El trasllat es va efectuar en tren. En passar per Sitges, el tren es va aturar, a petició de l'Ajuntament, i es va obrir el vagó on Rusiñol feia el seu darrer viatge. L'andana de Sitges estava plena de gent que volia dir l'últim adéu a qui havia escollit el poble per instal·lar-hi les seves col·leccions de ferros de forja, vidres i pintures. D'una manera espontània, les dones de Sitges hi van assistir amb grans rams de flors que anaven dipositant dins el vagó. El fèretre de Santiago Rusiñol va quedar completament cobert de flors.

D'aquest episodi va sorgir la idea de L'Associació del Ram de tot l'Any a Santiago Rusiñol. Actualment aquesta associació aplega prop de tres-centes cinquanta dones que dipositen flors, per torns, davant el quadre de Santiago Rusiñol pintat pel seu amic Ramon Casas, al museu del Cau Ferrat.

Des de la seva creació, l'associació ha tingut dues presidentes: Maria Dolors Bertran i Carbonell, que en va ser la fundadora, i Rosa Muntané i Estivill, que la presideix des de fa anys.

Els amics de Rusiñol

Durant tota la vida, Santiago Rusiñol va tenir una gran quantitat d'amics. Molts d'aquests personatges eren artistes, intel·lectuals o polítics. No tots van assolir el mateix grau de popularitat que Rusiñol, però el paper de cada un d'ells és clau per al desenvolupament personal i artístic de Santiago Rusiñol.

En alguns casos, aquestes amistats van afavorir l'entrada a Catalunya de noves idees i tendències artístiques que en aquell moment triomfaven a Europa. Es pot dir que Rusiñol i els seus col·legues són el motor d'una sèrie de canvis modernitzadors de la societat catalana de finals del segle XIX.

El grup d'amics més important en la vida de Rusiñol és el format per Ramon Casas, Enric Clarasó, Miquel Utrillo i Ramon Canudas, els seus companys dels anys bohemis a París. La capital francesa és l'escenari d'una etapa de llibertat absoluta, lluny del conservadorisme propi de la burgesia que els havia criat. Uns anys de descobriment i assimilació de nous corrents ideològics i artístics que ells després van introduir a Catalunya.

El primer que va conèixer Rusiñol va ser l'escultor Enric Clarasó (1857- 1941). La seva relació amb Rusiñol es va iniciar el 1881 a l'acadèmia de pintura de Tomàs Moragas, on estudiaven tots dos. De seguida es van fer amics, van compartir el taller que Clarasó tenia al carrer Muntaner 38 i el van convertir en el primer Cau Ferrat.

És l'Enric Clarasó qui fa les presentacions entre Rusiñol i Ramon Casas. Tots tres viatgen a París i descobreixen l'estil de vida bohemi. Tal com explica Clarasó en el seu llibre autobiogràfic Notes viscudes (1931), per a ell Rusiñol era un amic, un col·lega, un company de taller i un germà.

En tornar del seu viatge, continuen col·laborant i fent gresques al Cau Ferrat de Sitges. Però es distancien quan Rusiñol decideix deixar la vida bohèmia, casar-se i formar una família. Amb el temps Rusiñol es consagra, adopta una actitud d'artista en majúscules i converteix el Cau de Sitges en la Meca del modernisme. Per la seva banda, Clarasó es converteix en l'escultor de la burgesia barcelonina i viu dels encàrrecs que li demanen.

Ramon Casas (1866 - 1932) és pintor, dibuixant, il·lustrador i cartellista. Fill d'una família d'indians, es pot dedicar des de jove a la pintura. Estudia a l'acadèmia de Joan Vicenç, la millor de Barcelona en aquella època. El 1881 viatja a París, on continua els seus estudis en el taller del prestigiós pintor Charles Durand. Als setze anys és acceptat al Salon Officiel de la Société d'Artistes Français gràcies al quadre Autoretrat vestit de flamenc. Alterna la seva estada a París amb viatges a Barcelona, on es relaciona amb altres joves artistes com Rusiñol i Miquel Utrillo. Amb aquests dos amics torna a París i s'instal·la al Moulin de la Galette, a Montmartre. Durant aquests anys de vida bohèmia pinta dos dels seus quadres més famosos, Plein Air i el Ball al Moulin de la Galette.

