Associació
de Dones del Ram de tot l'Any
Maria: Per a mi Rusiñol significa moltíssim. Perquè...
Va ser un enamorat de Sitges i ens va deixar un llegat molt important,
com és el Cau Ferrat. Va fer les Festes Modernistes, va donar una
empenta a aquest poble de pescadors i pagesos.
Santiago Rusiñol va ser un pintor, un escriptor, un dramaturg, un activista cultural, un col·leccionista, un personatge que va fer de la seva vida una obra d'art i, per tant, la representació de l'artista total.
Associació
de Dones del Ram de tot l'Any
Pilar: Jo, de petita, sempre he viscut molt l'ambient del Santiago
Rusiñol, perquè els meus pares feien teatre i ja interpretaven
obres d'en Rusiñol. I sempre he vist assajar obres del Rusiñol
a casa meva.
Francesc
Fontbona
El Rusiñol va ser sens dubte un motor del Modernisme i, a més,
sempre passant la frontera de la seriositat i l'humorisme. Quan es referia
al Modernisme li deia "el partit", per exemple.
Associació
de Dones del Ram de tot l'Any
Maria: Què fóra Sitges sense Rusiñol? Un petit
poble ajagut panxa al sol.
Narració
Norman Cinnamond és besnét de Santiago Rusiñol. Arquitecte
de professió, aquests mesos visita sovint la vila de Sitges, perquè
hi està construint un edifici d'apartaments.
Norman
Cinnamond
La gent a Sitges el segueix recordant. I quan tu dius que ets parent del
Santiago Rusiñol de seguida te'n parlen, amb una emoció
autèntica.
Narració
Santiago Rusiñol va ser una llegenda en vida i avui continua provocant
passions.
La seva història comença el 1861. Rusiñol és
el primer fill d'una família tradicional i amb diners, propietària
d'una fàbrica de filatures a Manlleu.
La fàbrica encara funciona i els actuals propietaris n'han conservat
el nom.
La filatura Germans Rusiñol és una fàbrica cotonera clàssica. Una fàbrica de riu de la conca del Ter. En el moment, diguem, de màxim esplendor, va arribar a tenir 268 treballadors.
No hi ha cap dubte que, en principi, la família el destinava al paper d'hereu. El que passa és que ell neix amb aquesta dèria artística, i es desmarca totalment de portar l'empresa. L'empresa la porta el seu germà segon, l'Albert Rusiñol.
Emili
Bayón
De fet, Santiago farà una etapa curta a Manlleu. Sovint s'escapa
del despatx, se'n va aquí, a l'altra banda del riu Ter, i pinta
uns paisatges fluvials. Té algun motiu pictòric en alguna
de les seves obres que són telers i màquines de filar de
la seva fàbrica. D'alguna manera, viu aquesta relació amb
l'empresa d'una forma, diguem-ne, poc harmoniosa.
Però, sobretot, en Santiago sempre tindrà coneixement de
l'estat de comptes i de l'evolució de l'empresa.
Narració
Rusiñol vol ser artista però la família s'hi oposa,
perquè ha de continuar el negoci. Aquest conflicte inspira la seva
novel.la més popular, L'auca del senyor Esteve, que més
endavant adaptarà al teatre.
Margarida
Casacuberta
És la història d'una botiga que es diu La Puntual i que
és regentada per una nissaga de persones que es caracteritza perquè
són el terme mig. No tenen ni fred ni calor, els cabells que els
surten no són ni rossos ni negres. No ploren quan neixen, però
tampoc riuen. I aquest Estevet, quan esdevé senyor Esteve, es casa
i tindrà finalment una criatura que es diu Ramonet i que, en fi,
sortirà artista. I aquest és el drama del senyor Esteve,
que li surt una criatura que d'entrada plora, que d'entrada riu. Que,
a més a més, té els cabells rinxolats i que té
una sensibilitat que no la poden controlar de cap manera.
Norman
Cinnamond
Des dels 15 anys fins als 24 va pintant d'amagatotis, perquè això
a casa seva no està ben vist. La prova és que ell, realment,
com a artista, comença a pintar als 24 anys. I un dels primers
quadros que pinta és el retrat de la seva nòvia, la Lluïsa
Denís. Que després ell en deia, d'aquest quadro, La de
casa.
Narració
L'any 1886 es casa amb Lluïsa Denís. Un any més tard
neix la seva única filla, Maria, i mor l'avi Jaume, el patriarca.
