La Família

Calders-Tísner, una relació per tota la vida
Preparar-se per a la comunió jugant a escacs
Què vol dir que es va perdre la guerra?
El viatge de Colón
Una visió optimista
Les cartes d'amor a la Rosa
Al conte "La finestra" hi surto jo

Altres fragments d'entrevista:

Ronda naval sota la boira: un llibre joguina
La Mercè i la Rosa
Bufetades per abraçar-los
Semblances

Altres fragments d'entrevista:

L'avi i la seva càmera de filmar, inseparables
Les "Cites de l'Homero"
Un aniversari especial
L'àvia Rosa
Última tecnologia

Altres fragments d'entrevista:

L'avi i la seva càmera de filmar, inseparables
Les "Cites de l'Homero"
Un aniversari especial
L'àvia Rosa
Última tecnologia

Altres fragments d'entrevista:

Estudi de publicitat C.C.C.
L'òpera i els avions de paper
Missió a Terol: tonyina per la llaga d'estómac

De petit va cantar tres anys a l'escolania de Sant Just i Pastor i quatre anys més a la catedral de Barcelona. Posteriorment va estudiar a l'Institut del Teatre de Barcelona, a l'Escola de Teatre de Sants i al Conservatori del Liceu. Després de passar cinc anys dedicat al teatre amateur i cinc anys més amb el grup Matriu-2, l'any 1975 actua al Macbeth de W. Leyton i al Terra baixa de J. Montanyès i F. Puigserver. Després treballa a Ismenia mía (dirigit per J. Melendres), El bon samarità (dirigit per Ll. Pasqual, P. Planella i F. Puigserver), La cacatua verda (dirigit per P. Planella al Teatre Lliure). El 1977 ingressa a Dagoll Dagom per participar en el muntatge No hablaré en clase. Des de llavors ha actuat amb la companyia a Antaviana (1978), Nit de Sant Joan (1981), Glups!! (1983), El Mikado (1986), Mar i Cel (1988) i Flor de Nit (1992), i ha participat també en l'elaboració dels guions, la dramatúrgia i en l'equip de direcció de tots els espectacles de la companyia, Historietes (1993), T'odio, amor meu (1995), Pigmalió (1997) i Cacao (2000). Ha treballat per a la televisió a Genuïnament amarg, Tres estrelles i Arnau, els dies secrets, i a les dues sèries d'humor de la companyia: Oh, Europa! (1993) i Oh, Espanya! (1996).

Altres fragments d'entrevista:

Un espectacle per a tothom
La paraula màgica

Es va interessar pel teatre quan era adolescent, fent petits papers d'Els Pastorets als Lluïsos de Gràcia. Als 17 anys comença a dirigir els seus propis espectacles i, posteriorment, ingressa a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any 1971 funda la "comuna teatral", amb la qual recorre totes les poblacions de Catalunya fent teatre al carrer. L'any 1973 s'incorpora al món professional amb la companyia de Pau Garsaball, on fa d'ajudant de direcció en l'obra Berenàveu a les fosques, de J. M. Benet i Jornet. Uns anys després, obté un gran èxit de públic en dirigir Les troianes d'Eurípides-Sastre amb un grup semiprofessional que ell mateix va formar a la Universitat. Després treballa d'actor en diferents muntatges teatrals i també a la televisió. El 1978 s'incorpora a Dagoll Dagom i participa com a actor i membre de l'equip a Antaviana, La Nit de Sant Joan i Glups!!. Posteriorment s'ocupa de la direcció dels espectacles de la companyia: El Mikado, Mar i Cel, Flor de Nit, T'odio amor meu, Pigmalió, Els Pirates i Cacao, com també de les sèries televisives Oh, Europa!, Oh, Espanya!, La memòria dels Cargols i Psico-Expres, que coprotagonitza i on també participa en la confecció del guió. A més de la tasca que porta a terme a Dagoll Dagom, ha dirigit altres espectacles: Sin palabras de Pepe Rubianes, La Botiga dels Horrors, Quartetto da cinque, Estrips, El retaule del flautista i Maror per al Centre Dramàtic de la Generalitat, i les òperes Don Pasquale de Donizetti, L'any de gràcia d'A. Sardà i Rigoletto de Verdi.