De tornada participa activament en la vida cultural de Catalunya i presideix, juntament amb Rusiñol, les Festes Modernistes de Sitges. El 1897 finança l'obertura del cafè Els Quatre Gats, inspirat en el local parisenc Le Chat Noir. L'aparició d'aquest cafè fa que el nucli de les activitats modernistes ja no sigui exclusivament el Cau Ferrat de Rusiñol. L'any següent, Casas funda Pèl & Ploma, que esdevindrà la revista modernista per excel·lència. Casas, com Clarasó en escultura, es consolida com el pintor retratista de la burgesia barcelonina.

L'amistat de Casas amb Rusiñol va perdurar al llarg dels anys. A més de l'interès per l'art, tots dos compartien una manera de viure molt particular i, sobretot, moltes dèries; això els va portar a fer excursions i viatges plegats, d'on va sorgir un anecdotari interminable.

A partir de 1889, Casas, Rusiñol i Clarasó van començar a exposar conjuntament a la Sala Parés de Barcelona. Fins al 1932, sense faltar gairebé mai a aquella cita anual, els tres artistes van portar a la sala del carrer Petritxol les seves últimes creacions.

A la mateixa acadèmia on va conèixer Clarasó, Rusiñol coincideix amb Miquel Utrillo (1862 - 1934). De seguida es fan amics, i Utrillo passa a ser un altre habitual del Cau Ferrat de Muntaner. Promotor artístic i pintor, Utrillo havia estudiat enginyeria i va exercir aquesta professió fins que viatjà a París. La seva estada a la capital francesa el fa orientar-se cap a activitats relacionades amb l'art. Membre actiu del modernisme a Catalunya, promou amb Ramon Casas la creació de Pèl & Ploma. La seva relació amb Sitges el porta a dirigir les obres del museu Maricel, promogut pel milionari nord-americà Charles Deering (1852 -1927).

Com afirma Margarida Casacuberta en el llibre Els noms de Rusiñol, l'obra pictòrica d'Utrillo no és comparable a la de Casas o Rusiñol. Tampoc ho és la seva feina com a crític d'art. La importància d'Utrillo recau en si mateix, en el seu paper d'ideòleg divulgador. Utrillo té un pes molt gran en la consolidació de l'estil de vida i la creativitat que identifica el modernisme.

A París, Rusiñol coneix el gravador Ramon Canudas (1858 - 1892). Canudas és el primer artista català que, interessat pel món artístic de París i la vida bohèmia, se n'hi va a viure. Allà emmalalteix de tuberculosi. Rusiñol, Casas i Utrillo l'acullen a la casa del Moulin de la Galette. A diferència dels seus companys, Canudas no és fill de família burgesa. És l'autèntic bohemi, que viu per l'art fins a les últimes conseqüències. El 1892, la tisi se li complica i els seus amics el tornen a Catalunya i l'instal·len en una fonda de Sitges, on mor al cap de pocs mesos.

Durant la malaltia de Canudas a La Galette, Rusiñol pràcticament no surt a pintar fora de casa, ja que està molt pendent del seu amic. Li fa dos retrats que no vendrà mai i parla d'ell a les cròniques que escriu per a La Vanguardia, on explica la vida artística de París. I és gràcies a això que Canudas assoleix, a Catalunya, la fama que ha anat a buscar a París. La mort de Canudas afecta profundament Santiago Rusiñol. De cop i volta descobreix la fragilitat de la vida.

A París Rusiñol coneix un altre bohemi, Erik Satie (1866 - 1925), una de les personalitats més controvertides del món musical contemporani. Utrillo i la seva companya, Suzanne Valadon, són els primers a conèixer Satie, un habitual de Le Chat Noir. Ells el presenten a Rusiñol i Casas. Satie es fa amic dels artistes catalans de seguida, i participa activament en les seves gresques tocant l'harmònium de la casa del Moulin de la Galette. Rusiñol utilitza Satie, que ell anomena "Sadí", per explicar a Catalunya què és i com viu un artista bohemi. Igual que Canudas, Satie ha optat per la vida bohèmia amb totes les conseqüències, i això significa passar gana, fred i malalties.