Llavors Rusiñol decideix trencar amb la vida de burgès:
deixa l'empresa, deixa la dona, deixa la filla i es dedica completament
a la pintura.
Aquest trencament, aquesta separació, era una cosa que l'àvia passava molt per sobre. De totes maneres, l'àvia sempre va defensar absolutament el seu pare. Inclús molts anys després, quan el seu pare un dia li va preguntar: "Maria, tu creus que vaig fer bé marxant?" I va dir: "Papà, és que vostè tenia tota la raó. I el que va fer és el que havia de fer, perquè aguantar l'ambient familiar de casa era molt difícil per una persona que volia volar com vostè."
Per allunyar-se de la família, Rusiñol comença a viatjar. El més important d'aquesta època és el viatge en carro per Catalunya, que farà amb el seu amic, el pintor Ramon Casas. Els dos artistes provoquen una gran quantitat de situacions insòlites i absurdes. Així es comença a crear la imatge del Rusiñol més popular i anecdòtic.
El viatge en carro per Catalunya, per Quimet
Pla
El famós viatge en carro per Catalunya que varen fer en Rusiñol
i en Casas potser és un dels fets més populars en la vida
dels artistes, i la imaginació de la gent encara el va acabar de
fer molt més llegendari. D'anecdotari, d'aquest moment, en podríem
omplir un carro sencer. Les anècdotes més famoses són
aquelles que... Mira, una, precisament, després es va convertir
en una dita popular, la de vendre duros a quatre pessetes. I una altra
també molt divertida, que sembla ser que va passar en el mercat
de Vic: es veu que en Rusiñol i en Casas van comprar la parada
d'uns terrissaires i ells s'hi van posar de venedors. De tal manera que
venia una senyora:
-Aquesta olla a quant està?
-A dos rals.
-Ah, doncs jo els en donaré quaranta cèntims.
-Quaranta cèntims? Senyora, per aquest preu, sap què fem?
Ens estimem més trinxar-la.
I la trinxaven. Al cap d'una estona venia per exemple una parella:
-Escolti, i aquesta dotzena de plats a quant ens els faria?
-Doncs a tant.
-Ah, doncs trobo que són baratos.
-I tant, senyora, si són baratos! No veu que amb aquest preu ens
arruïnem i no ens hi podem guanyar la vida! Ens estimem més
trinxar-la.
I pam, la tiraven al terra i la trinxaven. I així anaven fent i
anaven fent, de tal manera que, al cap d'una estona, tota la gent d'allà
al mercat estaven al voltant, astorats, veient aquella parella de terrissaires
que semblava que s'havien tornat bojos!
L'anecdotari que envolta sobretot Rusiñol, Casas també, en bona part es deu a la caixa de ressonància de Josep Pla. Josep Pla va fer una biografia de Rusiñol que va ser molt llegida, que, com totes les coses de Josep Pla, va tenir molt èxit en aquest país. I aleshores crea una imatge d'un artista anecdòtic, graciós, enginyós, que li dóna popularitat per una banda però per l'altra amaga al públic que allà al darrera hi havia un intel·lectual i un artista de primeríssim ordre.
Narració
Rusiñol és un personatge singular: trenca les convencions,
no pinta per encàrrec, és partidari de l'art per l'art i
està convençut que el que fa és important. La seva
personalitat carismàtica el converteix en un agitador cultural.
Francesc
Fontbona
Rusiñol era l'ideòleg de tot un moviment que se'n va dir
el Modernisme.
Norman
Cinnamond
Avui en dia s'entén com a moviment modernista i el màxim
exponent, justament, l'arquitectura. Però s'ha de tenir en compte
que el Modernisme és un moviment amb un ventall molt ampli, en
el qual s'inclouen altres coses que, encara que formalment resultin diferents,
també estan incloses dintre d'aquest moviment. Com, per exemple,
la pintura d'en Rusiñol i d'en Casas.
El Modernisme, en realitat, era tot aquell producte cultural que en aquells moments, des de finals del 80 i tots els 90, tota una sèrie de gent van fer amb la voluntat de modernitzar culturalment aquest país.
Narració
L'any 1889 Rusiñol se'n va a París i s'instal·la
a Montmartre, el barri dels artistes. Serà el període més
intens de la seva vida. París és la ciutat de la modernitat,
de la bohèmia, dels cabarets, de l'absenta i els impressionistes.
