Els Folch i Torres eren cinc germans, quatre nois i una noia. Provenien d'una família menestral. El pare, Lluís Maria Folch i Brossa, era ebenista. Tenia una botiga de mobles al carrer Santa Anna (que alguns diumenges convertia en espai d'exposició per a alguns artistes de l'època) i també tenia una fàbrica de mobles al barri de Gràcia. Era un home amb inquietuds artístiques i polítiques. Va ser cofundador de la Lliga de Catalunya, moviment que va donar origen a la Unió Catalanista. Freqüentava l'Ateneu barcelonès i, de tant en tant, hi portava als seus fills.
Els germans Folch i Torres van créixer en aquest ambient. Estudiaven a l'Escola Pia. De tota manera, aquesta bonança va durar poc. Lluís Maria Folch i Brossa cau malalt, d'una malaltia que durarà catorze anys. Això afecta la marxa del negoci, fins al punt de perdre'l. Llavors la família passa angúnies econòmiques. Els nois Folch i Torres no tindran una formació acadèmica i s'educaran de manera autodidacta, excepte Manuel, el més gran dels germans, que farà el batxillerat. Malgrat les dificultats, o gràcies a elles, els germans Folch i Torres (Manuel, Lluís, Ignasi, Josep Maria i Joaquim) tiraran endavant i es dedicaran al món intel·lectual. Tot i coincidir professionalment en molts moments, cada un dels germans Folch i Torres destacarà en una especialitat professional concreta, sempre però, relacionada amb el món de l'art, la cultura i l'educació.

Manuel Folch i Torres (1877 - 1928) Des de ben jove va estar vinculat a la política, militant a la Lliga Regionalista. Apassionat per l'escriptura, es va iniciar en les lletres col·laborant a L'Aureneta i L'Atlàntida. Interessat per l'explosió creativa del Modernisme, es va aficionar a la poesia i va concursar en els Jocs Florals. El 1914 va rebre el mestratge en gai saber, títol honorífic atorgat pel consistori dels Jocs Florals de Barcelona. Va dirigir el setmanari satíric barceloní Cu-Cut! adscrit a la línia política de la Lliga Regionalista. D'entre la seva producció literària destaquen la novel·la L'apòstol, les comèdies De bon tremp (1905) que va estrenar la companyia d'Enric Borràs, La cogula (1906), L'oncle rector (1911), La germaneta (1912) i els contes infantils De quan les bèsties parlaven i Encara parlen les bèsties. Als quaranta anys comença a estudiar dret. La seva mort el 1928 va afectar profundament tots els germans, en Manel havia estat un referent i una guia per a tots ells. En Manel va permetre que en Josep Maria comencés a escriure articles al Cu-cut!. També va ser el primer dels germans a col·laborar a En Patufet.

En Lluís Folch i Torres (1879 - 1946), interessat en l'art des de ben petit, va començar a estudiar a la Llotja als 14 anys i va seguir els estudis a l'Escola de Belles Arts de la qual fou professor als 21 anys. Va destacar en el camp de la publicitat. Prat de la Riba el va enviar a Madrid per treballar com a corresponsal periodístic. Durant l'estada a Madrid es va quedar impressionat per les dificultats vitals dels nens delinqüents i marginats i va decidir canviar de professió i dedicar-se a la pedagogia. Dins d'aquesta nova disciplina, es va convertir en un pedagog de renom a Europa i va aportar idees molt modernes en el camp de l'educació especial. Lluís Folch i Torres va donar importància a les conseqüències de la manca d'amor durant el creixement. Una de les seves frases més habituals era: "Els petits delinqüents se'ls ha de tractar a cops... de petons." Entre 1925 i 1927 va ser el director tècnic del Tribunal Tutelar d'Infants. També va impulsar la Junta de Protecció de la Infància de Barcelona, de la qual va dirigir la part educativa i els Menjadors Infantils d'Hostafrancs. El 1928 va crear l'institut Torremar de Vilassar de Dalt, que encara avui és un referent de la psiquiatria a Catalunya. Com els seus germans, va col·laborar en diverses publicacions periòdiques i va dirigir el "Portaveu de l'Associació Escolar Artística" entre 1912 i 1913.