Un dels personatges més importants en la vida professional de Santiago Rusiñol és el novel·lista i crític d'art Raimon Casellas (1855-1910). Es coneixen en una festa al Cau Ferrat de Muntaner i de seguida estableixen una amistat còmplice. Casellas, un dels crítics d'art més influents de l'època, escriu sobre Rusiñol i el converteix en el renovador per excel·lència de la pintura catalana, un desafiador del gust establert. Casellas és el primer que utilitza el terme " modernisme" per designar el moviment artístic que protagonitzen Rusiñol, Casas i la resta d'artistes. Durant molts anys, Rusiñol segueix les indicacions i recomanacions de Casellas; però Rusiñol és difícil de dominar i comença a transitar per altres camins. Els dos amics es distancien.

Un altre personatge curiós dins l'univers de Rusiñol és el pintor Ignacio Zuloaga (1870-1945). Nascut en una família d'artistes bascos i apassionat per la pintura des de ben petit, Zuloaga aprèn a pintar copiant els quadres d'El Greco (1541 - 1614) i de Velázquez (1599 - 1660) del Museo del Prado. El 1890 viatja a París, on coneix Santiago Rusiñol.

Tot i haver compartit casa i diversió durant els anys bohemis de París, amb el temps Zuloaga i Rusiñol es distancien. En el llibre Els noms de Rusiñol, Margarida Casacuberta va més enllà i afirma que es tornen rivals. Hi ha un enfrontament entre qui té les idees i qui les du a terme. Zuloaga troba que ell és realment creatiu, i que Rusiñol, que té diners per dur a terme les idees de Zuloaga, és qui s'emporta el mèrit. L'exemple més clar és que és Zuloaga qui li encomana l'admiració per El Greco. Gràcies a ell, Rusiñol descobreix el personatge i inicia la famosa campanya de reivindicació. Zuloaga troba els dos quadres que hi ha al Cau Ferrat, però és Rusiñol qui els compra i els passeja per Sitges.

Tot i aquestes desavinences, l'amistat de fons entre Zuloaga i Rusiñol és molt sincera. Quan Rusiñol es torna addicte a la morfina, Zuloaga és el primer a dir-li que no es pot permetre aquesta dependència i li recomana anar a fer una cura de desintoxicació.

Seguint els seus consells, Rusiñol viatja a França per fer un tractament de desintoxicació. Al sanatori de Boulogne-sur-Seine coneix Léon Daudet (1868 - 1942), periodista i escriptor que destaca per la seva defensa de l'ideal nacionalista d'extrema dreta de Charles Maurras. Daudet és un mestre del retrat i de la descripció: llegint els seus llibres, ens podem fer una idea molt precisa de la França de la primera meitat del segle XX.

Per a Daudet, Rusiñol, amb els seus cabells llargs i la seva barba descurada, representa l'últim romàntic. Costa d'entendre que Rusiñol, que sempre havia defugit la política, s'entengués amb un personatge tan extremista com Daudet. Políticament només coincideixen en un aspecte: pensen que la democràcia, considerada com el triomf de la massa gregària i grisa sobre l'individu genial, no pot fer cap bé a la societat.

Un altre amic de Rusiñol vinculat a la política és Gabriel Alomar (1873-1941). Nascut a Palma de Mallorca, Alomar estudia lletres a Barcelona. Assagista i poeta modernista, inicia la seva carrera d'escriptor a la revista La Roqueta de Palma. Arran de les crítiques que rep d'alguns dirigents polítics i intel·lectuals locals, s'estableix a Barcelona per fer-hi carrera política. Considerat poc anàrquic pels modernistes i massa d'esquerres pels noucentistes, el 1917 crea el Partit Republicà Català i el 1923 la Unió Socialista de Catalunya. Amb la República esdevé ambaixador.

Gabriel Alomar i Rusiñol es coneixen en alguna tertúlia de cafè a Mallorca.
Tots dos escriuen articles per al setmanari humorístic republicà L'Esquella de la Torratxa. Alomar és l'autor dels rodolins de la primera Auca del senyor Esteve. Ell ja havia predefinit una mica el personatge del "senyor Esteve" a L'Esquella:

"...El senyor Esteve, purità sense sentit religiós, ermità de la prosa i el negoci, hèroe sense mèrit de les fidelitats matrimonials, home típic del retirar dejorn, baró dels sans principis, model de la ciència de no tenir ciència... "

Rusiñol i Alomar coincideixen en la identificació del personatge català arquetípic, el "senyor Esteve".

Tot i tenir una relació d'amistat molt estreta amb la majoria dels seus amics, Rusiñol diu que una de les persones més importants de la seva vida, a part de Ramon Canudas, és el crític literari Josep Yxart, que també mor prematurament a l'edat de 43 anys.