Margarida Casacuberta
Santiago Rusiñol va a París a fer el bohemi per dedicar-se
estrictament, exclusivament, en cos i ànima a l'art.
Va fer una vida absolutament diferent de la que s'acostumava a fer dintre d'una família burgesa. Vull dir, és una vida sense horaris, és una vida sense menjars, una vida una mica de fer en cada moment el que tu consideres que has de fer sense unes regles establertes.
Era diferent passar gana, doncs, a Granollers, que passar gana a París envoltat d'exposicions, envoltat d'artistes de tot el món molt importants.
Cristina
Mendoza i Norman Cinnamond
Critina: Jo crec que s'ho passaven... que ja ens agradaria a tu
i a mi passar-ho com ho passaven ells. També és cert que
és la bohèmia amb l'esquena coberta. Vull dir, tant la família
Casas com la família Rusiñol eren una burgesia molt benestant.
Aleshores ells, més que ser bohemis, feien el bohemi. Vull dir,
estar a París, passant fred al Moulin de la Galette, sabent que
les fàbriques a Barcelona continuen donant...
Norman: Continuen produint.
Cristina: Continuen produint, és d'una bohèmia feliç.
Aquesta actitud bohèmia el diverteix, però els seus quadres mostren un altre Rusiñol. Per a ell, l'art és un fet molt seriós i l'assumeix fins a les últimes conseqüències.
Norman
Cinnamond
L'avi és una barreja d'ironia i de tristor. No sé d'on li
ve, però és una persona amb un fons de tristesa important.
Rusiñol, a París, pintava sobretot els carrers i els barris i els solars buits de Montmartre.
Margarida
Casacuberta
Perquè no feia concessions al públic, no feia concessions
a la galeria. Reflectia una visió del món fosca, trista.
Són unes obres que justament tenien un deix de malenconia, de recança,
d'angúnia, fins i tot.
És una pintura que està fora dels cànons carrinclons, historicistes, del moment. És una actitud absolutament trencadora: anar contra lo establert, contra lo oficialista; quasi, quasi són uns "forajidos", com si diguéssim, dintre de l'estat benpensant.
Narració
Rusiñol exposa cada any les seves obres a la Sala Parés
de Barcelona, juntament amb Casas i l'escultor Clarasó. Aquests
artistes moderns no deixen ningú indiferent.
Cristina: Realment, quan ara mires aquestes pintures, costa d'entendre que en aquell moment causessin, fossin la bomba atòmica enmig del carrer Petritxol. Aquells burgesos que amb el tortell anaven a la Sala Parés es queden sobtats... Però com se'ls hi pot acudir a aquells dos exposar allò, que mai hauria d'haver sortit del taller. Com, per si tot això fos poc, el que representen és una realitat lletja.
Narració
Durant
l'estada a París, Rusiñol també escriu cròniques
per a La Vanguardia. Aquests articles, titulats "Desde el Molino",
parlen de les seves experiències i les dels seus amics.
És una literatura periodística, que realment val la pena de recuperar i de rellegir. I en aquestes cròniques, Santiago Rusiñol va explicant els diferents models d'artista que veu a Montmartre, és a dir, la fauna de Montmartre.
L'absenta
i la bohèmia, per Quimet
Pla
L'absenta
era una beguda molt popular en els ambients artístics i bohemis
de cabarets i tavernes de París, del París de Montmartre.
Era una beguda aromàtica i amarga, destil·lada a partir
d'una planta anomenada el donzell, que estava més emparentada amb
els narcòtics que no pas amb altres productes alcohòlics.
En Rusiñol era un gran bevedor d'absenta. I moltes anècdotes
de la seva estada a París estan relacionades amb aquesta beguda.
Sembla ser que un dia va relliscar i va caure i es va esclafar el ronyó,
que ja tenia delicat. El van portar a l'hospital i el metge li va diagnosticar
una greu hemorràgia interna. I malauradament en tenia per un o
dos dies de vida. Bé, els seus amics es van quedar allà,
vetllant-lo tota la nit. I van començar a beure i filosofar sobre
la caducitat de la vida. I anar bevent i anar filosofant i filosofant
i bevent, es veu que al final van acabar tots ballant fandangos. L'endemà
al matí, els van trobar tots amb una alegria immensa. Ningú
s'aguantava dret. En Rusiñol ja estava fora de perill i al cap
de dos dies deixava l'hospital i tornava cap a casa.
