va venir a l'assaig general, 24 hores abans
de l'estrena, i va dir: "Sort" -me'n recordo molt, d'aquesta
frase- "Sort, que la sort existeix. A veure si demà tenim
sort."
Anna Rosa: Nosaltres sempre dèiem que era passar del teatre
en blanc i negre al teatre en colors. Tot, el vestuari, el color dels
contes, ens va permetre sortir de que el teatre era només militància
ideològica i política i poder fer un acte de creació
lliure d'aquesta obligatorietat. I va ser un bon moment de canvi.
Gisela: I d'Antaviana guardeu alguna peça del vestuari?
Jesús
Moncada
Va ser un èxit sensacional. I va anar molt bé perquè
l'obra d'en Calders agafés una bona revifada. I bé, encara
no ha parat.
No ha estat mai vanitós, perquè deia: "Em sembla que em fan més cas del que em mereixo, però m'agrada molt que me'n facin." A mi em sembla bastant honrat, eh?
L'obra i la personalitat de Pere Calders dibuixen un llegat únic que continua present en la seva família.
Anna
Rosa Calders
El
conte que més m'agrada del meu avi és "Els nens voladors".
Marcel
Coromines
A mi el que més m'agrada és "El batalló
perdut".
Ferran
Caldés
Ronda naval sota la
boira.
"El desert".
Tessa
Calders
El
que més m'agrada és "La finestra".
Raimon
Calders
Els
contes portàtils.
Glňria
Calders
La
glòria del doctor Larén.
Diana
Coromines
"La ratlla i el desig".
Jesús
Moncada
"El principi de la
saviesa".
Enric
Cluselles
"El
dia del judici".
No sé contestar-te... M'agraden molt tots els contes!
El millor d'ell era com era ell, com a persona. No els seus contes. El més important d'ell no era que fos escriptor. Era ell, no?
La mirada... La mirada importantíssima del meu pare.
Tenia una manera de mirar-se les coses molt divertida. I això el feia una persona molt especial.