Un altre germà de Josep Maria Folch i Torres és l'Ignasi (1883 -1927). Escriptor de pensament profundament modernista, va fundar dues revistes Futurisme i Actualitats i l'Associació d'Amics de la Música. Durant molts anys va treballar de promotor musical. Va ser director de D'Ací i D'Allà (1919 -1924). D'entre la seva desigual obra narrativa destaquen Els adéus, Ídol vivent (sd), Vides humils i les dues germanes (1923) i diverses comèdies, com Mal d'amor i Per damunt les boires.

Potser el germà d'en Josep Maria amb més renom és Joaquim Folch i Torres (1886 - 1963) que va destacar com a museòleg, historiador i crític d'art. Va iniciar la seva carrera professional de molt jove dibuixant per les revistes Atlàntida i Cu-cut!, gràcies a la col·laboració dels seus germans. Es va formar a Llotja (1904) i als Estudis Universitaris Catalans, a Barcelona, on fou deixeble de Puig i Cadafalch. Com els seus germans, va vincular la seva activitat professional als corrents artístics i culturals del moment. En Joaquim va ser una de les figures més importants del Noucentisme. Als 20 anys, requerit per Raimon Casellas, entra a La Veu de Catalunya, on el substituirà en la direcció de la "Pàgina artística de La Veu" entre 1910 i 1920. A través d'aquesta publicació, es va convertir en un dels principals difusors de l'art noucentista. Bibliotecari de la Junta de Museus (1912), va ser becat per la Junta de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas per a estudiar l'organització museística estrangera. El 1918 va ser conservador del Departament d'art medieval dels museus barcelonins i director general a partir de 1920. Va tenir un paper crucial en la recuperació, i en molts casos salvació, de les pintures murals romàniques de les esglésies i monestirs de Catalunya, que va traslladar a Barcelona el 1922. Va adquirir un important lot d'obres de Fortuny, a París, entre les quals destaca La vicaria, i va engegar el futur museu de ceràmica en adquirir un conjunt de peces de Manises i de Paterna. Apartat del càrrec de director del 1926 al 1930, va ser assessor artístic de Francesc Cambó i Damià Mateu. Una de les seves tasques més importants se centra en la reestructuració dels museus de Catalunya, per fer-los més accessibles al públic. Joaquim Folch i Torres és l'artífex generador i gestor del Museu d'Art de Catalunya, que va inaugurar el 1934. Durant la guerra civil, es va emportar gran part del patrimoni artístic de Catalunya a París per evitar que fos destruït. Acabada la guerra, va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1942 i de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 1959. Com a professor, va ser titular a l'Escola Superior dels Bells Oficis (1917-24) i als Estudis Universitaris Catalans; també va fer classes sobre l'art català a la Sorbona de París (1930-31). Va col·laborar en diverses publicacions com l'"Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans", "Vell i Nou" (que va dirigir el 1915), "D'Ací i d'Allà", la "Gaseta de les Arts" (que va dirigir del 1924 al 1927 i codirigir, amb Rafael Benet, del 1928 al 1930), la "Revista de Catalunya", el "Butlletí dels Museus" (també impulsat per ell), "La Vanguardia" i, durant la postguerra, a "Destino". Com a historiador de l'art va publicar un útil Resum de la història general de l'art, en dos volums (1922), i va dirigir l'obra col·lectiva L'art català (1955-58), en dos volums. Entre els seus llibres hi ha la monografia El pintor Martí i Alsina (1920), el catàleg de la secció d'art romànic del museu de Barcelona (1926), Pintura romànica sobre fusta (1956) i una monografia sobre Fortuny (1962).També va escriure l'assaig Meditacions sobre l'arquitectura (1917) on va fer públiques les primeres reflexions a l'entorn de la necessitat de la creació d'un art nacional català que no fos còpia de cap altre. Publicada sota el seu habitual pseudònim "Flama", va editar la novel·la La rulota (1925). Va deixar inèdites una ambiciosa Història crítica de la pintura del segle XIX i les Memòries.

Llegint les biografies dels germans Folch i Torres es fa evident el compromís que van establir amb Catalunya. Un fet molt reconegut en una època, però també perseguit i castigat durant els anys de dictadures.