Narració
El
1891, Rusiñol és a Catalunya i visita casualment la vila
de Sitges. Temps després, l'artista compra dues cases davant del
mar per fundar-hi el Cau Ferrat. En aquesta casa-museu, Rusiñol
hi instal·la la seva col·lecció de ferros vells,
quadres, ceràmica i altres objectes.
Entrant al Cau Ferrat, possiblement el que podeu descobrir és aquest interès que tenia l'avi per tot. No solament estava centrat en la seva pintura i en la seva literatura, sinó que el món del col·leccionisme i el món de la recuperació d'altres cultures més antigues, de coses ja passades, també li interessava moltíssim. Això demostra que era un home molt universal.
Norman
Cinnamond
Ara
estem situats al lloc més emblemàtic del Cau Ferrat, al
mirador. En aquest lloc es feien tertúlies; en aquest lloc, vull
dir, es parlava, en aquest lloc es fumaven cigarros, en aquest lloc es
prenia cafè. Era una casa molt curiosa. Perquè era una casa
que no s'hi cuinava: o anaven a dinar a fora o el menjar venia des de
la fonda, i aquí mai es va cuinar.
La Rosa és néta d'un dels grans amics de Rusiñol a Sitges, Genís Muntané. Ell i la seva família es van ocupar durant molts anys del Cau Ferrat. Aquest pati blau era dels avis de la Rosa i aquí Rusiñol hi havia passat moltes estones.
Una vegada, va venir pels volts de Nadal. Les vigílies de Nadal. I es veu que al meu avi i a ell els havia invitat un amic d'aquí Sitges a sopar. I van anar a sopar i al sortir, doncs es veu que no devien menjar diguem-ne massa bé. I el Rusiñol li va dir al meu avi: "Ai, Genís, he quedat amb la panxa buida", enraonant així. I el meu avi li va dir: "Jo també. Però bueno, és igual, anem cap a casa". I l'àvia tenia posats en una hermosa greixonera uns pollastres que eren per l'endemà, dia de Nadal. Bueno. Doncs van agafar la greixonera, se la van posar a la taula, eh? I tots dos van anar menjant pollastre i enraonant, i enraonant... No sé si se'ls van menjar tots dos. Però que els van destrossar, sí. És clar, aleshores se'n van anar a dormir. La meva mare, ai, la meva àvia, perdó, quan es va llevar l'endemà i va veure que els pollastres havien desaparegut quasibé, que quedaven a trossos, ella s'ho va pensar de seguida. Llavors els va cridar i... Tinc entès que els va fer fora de casa. Però és clar, a l'hora de dinar van tornar. Tenien gana i van tornar.
Narració
La gent de Sitges va congeniar amb la personalitat de l'artista i les
seves excentricitats, i va participar en les quatre Festes Modernistes
que Rusiñol va fer al Cau Ferrat.
Rusiñol munta unes trobades periòdiques a Sitges, que al principi no tenen nom però que després se'ls diu Festes Modernistes i fins i tot es numeren. Representa, doncs, fer-hi exposicions, fer-hi concerts, fer-hi lectures poètiques, fer-hi representacions teatrals. Fins i tot s'hi fa una òpera: La Fada, d'Enric Morera.
Norman
Cinnamond
Es
munta, davant del mirador del Cau Ferrat, una plataforma sobre el mar.
Hi ha una anglesa que fa uns balls, amb uns focus que la il·luminen.
Es fan "sombres" xinesques, una cosa que és moderna.
Tot el que en aquells moments sembla que és novetat, es produeix
dins de les Festes Modernistes.
De totes les Festes Modernistes, la més sonada va ser, segurament, la que va coincidir amb la inauguració del Cau Ferrat i l'arribada de dos quadres del Greco que Rusiñol havia comprat a París.
Quan els Grecos es van instal·lar a Sitges -van arribar des de Barcelona en tren- es va organitzar una processó per entrar els quadros al Cau Ferrat. Vull dir que els amics de l'avi el van acompanyar muntats a cavall. Va haver-hi banda de música i va ser tota una orquestrada fantàstica per entrar-los aquí, al Cau Ferrat.
Narració
Però
la capitalitat del Modernisme passa de Sitges a Barcelona quan s'inaugura
un local emblemàtic: Els Quatre Gats.