Yxart és l'impulsor del naturalisme a Catalunya. Juntament amb el crític literari Joan Sardà (1851-1898), exerceix una gran influència en l'ambient artístic barceloní. Mentre Rusiñol és a París, Yxart apadrina i supervisa l'estrena de l'obra L'home de l'orgue. Yxart esdevé la mà dreta de Rusiñol, l'aconsella i l'encoratja a escriure material més arriscat i provocador. Segons Yxart, és millor equivocar-se escrivint alguna cosa agosarada que la gent no valorarà, que no pas equivocar-se amb una cosa mansa.

El cosí de Josep Yxart és un altre personatge clau en la vida de Rusiñol. Narcís Oller (1846-1930), l'altre gran impulsor del naturalisme, i Rusiñol es coneixen de petits a Puigcerdà, on estiuegen amb les seves famílies. Amb el temps es retroben i mantenen el contacte. La lectura de les obres d'Oller va marcar sens dubte el desenvolupament artístic de Rusiñol.

Narcís Oller estudia Dret a Barcelona i gairebé fins a la seva mort treballa de procurador dels tribunals. Combina aquesta feina amb l'activitat literària. Modernitza la literatura catalana elaborant un llenguatge adaptat a la narració, fins al punt que se'l considera el patriarca de l'actual novel·lística catalana.

De formació romàntica, Oller, com ho fa Yxart, adopta el model realista i intenta oferir una visió objectiva del seu temps a través dels seus escrits. La realitat, segons Oller, només pot esdevenir art si es filtra a través de la personalitat d'un artista.

La llista d'amics de Santiago Rusiñol és interminable. N'hi ha d'altres com el músic Enric Morera (1865 - 1942), personatge clau de les Festes Modernistes; el també compositor Isaac Albéniz (1860 - 1909); el pintor Joaquim Mir (1873-1940), que acompanya Rusiñol a Mallorca, o l'actor Enric Borràs (1863 - 1957), per al qual Rusiñol escriu l'obra El místic. L'aportació de tots ells ha estat fonamental en la vida íntima i en la trajectòria artística de Rusiñol, així com en el procés de modernització cultural i social que Catalunya experimenta a finals del segle XIX.

Bibliografia
CASACUBERTA, MARGARIDA. Els noms de Rusiñol. Barcelona: Quaderns Crema, 1999.

LAPLANA, JOSEP C. Santiago Rusiñol. El pintor, l'Home. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995.

MARAGALL, JOAN. Obres completes, I. Barcelona: Editorial Selecta, 1981. p 867, 873, 874.

PLA, JOSEP. Santiago Rusiñol y su época. Barcelona: Ediciones Destino, 1989.

UTRILLO, MIQUEL. Història anecdòtica del Cau Ferrat. Sitges: Grup d'Estudis Sitgetans, 1989.

Hiperenciclopèdia

EL MORFINÍAC (Ocells de fang)