Actualment, els descendents dels Folch i Torres expliquen que els cinc germans eren coneguts per l'entusiasme que demostraven davant de qualsevol proposta que se'ls feia relacionada amb el que ells creien que era bo per Catalunya. Aquest entusiasme es va fer famós fins al punt que, més d'una vegada, artistes, intel·lectuals, polítics i activistes van anar a casa dels pares Folch a preguntar si els quedava algun altre fill per engegar nous projectes.

Una mostra de la literatura de Folch i Torres

Una Pàgina Viscuda...

"La cançó" (Antologia de Pàgines Viscudes. Biblioteca Selecta Pag. 96 a 104)

Corredor amunt, corredor avall, amb l'infantó als braços, en Faustinet s'esforçava endebades a fer-lo dormir.
Marcant rítmicament les passes, gronxant-se d'ací i d'allà amb mesura, i murmurant una tonada mal sabuda, feia per imitar la seva mare...
Però l'infantó no volia adormir-se. Talment com si trobés a faltar l'escalforeta insubstituïble del pit maternal, girava inquiet el caparró a una banda i altra, i removia les manetes com si volgués abastar la que havia abandonat per sempre més aquesta vall de llàgrimes.
Ja feia estona que durava aquella mena de petita lluita entre en Faustí i el seu germanet. L'un gronxa que gronxa, l'altre, plora que plora; fins que aparegué en el marxapeu de la porta del trist piset, la figureta de la Teresó, la veïneta entenimentada del pis de sota, que acudia a prestar el seu auxili a en Faustinet.
-No se't vol adormir, oi? Deixa-me'l i veuràs com a mi se m'adorm.
En Faustí, diferentment d'altres vegades, no s'apressà a donar-li el menut.
-No, Teresó... Ja se m'adormirà -feu en Faustí, amb la veu incerta.
-Però si fa una hora que et sento passejar amunt i avall, sense que aconsegueixis de fer-lo callar, tan sols.
-No hi fa res; ja callarà.
La Teresó, estranyada d'aquell refús i del posat que feia en Faustinet, se'l mirà a la cara.
-Què tens, Faustinet? Per què fas aquest posat? I per què no has de voler que jo te l'adormi avui, com altres dies he fet?
En Faustí sortí al replà per veure si algú pujava; i, després d'escoltar un moment en el silenci de l'escala, en la qual sols havia la remor del bec de gas furient, tornà a entrar i digué amb la veu tota trasmudada:
-El pare no vol que vinguis, Teresó...
-I això, per què? -feu vivament la veïneta, entre apesada i sorpresa.
-No t'ho volia dir... però bé cal que t'ho digui, perquè no et pensessis encara una cosa pitjor...
-Deixa'm el menut entretant i te'l faré adormir mentre m'ho contaràs ¿No veus que plorant no em deixaria sentir res?
-I si el pare puja i et troba?
-Vigila el replà, de tant en tant.
La Teresó prengué l'infant, i amb una veu tan dolça com la de les mares, li cantà baixet, de llavis a la galta, l'estrofa mateixa que la mare morta cantava per adormir-lo, del "Bressa Josep..."
L'infant remogué els llavis en un bell somrís i no trigà a decantar el cap i a deixar-se rendir.
-Digues, doncs, Faustinet ¿Per què no ho vol el teu pare que pugi?