Altres fragments d'entrevista:

Un espectacle per a tothom
La paraula màgica

A principi dels anys 70 cursa tres anys d'estudis d'interpretació a l'escola de teatre de l'Orfeó de Sants. L'any 1974 actua a Les troianes d'Eurípdes-Sastre dirigida per Joan Ll. Bozzo, i el 1975 a La Setmana Tràgica dirigida per Lluís Pasqual. Paral·lelament, estudia Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any 1975 ingressa a la companyia Els Joglars amb l'espectacle Alias Serrallonga i amb la sèrie de televisió La odisea, i el 1977 fa Crack, o la irresistible caiguda del teatre vertical amb l'Assemblea d'Actors i Directors. L'any 1977 entra a Dagoll Dagom per actuar a No hablaré en clase, i a partir d'aquest moment s'integra al grup com a actriu i membre de l'equip de direcció. Avui és la persona més "veterana" de la companyia. Després de Glups!! (1985), deixa l'actuació per dedicar-se a la dramatúrgia dels nous espectacles i a la coordinació general dels diferents aspectes artístics, tècnics i de producció de Dagoll Dagom. Des del 1986, és també coordinadora general de l'empresa 3XTR3S, gestora i programadora del Teatre Victòria de Barcelona.

Altres fragments d'entrevista:

Un espectacle per a tothom
La paraula màgica

Neix a Londres el 1955. Obté una llicenciatura en Estudis Hispànics a la Universitat de Bristol. S'hi doctora amb una tesi sobre Pere Calders titulada Pere Calders: his Fiction and Ideology (Pere Calders: la seva ficció i ideologia). Va viure quatre anys a Barcelona. Va treballar durant vuit anys en una organització internacional pels drets humans a Londres. Actualment viu al Canadà.

Altres fragments d'entrevista:

De com l'Amanda va descobrir Pere Calders
Amanda troba una novel·la inèdita, Gaeli i l'home Déu
Les redaccions de Calders a l'escola
Escollir entre ciència i poesia

Neix a Mequinensa, Baix Cinca, l'1 de desembre de 1941. Des de jove combina el gust per narrar històries, el dibuix i la pintura. Del 1953 al 1958 estudia a Saragossa. Els darrers cursos de batxillerat els cursa intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino, una escola liberal, rara avis en l'època franquista.

Fa magisteri a la Escuela de Magisterio de Saragossa, i exerceix de mestre fins que se'n va a fer el soldat. Més endavant s'instal·la a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura. Comença a treballar a l'editorial Montaner i Simón, al departament de producció, amb Pere Calders.

Es dóna a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat el 1973 per l'entitat organitzadora del premi. L'autor reconeix, en l'estil d'aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. El 1985 publica El cafè de la granota. El 1988 edita la seva primera novel.la, Camí de sirga, que s'ha convertit en una de les obres més importants de la narrativa catalana actual. Va rebre el premi Joan Crexells, el Nacional de la Crítica, el de la Crítica Serra d'Or i va ser finalista al Nacional de Literatura, 1990. La seva producció ha continuat amb els títols següents: La galeria de les estàtues (1992), Estremida memòria (1997) -premi Joan Crexells i Crítica Serra d'Or-, Calaveres atònites (1999). Les seva obra ha estat traduïda a una dotzena de llengües. Per la seva trajectòria literària ha rebut el premi dels Escriptors Catalans (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001).

Altres fragments d'entrevista:

Una entrada caldersiana
Semblava que no s'hagués mogut de Catalunya
Anècdota
Estrenava les càmeres fotogràfiques fent-nos retrats