Estirat sobre un llit imperi, les mans caigudes i descloses, i el cap girat enlaire, semblava que dormia.
Semblava que dormia, però dormia d'una manera estranya, quasi sense respirar, groc com el sant Francesc de Cano, amb les parpelles mig descloses com si no tingués força per a cloure-les.
De tant en tant movia els dits i els fregava lleugerament sobre el llençol; tenia un tremolor en els peus i tornava a quedar ensopit.
De puntetes, un criat va alçar el tapís de la porta, i ell, sense moure's, va signar-li que tanqués un xic més les cortines, i entre aquella claror velada que deixava les parets blanques i els mobles blancs, lleugerament daurats amb ombres blaves, va tornar-se a quedar entre dos somnis.
Estava despert, i somniava, i somniava amb una claretat completa. Pensava, i pensava sense cap destorb, sense vibracions, sense que ni el pols li fes nosa. "Ja no en volia, jo, de morfina", li dictava el pensament. "De tant que la desitjava no en volia; però la neuràlgia, el metge dèbil, jo dèbil, entre el turment d'avui al suplici de demà, me vaig aplaçar el suplici! Estic perdut, ja ho sé, però dormim, que ja vindrà la mort quan siga hora."
Va voler dormir, però impossible: no era son de dormir, aquella son: era l'anul·lament de la matèria, deixant l'esperit a mitja llum, però d'una llum transparent; era lo que deu ser el son dels faquirs, l'èxtasi misteriós de la mort, la claror que vola, il·luminant el pensament sense tocar a la carn i als ossos. "La temia, aquesta morfina", anava dient-li la llum; "la temia com l'home feble tem a la dona que l'enamora i l'acaba; com les flors deuen témer la primavera que les fa esclatar i les asseca; com la papallona el perfum que li dóna vida i la mata. Sempre m'ha faltat l'energia, i aquest elixir misteriós que ha de dar-me-la, duent-me-la, ha d'acabar per matar-me-la. Tinc trenta anys. Què he fet? Flairar totes les obres dels grans mestres, ubriagarme en totes les literatures, provar totes les fonts de l'art més pures i tastar totes les metzines. He entrat en tots els temples nous, he adorat totes les ruïnes, he seguit totes les religions i no he fet lo únic que tenia de fer: produir, parlar, crear, que és lo únic que queda a la terra. No he pogut: m'ha faltat delit per a pujar-hi; he vist el sol i m'ha enlluernat; he somniat i no he pogut abastar el somni..."
I, pensant pensant, com qui veu passar una visió, una gota de suor li anava caient cara avall, i en sentia la fredor i no tenia forces per a treure-la.
"Però tu me la donaràs, morfina, la força! No hi fa res que després me matis. Avui mateix treballaré! Jo hi posaré el pensament, i tu em sostindràs la mà, si em vol caure, que tu tens el coratge que em falta. I quina obra que farem, morfina! Quin fill tindrem tots dos! Quina hermosura! Serà l'obra de trenta anys d'esperar, de voler-te i de no poder-te tenir! Jo te l'explicaré ratlla per ratlla, i tu em mouràs la voluntat, i cada bes teu serà una estrofa, i no hi fa res que m'emmetzinis: si el fruit ha d'ésser hermós, emmetzina'm! Mata la flor, que per això són les flors: per a fer olor i per a desfullar-se. Sí: per a desfullar-se", anava dient. I el somni se li tornava més dolç, i, per fi, ja no era un somni lo que tenia: era l'abraç de l'ideal, l'acabament sense dolor, la dominació de lo intangible.
En aquest estat ja podia dirigir-se el somniar: el dominava, el conduïa, el guiava. Si es presentava amb ropatge tètric, mig obria els ulls i fugia; si era hermós, el detenia i el feia estar amb ell, i el gronxava amorosament, i li feia descabdellar totes les il·lusions que ell volia. Per un moment era amo de lo que fuig, de lo que rellisca, de lo boirós, de lo impalpable; i abraçant lo que no es pot subjectar, va adormir-se... de dormir fins a l'auba de l'endemà, fins que la claror real el va tornar a la nostra vida.
Va redreçar-se sobre el llit, i el mareig li va fer tòrcer el cap; va eixugar-se la suor, va asseure's i, mirant sobre la tauleta, li va agafar una extremitud. Ella! La temptadora! La perversa! L'amorosament perversa era allí! Allí, al seu costat! A la vora mateix, vigilant-lo! Què faria? ¿La deixaria estar? ¿Tindria la voluntat de deixar-la? "La tornaré", va dir-se ell mateix, "la tornaré al doctor. No és meva. La detesto!", va afegir, agafant-la. I suant, fred, se la va apropar de mica en mica, i de sobte, pujant-li la sang als ulls, la va rebotre per terra, llençant-la amb el mateix condol que es llencen les flors marcides que es troben a dintre d'un llibre, d'una dona falsa i maleïda.
"No! Vui ser sol! Sol treballaré, sol aniré a on tingui d'anar! No em dominaràs! T'ho juro! No he de deixar-me dominar! Me cuidaré la voluntat, i ella serà la que m'ajudi, que sempre ha sigut la voluntat, entén-ho, la que ha fet les obres fortes! Me'n vaig", s'anava dient. "Sí, me'n vaig..." I no es movia. "No hi puc estar, en aquest ambient de malaltia. No puc..." I no es movia; no es movia; no es podia moure. Li era un impossible moure's! Semblava talment que un imant misteriós el tenia allí clavat; que una temptació desconeguda el detenia; que l'infern hagués trobat un nou poder per a destruir els intents de l'home. Vuit cops va anar de la porta a la taula, de la taula al balcó, del balcó a la porta, sense cridar socors, per por de que el socorreguessin; sense gosar mirar a terra, en aquell racó d'alfombra en què estava amagat l'escurçó, tement-lo, volent-lo, tremolant; cercant lo que no havia perdut; fins que a l'últim va tirar-se sobre el llit, i des del llit, més que mai, la vista va clavar-se-li en aquell trosset de vidre, que brillava allí arrupit, amb colors de flor verinosa, amb reflexos de salamandra, amb irisacions d'arc iris i lluentors de coleòpter; i, alçant-se de moment, d'un salt va collir la serp d'allí terra i va fugir mirant endarrera, lo mateix que si l'hagués robada.