-Em fa molta pena de dir-t'ho, Teresó, però bé cal. No ho diguis a ningú... D'ençà de la mort de la mare, el meu pare torna a casa begut... Fa una angúnia, i a voltes fa por! UN vespre..., era dissabte passat, en pujant l'escala, el teu pare el va trobar i es varen disputar. Em penso que, embriac com anava, el meu pare degué topar amb ell, i varen tenir raons. Jo vaig sentir com el teu pare li deia: "Te n'hauries de donar vergonya de donar aquest mal exemple al teu noi". El meu pare li va respondre amb un renec..., perquè d'ençà de la mort de la mare també renega, i va pujar cridant que mai més no volia veure ningú de casa teva aquí a casa. I em va amenaçar i tot, que m'apallissaria si et deixava entrar més aquí. Et dic que em dol molt, Teresó, però Déu te'n guard que t'hi trobés aquí, amb el mal geni que ara gasta.
La Teresó no respongué. Es mirà amorosament el menut, i anà a posar-lo al seu llitet. Després sortí. En essent al replà, sols digué:
-Si mai et cal res de mi, crida'm.
La Teresó desaparegué aviat escales avall. Se sentí la porta del seu pis en tancar-se, i l'orfenet experimentà una tristesa que gairebé se semblava a la que va sentir el dia que es varen emportar la mare morta, de casa.
El pare no trigà gaire a arribar. Com cada vespre, havia passat abans per la taverna on els feien el menjar, i tot esperant que l'hi arreglessin per emportar-se'l, havia begut repetidament.
Tot sopant, en Faustinet no obrí la boca ni gosà alçar els ulls del plat. Però en acabant, veient que el seu pare se n'anava a dormir sense ni preguntar pel menut, s'atreví a dir:
-No voleu veure el nen, pare?
-Què n'he de fer del nen! No dorm? Doncs que dormi!
Amb el cor amargat, en Faustinet anà a aparellar el porronet de llet que, bo i adormit, xuclava el menut cada vespre, i el donà a l'infant. Després es despullà i es quedà adormit en el catre posat a la vora del llitet del menut.
***
-Pare, veniu a mirar-vos el nen, si us plau -digué en Faustinet, un matí en llevar-se, al seu pare, que se n'anava a la feina.
-Per què? -ell feu amb mala gana.
-Perquè tota la nit s'ha estat movent pel llit i fa unes coses estranyes amb el cap, que sembla que no tingui repòs.
El pare entrà a la cambreta, i obrint la finestra que donava a un encongit celobert, esguardà l'infant.
Amb els dies que feia que no se l'havia mirat, trobà tan marcada trasmudança en el seu rostre, que no se'n sabia avenir.
-Aquest marrec va afamat! -digué amb to de repte.
-No, pare; no és això, no és això. Cada dia li dono la llet que li cal; solament que, d'ençà d'ahir, no en vol prendre, i la poca que pren, la treu...
Aquell homenàs barroer, es quedà uns moments contemplant l'esquifida criatureta, i, com si haguessin acudit al seu enteniment uns pensaments feixucs, se'l veié acostar el cap damunt del pit.
-Potser que anessis a avisar el metge -digué.
I sense alçar el cap, sortí de l'habitació.
Tan bon punt fou fora, en Faustinet s'apressà a anar a cercar el metge.
El metge endevinà que la criatura no dormia, i digué que calia que dormís.
-El repòs ha de salvar-la. Aquest cervellet vol repòs o si no, no hi ha criatura per gaires dies.
El pare es mirà el metge gairebé amb rancúnia. No hi ha criatura per gaires dies! Així es diuen aquests coses... Com si no fos res una criatura...