A diari està obert, des de 1897 fins a 1903, un local a la Barcelona vella on s'hi menja, s'hi fan titelles, s'hi fan actes, s'hi fan exposicions, s'hi fan lectures i, sobretot, s'hi troben d'una manera espontània diversos grups de gent que adoren aquella modernitat. Això fa que Els Quatre Gats es converteixi en el punt de trobada de tots els que eren modernistes als anys 90 i tots els que, més joves, tenen la inquietud de la modernitat.
De totes maneres, en l'època aquesta el Santiago Rusiñol té pujades i baixades. I és una època que, per qüestions de salut i qüestions de viatges, i per qüestions d'una sèrie de coses, no és, dels artistes modernistes, el que està més present en aquesta casa.
A París, Rusiñol pinta La Morfina. L'elecció del tema no és casual.
L'avi és noctàmbul sempre i, a més, és una persona que arriba a tenir problemes d'addicció a la morfina, problemes d'addicció a l'alcohol. Ell ha seguit les tendències de l'època. No ens oblidem que les senyores de la bona societat parisenca tenen xeringues de plata amb incrustacions de pedres precioses. Vull dir, es punxen amb morfina perquè s'ha posat de moda.
Francesc
Fontbona
Es
fa molt difícil de dir-ne els motius. Sembla ser que l'inici va
ser una cosa de salut, però que després es va convertir
en addicte. La morfina, en aquells anys, té un paper dintre de
l'obra de Rusiñol. Però jo diria que la morfina en aquell
Rusiñol li va fer potser més mal que bé com a factor
creatiu, perquè va provocar que estigués apartat de la circulació
bastant temps.
El 1899 Rusiñol, ja molt malalt, ingressa en un sanatori a prop de París per superar la seva addicció a la morfina. L'artista ha de triar entre l'art o la vida.
Margarida
Casacuberta
Optar per la vida, que implica aquesta cura de desintoxicació,
fa que Santiago Rusiñol recuperi, entre cometes, la salut; però
també fa que, des d'un punt de vista estrictament artístic,
perdem aquest vessant de creador per damunt de tot.
Cristina
Mendoza i Norman Cinnamond
Cristina: Aquest moment coincideix amb que torna a viure amb la
seva dona. És a dir, es torna un home més convencional.
Com si tornés a agafar la convencionalitat per a la qual havia
nascut.
Jo el vaig conèixer amb barba blanca, amb el seu xambergo... A vegades venia amb unes capes enormes. Ell era altíssim, un home altíssim. Molt ben plantat. Havia de ser molt maco, de jove. Molt maco, havia de ser.
Norman
Cinnamond
Anava carregat de llànties. Hi ha una història divertidíssima,
que l'àvia, la seva dona, al final li va dir: "Bueno, Santiago.
Et compro un traje de color blanc de fil". I allavonses es van posar
a dinar a taula i la Lluïsa, la seva dona, li anava dient: "Vés
al tanto, que et tacaràs. Santiago, al tanto, que et tacaràs".
I al final el Santiago es va aixecar, va agafar el porró, es va
repassar tot el traje amb el porró i va dir: "Així
ja no m'ho diràs més".
A mi, el que em cridava l'atenció és que en Rusiñol tenia una mena de... de parlar una mica lent.
Norman
Cinnamond
I
l'àvia sempre deia que el papà parlava molt poc i escoltava
molt. Vull dir, aquesta visió que tenim una mica eixelebrada del
besavi, segons l'àvia era una persona que més aviat estava
assegut, fumava la seva pipa, escoltava molt, intervenia poc...
Amb unes pipes tremendes, velles, atrotinades, atrotinadíssimes. Que li anaven d'un cantó a l'altre. Sí. Que s'havien d'obrir totes les portes de casa quan ell se n'anava, perquè aquella olor de pipa era tremenda, perquè es feia unes barregetes...
Norman
Cinnamond
I
lo de garrepa era molt curiós, perquè sembla ser que era
garrepa amb la família i molt generós amb els amics. L'àvia,
això, potser és l'única cosa que sempre li he vist
que li ha retret una mica. A l'avi no li venia d'aquí anar a jugar
amb els amics, pagà'ls-hi un viatge a París, pagà'ls-hi
el que fos, als amics. Però a la família, això ja
li costava més. I era molt divertit, perquè resulta que
la seva dona, que quan l'avi va retornar el va seguir sempre a pintar,
a tot arreu, perquè l'àvia es pagava l'hotel. Ell es pagava
el seu, es pagava la seva part. Si anaven a dinar, el dinar a mitges.