L'endemà escrivia i escrivia sol, sense morfina, per la pròpia voluntat. Dues hores d'escriure d'esma, omplint quartilles i més quartilles, sense llimar-les, sense estilitzar-les a correploma, com si no volgués saber lo que escrivia, i anant endavant, endavant sobre la blancor del paper, lo mateix que si fos un desert de glaç que s'hagués proposat passar-lo, atravessant les soletats i mirant només a l'altra banda. Semblava que no es pogués parar, que no es volgués parar, que no volgués mirar el rellotge, que esperés i temés una hora que s'apropava, i que la desitgés, tement-la; a mida que l'agulla voltava, el desig semblava voltar-li amb l'agulla; hauria volgut parar-la i hauria volgut fer-la córrer; hauria volgut que s'hagués parat; i, com que el temps no s'atura, ell volia atordir-se escrivint, escrivint tan de presa com podia. Va arribar un moment que la ploma corria sola, com si la guiés un esperit, l'esperit de la voluntat, l'ànima amiga, lluitant amb l'ànima del rellotge; però aquest seguia impassible, i el cos anava defallint. Quant més anava fent camí, menos el seguia la mà; i quan va atravessar aquella hora tan desitjada com temuda el temps va caminar més que mai, i la mà va caure rendida.
Desesperat, excitat, neguitós, "No pot ser", va dir. "Impossible." I va treure l'amorosa vespa, i va donar-se la picada.
Una foguerada de vida li va anar corrent totes les venes, pujant, pujant fins als polsos, i un delitós bany de calma el va deixar asserenat, plàcid, segur d'ell mateix, com si l'arc de sant Martí se li hagués posat sobre els polsos. Va llegir lo que havia escrit, i una a una, fent la crítica de la seva obra, va anar esquinçant les quartilles. Ell, l'home refinat, l'escriptor exquisit, el que ajuntava en una plana el misticisme d'En Verlaine amb les sonoritats d'En Mallarmé i la força d'En Baudelaire, havia escrit trenta quartilles de prosa folletinesca, vulgar, fins indigna. Però ara, amb ella, amb l'enamorada maligna, amb la sirena perversa, amb la dolça enamorada, enganyadora, n'escriuria una, de plana, una sola, però l'escriurien tots dos mirant-se fit a fit, besant-se, emmetzinant-se, pervertint-se. I, guiat per la sirena, en va escriure una d'impecable, esplèndida i serena, però li va costar deu anys de vida.
Després de la reacció va venir altre cop l'ensomniament, i tirat sobre el llit, com sempre, va girar un full en el llibre dels seus somnis, i va continuar la lectura: "Ja no et deixaré, morfina: ja sóc ben teu; ja em tens ben teu; ja, encara que volgués, no podria. Ja sé que em tens de matar, que m'aniràs matant de mica en mica; però, ¿i els consols que em donaràs, que no els pagaria morint-me cent cops, mil cops en els teus braços, si mil cops volguessis matar-me? Me faràs patir molt, ja ho sé, però moriré besant-te, adorant-te, idolatrant-te. I com més mal me vagis fent menos me podré passar de tu; com més a prop de la mort me portis, més et voldré a vora meu; com més me deixis sense vida, més vida vindré a demanar-te, que tu la tindràs la meva, i te la quedaràs quan tu vulguis", deia la plana que llegia. I aquell cop va tancar el llibre, sense lluita, entregat, vençut, no volent ja fer més esforç per a lliurar-se de l'encantadora víbora, només demanant-li una cosa: que l'ajudés a acabar l'obra.
D'una picada va passar a dues; de dues, a tres, a quatre, a no comptar-les, a deixar-la picar quan volia. Com havia sospitat, com més verí més consol, i per a més consol més verí. Com més anava entregant-s'hi, més necessitava d'ella; com més anava estrangulant-lo, més volia ser estrangulat; com més bevia, més set: era la mort que l'anava acabant fent-lo viure.