Això pensà, però callà, car el metge li imposava respecte.
Quan aquest fou fora, el pare digué a en Faustinet:
-Ja ho has sentit; cal que dormi.
Ben abrigadet, en Fautinet la prengué entre els seus braços i la gronxà constantment, però la criatura no dormia. El cap li brandava d'una banda a l'altra, però els ulls no es cloïen.
Quan arribà el pare, del treball, preguntà:
-Ha dormit?
-No vol dormir. Tot el matí que el passejo i el gronxo... Se'ns morirà, pare, se'ns morirà! -exclamà en Faustinet, amb la veu tremolosa.
-I això pot ser? ... Tantes desgràcies han de caure totes damunt meu? Mala reïra!
-No renegueu, pare... El nen es morirà perquè enyora la mare. Ella el sabia fer dormir; li cantava cançons, el sabia gronxar, el sabia consolar... Jo, jo no en sé pare!
Aquell clam d'impotència del seu noi gran l'entendrí.
-Dius que no en saps? I et sembla que si en sabessis, no es moriria? Doncs, vejam... Deixa'm el menut, potser jo...
I amb les seves mans ordinàries prengué l'infant i provà de gronxar-lo.
-Au, au, dorm... Escolta, Faustinet: no et recordes com feia aquella cançó que ella cantava tant, quan el gronxava? Calla, sí; feia així. I es posà a cantar amb la seva veu forta i rogallosa:
Bressa Josep, bressa Maria...
-Maleïda veu que tinc! -exclamà-. En lloc d'adormir-lo l'he esverat.
L'infant havia esclatat en un gran plor i ni l'un ni l'altre no podien consolar-lo. Allò era un turment per a tots. Aquell repòs que havia d'ésser la vida de l'infant, ni el pare ni el germanet no podien donar-li...
-Pare! -exclamà de cop i volta en Faustinet-. Si no us haguéssiu d'enutjar, jo us diria qui ens el faria callar el nen, i qui li donaria el repòs que tant li convé.
-Ho saps i no ho dius?
-És que... vós no ho volíeu... Vull dir, la Teresó, la noia de baix...
El pare feu una ganyota de desgrat, però no durà més que un instant.
-Vés; demana-li si vol pujar... -digué, i prengué altre cop el menut.
La Teresó no es féu pregar. En quatre mots en Fautinet li havia contat tot. Que el nen es moria i que sols podria salvar-lo el repòs.
Arribada que fou a dalt, prengué l'infant, se l'arraulí ben arraulidet entre els braços, ben amunt del pit; i posant-li galta sobre galta, l'amoixà graciosament, fent-li "oh, oh", i bressant-lo...
Tot d'una, el pare alçà el cap, bocabadat, i va posar uns ulls que semblava que miressin al més enllà.
La cançó enyorada, la cançó tants cops sentida, la que ja havia servit per adormir en Faustinet en néixer; la que havia emplenat aquell piset reblert de records, acabava de sorgir dels llavis de la Teresó, dolça i harmoniosa com quan sortia dels llavis de la mare...
L'infant somrigué encara. L'arrugueta anguniosa del front se li allisà, les manetes closes es desplegaren, decantà el cap i, s'adormí.
La Teresó, sense gosar treure la galta del damunt de la del nen, restà una estona silenciosa.
El pare s'alçà, i amb el rostre resplendent de la llum dels records i de la claror de l'esperança, atansà els llavis al cap de la Teresó i hi deixà un petó i una llàgrima.