Si anaven a l'hotel, a mitges. I això tenia molta gràcia.
Això demostra que, evidentment, devia ser una mica "de la
virgen del puño".
Quan comença el segle XX, Rusiñol té 40 anys. I fins a la seva mort, el 1931, només pintarà jardins. Trenta anys pintant jardins. Els d'Aranjuez, Granada i Mallorca seran els seus predilectes.
I dins aquesta temàtica, trobarem obres molt bones d'aquest moment i obres moltes vegades fins i tot fluixes. Les obres molt bones són grans peces de col·leccionisme, però ja no són el testimoni d'aquelles inquietuds que representaven la gran majoria de les obres que va pintar en els anys 90.
Norman
Cinnamond
I llavòrens ell s'ensimisma en aquests jardins, vull dir, hi desapareix
una mica, com si diguéssim, dintre d'aquest món. Segueix
escrivint a l'Esquella de la Torratxa, el que no deixa tant és
la literatura.
Rusiñol deia que havia escrit més de cent llibres al llarg de la seva vida. Una producció àmplia i variada, entre novel·les simbolistes, prosa poètica i obres de teatre, moltes de les quals eren comèdies.
Margarida
Casacuberta
Sempre
podem trobar un referent autobiogràfic en la literatura de Rusiñol.
El que és important és que aquest referent es queda en el
terreny del pretext i que Santiago Rusiñol, a través de
la literatura, a través de la construcció literària,
és capaç de convertir-lo en un element que permet de fer
una reflexió universal.
Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.
Màximes i mals pensaments és un llibret que Rusiñol publica a finals de la dècada dels vint i que recull tot una sèrie de frases breus, de sentències, sobre el món, sobre la vida.
Si els jutges després d'un judici fossin jutjats, alguns anirien a la presó.
El que fa feliç una dona és un bon home. El que en fa feliç a moltes és un perdut.
És un Rusiñol càustic, és un Rusiñol molt fi, molt irònic.
Màximes i mals pensaments, interpretat per Quimet
Pla
Quan un home cau i els altres no riuen, mala senyal per al que ha caigut.
És la visió d'un home que ha viscut molt i que, a més a més, ha reflexionat sobre la seva vida i sobre la seva estada en el món.
Màximes i mals pensaments, interpretat per Quimet
Pla
Aquell, al qui fan un homenatge, ja pot preparar-se el nínxol.
Als anys 20, Rusiñol comença a rebre homenatges. Curiosament, quan el Noucentisme, el nou moviment cultural, ha desplaçat els modernistes, Rusiñol viu els anys de més popularitat, sobretot per l'èxit que té el seu teatre. L'artista es converteix en una llegenda viva.
Santiago Rusiñol no mostrarà mai interès a desmitificar el seu personatge perquè ell, de fet, es construeix com a llegenda.
Avui fa precisament 71 anys que va morir Santiago Rusiñol. Va morir a Aranjuez, i el van portar en tren fins a Barcelona. A l'arribar a Sitges, sabíem que el tren es pararia. Hi va haver un grup de senyores que, espontàniament, van portar un ram de flors. Quan es va obrir el vagó, van tirar tot el ram de flors sobre el fèretre, que va quedar cobert completament. I aquest va ser, doncs, el punt perquè es creés l'Associació del Ram de Tot l'Any a Rusiñol. I nosaltres ho continuem. Portem durant tot l'any, tres vegades la setmana, un ram de flors al museu del Cau Ferrat, a sota el retrat de Santiago Rusiñol. Bueno. La significació que té és, com et diré jo ara, un signe d'agraïment a Santiago Rusiñol.
El que queda de l'avi és que la gent segueix admirant el personatge. És un personatge que va produir una química en la seva època, que és una química que encara, per a molta gent, segueix funcionant. O sigui, la gent explica coses del Rusiñol com si fossin quasi, quasi, de la família. Això fa gràcia. L'avi sempre deia que en aquesta vida hi ha dues coses: una que s'ha de tenir i l'altra que no s'ha de tenir. La que no s'ha de tenir són pretensions i la que s'ha de tenir és curiositat. Jo crec que això va fer que arribés a tocar una mica l'ànima de la gent, no?