Va arribar un moment en què ella estava cansada d'ell, que ja era seu; que els besos que li donava eren freds; i que ell volia més metzines, i que ella ja apartava els llavis. L'obra només estava a mig fer i la mort a molt més de mig camí. Magre i de color de terra cuita, amb els ulls vidriosos i fondos, no esperava més que l'instant de posseir-la per a tornar-ne esperar un altre moment; i sempre un altre, sense repòs i sense fre, amb l'ànsia eterna de no calmar mai els seus desitjos. Ja tenia el cos somort, i només li vibrava l'esperit, apagant-se i encenent-se amb angúnies mai satisfetes. De la plana que escrivia cada dia, va passar a només escriure una estrofa, i de l'estrofa a la línia. Ja la terrible companya només el guiava un moment, un moment d'acariciar-li els cabells i els polsos, i de fugir quan més la volia.
Va arribar a sentir-se boig, a tenir la claretat de veure's anar enfonsant, de veure la raó que el deixava i no tenir esma de cridar-la, i perdent la força... de la força; va arribar a deixar-se portar dels metges i dels amics a l'esforç suprem per a salvar-se: deixar-se tancar en la seva cambra, sol, sense ella, sense que l'hi deixessin entrar encara que es morís cridant-la.
Lo que li va passar un cop tancat s'hauria d'escriure amb fel negra i no amb tinta. Tots els mals que l'infern envia per a fer-nos provar els que esperen; tots els neguits d'una agonia que, sent agonia, no acaba, serien febles per a explicar-ho. Li va semblar que el tiraven al mig del mar i que no sabia nedar; que havia de baixar a un fosso d'una torre immensa i relliscosa anant-se sostenint amb les ungles; que l'havien penjat a sobre d'un gran avenc, sostenint la corda amb la boca si no volia estimbar-se. Primer la suor; de la suor a la febre freda que feia córrer el pols gelant-lo; de la febre a la set: una set que li feia somniar estanys d'aigua podrida per a beure-hi; després, el fetge inflant-se i rebotent com si volgués fugir del cos; després, la cremor en un punt del front; i, per últim, el tremolar, un tremolor dels cabells, dels ulls, dels dits, de les dents; un tremolor de nit i dia; un tremolor que ell sabia que li havia de durar mesos sense parar, i a totes hores, i sempre! "Vine", cridava a la morfina. "Vine a matar-me! Si has estat crudel, sigues compassiva! Mata'm! T'ho prego! T'ho demano! Més m'estimo morir amb tu que viure! Obriu-me, per Déu, que no vull curar! Obriu-me! Obriu-me!" I, udolant com un condemnat volia rebotre's per les parets, i queia, i demanava socors, i no el volien escoltar, i cridava, i les parets eren com sordes; i arrencava el paper amb les ungles, i les ungles se li doblaven; i voltava con un lleó... sabent, Déu del cel, que amb una fiblada, amb una sola fiblada de la verge maleïda, trobaria el consol i la calma; i ni la podia tenir, llamp de l'infern, ni matar-se.
Un moment, com si li caigués un raig d'esperança replegant totes les forces, va alçar-se, va córrer a la llibreria, va treure un llibre, el va obrir i, tremolant com l'argent viu, allí en un racó, hi va trobar un paquet de morfina. Mai el sol, caient sobre d'unes ruïnes, ha portat tanta llum d'or com la que li va caure a la cara; mai el cel ha tingut tanta claror. Tota la va prendre, fins a la darrera engruna, fins a la darrera polsina; i quan va tornar-li la força, amb tota l'empenta d'un llamp i tota l'energia d'un boig, d'un cop desesperat va tirar la porta a terra i va fugir d'aquell presiri.

Va fugir, però va haver de tornar-hi aviat, va haver de tornar-hi... per a morir.
Ple de tumors, ple de llagues, i ja no trobant en el seu cos per on infiltrar-se la mort, per les mateixes llagues, li entrava.
Ja dormia, morint-se de dormir; ja no tenia voluntat només que per a no tenir-ne; i mentres ell s'anava acabant a poc a poc, a poc a poc, l'obra, la seva obra, servia allí sobre la taula per a embolicar morfina.