Una novel·la d'aventures...

"Per les terres roges" (pàg. 157 a 160)

Tan bon punt en Màrius es veié sol, la seva imaginació d'artista li va fer oblidar el perill en què es trobava i la missió que l'havia portat en el lloc on era. L'espectacle de la naturalesa verge el seduïa, i en lloc de mirar el rastre que havia de seguir, les seves mirades, plenes d'admiració, s'encantaven en la contemplació d'aquell paisatge incomparable.
-Què és formós tot això! -exclamava en el seu intern l'artista.
I havent sentit a través de l'espessor una remor de cascada, cap allí dirigí els seus passos amb la il·lusió de gaudir d'un espectacle encisador. I en realitat era així. D'entre una ombrívola marjada, tota coberta de vegetació, en davallava graciosament una cascada remorosa, saltant pel pedruscall i enribetant-se l'aigua de festons d'escuma blanquíssima.
En Màrius estava encantat, gairebé emocionat davant de tanta bellesa. En aquells moments havien desaparegut del seu pensament els indis, el rastre i fins, sigui amb perdó de les seves cosines, l'experiència d'aquestes.
L'artista dominava en ell. Jo no veia més que el quadro magnífic que sortia d'aquell paisatge grandiós, i instintivament va treure's el llapis de la butxaca i l'àlbum de notes, que no abandonava mai, i es posà a traçar un croquis.
Així estava, embadalit en la contemplació i amb tota l'atenció posada en les ratlles que traçava, quan tot d'una sentí un soroll esquerdat, com un tret, al mateix temps que una bala passà xiulant-li prop de l'orella.
Ràpidament, l'artista desà el seu àlbum i prengué la carrabina, que havia deixat a terra, al seu costat.
-És cert que els amos d'aquest lloc encisador són aquests salvatges! -exclamà amb certa amargura; però com que no tenia temps per perdre, donà una mirada a tot el seu entorn per veure si descobria l'autor d'aquell fet, que tan sobtadament l'havia tornat a la realitat.
Encara no acabava de realitzar aquest ràpid examen, que una nova detonació retrunyí en l 'espessor.
D'un salt, en Màrius s'arrecerà darrera d'un arbre, en previsió d'una nova bala.
Aquest instant de respir li donà lloc a pensar en la seva situació. Si els enemics eren nombrosos, l'aventura podria tenir mals resultats per a ell.
El silenci més absolut regnava en el bosc mil·lenari. En Màrius experimentava un veritable malestar, ja que, coneixent la traïdoria dels indis, a cada instant li semblava que havien de sorgir allí, al mateix costat, sense donar-li temps a defensar-se.
Però no fou així. De primer oí una petita remor, i fixant-se en la direcció d'on venia, distingí una figura dissimulant-se darrera del fullatge.
-Si sols és un, ens ho farem -pensà en Màrius.
Amb la major atenció anà seguint les evolucions que feia la figura de l'indi. No hi havia dubte que cercava una bona ocasió per a temptar un altre tret, però com que en Màrius no es movia del darrere de l'arbre, la temptativa hauria estat inútil.
Així passaren uns moments, més veient en Màrius que aquell salvatge es disposava a esperar pacientment que sortís, per tal de tirar, decidí ésser ell el primer, pensant potser amb l'adagi català que diu que qui pega primer pega dos cops.
En Màrius, cautelosament, va fer sortir el canó de la seva carrabina pel costat de l'arbre, però, desgraciadament, l'ull experimentat de l'indi va endevinar la maniobra, i en el mateix moment en què en Màrius disparava, l'indi desaparegué com per art d'encantament, i de tal manera, que en Màrius va creure que l'havia tocat.
Ja es disposava a sortir de darrera de l'arbre amb el fi de poder veure el resultat del seu tret, quan quedà sorprès en sentir allí, a dues passes, el crit del salvatge, el qual, saltant comuna fera afamada, es dirigia vers ell.

Una obra de teatre...

"La ventafocs" (Pàg. 44 a pàg. 46)

Poncellina Rossinyols i passerells,
caderneres i oronells,
gafarronets i oriols,
pardals, falciots, verderols,
ajudeu-me, si podeu!
Feu-ho per la Mare de Déu!
(Se sent refilar d'ocells a la finestra)
Maria No el sents?
Poncellina Oh, la meravella!
Maria Ara, deixa'ls fer. Encara no te n'adonaràs, que ja et trobaràs triades les llentilles, sense ni un gra de cendra.
Poncellina Oh, padrina! Bona i santa padrina! Com us la podré pagar, tanta mercè?
Maria Qui en parla d'això? Encara estic en deute amb tu, que per això venia, i no per altra cosa.
Poncellina Vós, en deute amb mi, padrina?
Maria Ben cert que sí... Pel pa que em vas donar perquè no em morís de fam; pel feix que em vas oferir perquè no em morís de fred; i pel calçat que em vas posar perquè les pedres no em nafressin els peus.
Poncellina En això penseu, encara?
Maria Per tot això mereixes recompensa; però, com que sóc tan pobra, no et puc donar com a record més que aquesta petita nou... Ma la refusaràs, Poncellina, per ser tan petita cosa?
Poncellina Jo refusar-la, venint de vós? Per ser vostra la guardaré sempre, sempre!
Maria Gran tort seria, el de guardar-la; perquè, ja que no l'has refusada, has de saber que dintre d'aquesta nou hi ha tot el que desitgis tenir, i ho tindràs com ho has desitjat tan bon punt l'obris.
Poncellina Oh, padrina, padrina! Perquè vós ho dieu ho crec !
Maria I és perquè tens fe que hi és en veritat tot el que et dic. Vejam, vejam, què és el que més desitges tenir, Poncellina?
Poncellina De primer, la glòria de la mare.
Maria Ja fa temps que la té.
Poncellina Dons que el pare torni i sigui feliç.
Maria Tornarà i serà feliç quan tu seràs ben feliç. Però, això no val. El desig ha de ser per a una cosa teva, ben de tu, m'entens?
Poncellina Meva, meva... No us anotjareu si us ho dic tal com ho sento, padrina?
Maria Digues, digues...
Poncellina Doncs, el que més desitjaria en aquest instant fóra... poder anar a la festa del príncep... Perquè, a vós ja us ho puc dir, padrina meva, que sou tan bona i no us mofeu de res de mi: d'ençà d'aquell dia que vaig veure'l, el príncep; d'ençà que em va donar l'anell, pobra de mi, el meu cor... Jo no sé si es pot dir com jo ho sento, padrina...
Maria Digues, digues...
Poncellina Però el cert és que el meu cor no ha parat de glatir per ell, i el meu pensament no ha parat de pensar en ell, en tanta manera, que fins he tingut por que no fos un pecat... Ho és, padrina, de pecat, que una Ventafocs estimi tant un príncep?
Maria És tant pecat com que dels rosers en surtin poncelles i de les poncelles roses, filleta.
Poncellina Quin consol, això que em dieu, padrina! Però no us penseu pas que tingui la raó tan perduda que em cregui que el cor del príncep pugui glatir per mi com el meu per ell batega, no... Jo no demano sinó tornar-lo a veure... Ben amagadeta en un racó, que ni ell ni ningú no hegui esment de mi; així és com jo gosaria mirar-lo, i és com em penso que el meu cor s'assossegaria, només que de tornar-lo a veure, baldament ell no em veiés!
Maria Doncs tot això que dius tindràs, i el que dir goses també.
Poncellina I això, com, padrina?
Maria No t'ho dic, que tot és a dintre d'aquesta nou?
Poncellina Oh, padrina, padrina meva! Tantes coses hi caben?
Maria Tantes, tantes... Mira-la veus? Tan petita com és, i a dintre hi ha el vestit de princesa més ric del món.
Poncellina (glatint, gairebé en un gemec, de tanta joia i il·lusió): Oh, padria, padrina!
Maria Tan petita com és i a dintre guarda les més polides xinel·les de cristall, fetes a posar per al teu peu de nina.
Poncellina Oh, padrina, padrina!
Maria Tan petita com és, guarda a dintre seu la més bella carrossa que una reina pugui desitjar, feta a posta per a la teva figureta gentil!
Poncellina Oh, padrina, padrina!
Maria I hi ha encara un eixam de papallones virolades que, a tot córrer, et portaran a la festa del palau del príncep...
Poncellina Ai, el meu cor, padrina!
Maria Però escolta, Poncellina. Tan bon punt sentis tocar les dotze de la nit, ja cal que ho deixis tot i surtis corrent del palau; perquè, si no, la virtud de la nou acabada, et quedaries davant de tothom altre cop vestida de Ventafocs, i pots comptar quines riotes, tothom!
Poncellina Ho faré com m'ho dieu (Agafa un roc) La puc, doncs, trencar, la nou meravellosa? (Va per trencar-la)
Maria (Agafant-li el braç amatent): Déu te'n guardi, de trencar-la amb un roc! No veus que podries malmetre tot el que hi ha a dins?
Poncellina Doncs, què em cal fer, per obrir-la?
Gens no et costarà. Tira-la en el caliu d'aquesta llar on tantes llàgrimes has vessat, on tants sospirs teus han volat, on tantes befes has sofert, on tants escarnis has suportat, i quan la flama hi prendrà, la nou esclatarà per la teva ventura... Ara, deixa que et besi el front, abans d'anar-me'n.
Poncellina Us en voleu anar, justament ara?
Maria Així cal, filleta.
Poncellina Tindré por, padrina, tota sola!
Maria (besant-la) Té, i sigues ben feliç.

Una novel·la d'adults...

"Joan Endal" (pàg. 53 a 57)

Tant com la preveia, l'hora temuda, i quan arribà en tingué el calfred com si fos un esdeveniment inesperat.
El manobre li havia dit, el dissabte, que aquell vespre hi hauria una reunió al Centre de paletes per resoldre definitivament, i que ja es podia donar per segur que el dilluns ja no s'aniria al treball.
En eixir de l'obra, en Joan estava esblaimat i el seu esperit aclaparat i atuït. Només faltava aquesta dissort ara!
Amb el mocador de seda negra lligat al coll, ensenya de dol per la mort de la mare de la Francisca ocorreguda feia poc, s'hauria dit que la seva cara era la d'aquells morts vivents que passegen pels carrers la tara terrible del segle nostre.
Caminava capcot i vacil·lant, semblant gansonejar a posta com si li requessin les passes que l'atansaven a casa.
I aquest dol de la seva ànima transcorria sota el blau immaculat d'aquell cel fulgurant de raigs de posta que tintaven d'alegria totes les coses, en el renéixer etern del temps millor, quan la ciutat s'enriolava de somriures primaverals, quan el bell sol d'abril queia com una carícia, vestint els arbres de borrissol d'una verdor subtil i captivadora com l'adolescència...
Joan Endal no diria res a casa per no inquietar la Francisca. Vestida de negre li inspirava encara més respecte i li semblava menys d'ell encara, perquè la veia més blanca de cara i més bella de tot el cos.
No diria res, i el dilluns se n'aniria al treball com si no sabés res.
I quan, essent el dilluns, d'un bocí lluny va veure els volts de l'obra presos pels agents de policia, i al cap del carrer la parella muntada, es quedà palplantat al mig de la Diagonal, no sabent ni podent determinar-se a seguir endavant, tremolant a la sola idea de tornar enrera.
Doncs, era cert que la vaga es feia!
Tot d'una es trobà a la cara la mirada trasmudada del manobre. Estava pàl·lid l'home, i semblava que la rojor de la cara se n'hi hagués anat tota als ulls, tan encesos i espurnejants els veié en Joan.
Cercant aquest, d'on era eixit el manobre, li semblà veure, mig amagats a la porta d'un terreny per vendre, altres companys paletes.
-No es treballa avui, Joan -li digué el manobre, mirant-se'l bé a la cara.
Però encara no havia tingut temps de donar una resposta, que un agent arribà, i el manobre, assenyalat ja per la policia com el més ardit a sortir al pas dels qui volien treballar, s'allunyà a poc a poc amb aires de no fugir.
El policia preguntà a en Joan on anava. I havent-li dit ell que a l'obra, si era que s'hi treballés, l'agent l'acompanyà fins a la mateixa porta. A dintre hi havia encara tres agents conversant, i al fons de l'obra asseguts damunt d'una estoba de taulons, una mitja dotzena d'homes desconeguts.
En entrar l'encarregat l'abordà. Si volia treballar havia de ser amb les condicions d'abans.
En Joan va fer que sí amb el cap.
Per la resta -afegí l'encarregat- no calia tenir por: la llibertat de treball estava garantida. Ja podia veure que no mancava força, i encara tenia la promesa del governador que si després compareixien les colles de vaguistes de les altres obres, li enviaria un escamot muntat i una ronda secreta.
(...)
Tanmateix era trista l'obra. En Joan hi sentí el mal de l'enyorança i quelcom de més botzinejaire encara, una mena de rau-rau porfidiós que li deia que era mal fet el que feia, que allí no era el seu lloc, sinó entre els companys de sempre que vagaven per al major bé de tots, que s'exposaven a les escomeses de la fam i a les de la policia per defensar els sagrats interessos de la classe obrera. I, com una riota, se li acudiren ara triomfants frases i conceptes, i raons i arguments, que abans de la vaga havia jutjat follies.
I, no sabent treure els ulls de l'escamot que ocupava tots els racons de l'obra, sentí vergonya que aquells mateixos homes armats que feien fugir els vaguistes fossin els que el defensessin a ell, els que, segons l'encarregat, garantien la llibertat del treball.
El cap se li n'anava, perdut en aquestes consideracions; i les orelles li brunzien, poc avesades a tanta quietud; i amb el cor batent li semblava distingir, entre el clamoreig misteriós del silenci, l'anatema menyspreador, el mot aclaparant de traïdor, retornant ara dur i fiblant, bufetejant-lo, avergonyint-lo davant de la pròpia ànima atribolada.
Quan van eixir, la policia evolucionà per guardar-los la sortida. En Joan hauria volgut mudar de camí per no trobar-se amb el manobre, però els agents li van dir que anés amb els altres fins a ser lluny de l'obra.
Abaixà els ulls en passar pel lloc on al matí li havia semblat veure els companys, però no pogué cloure les orelles als crits de la turba, ara més nombrosa, que els apostrofava tot reculant, per mor de la força armada:
-Esquirols!
A això ha arribat Joan Endal, a esquirol! A esquirol!
Considerà adolorit i confós que aquell mot avorrit i despectiu, que es pronuncia sempre en els medis obrers amb una certa contracció als llavis, rebaixant i menyspreadora, li esqueia ara plenament.
En sentí tanta vergonya, que, veient en aquell mateix moment que els seus companys fugien desbandats davant del moviment avançador dels agents, sentí deler de passar-se a l'altre bàndol i realitzar algun acte heroic per captar-se novament l'estima dels seus amics.