|
La
Setmana Tràgica El
poble estava indignat, però la indignació va créixer més quan van saber
que les famílies dels destinats a participar en la guerra es quedaven
a casa sense cap mena de subsidi. Els treballadors veien com l’Estat els
obligava a participar en una guerra que sentien molt llunyana i forçava
les seves famílies a caure en la misèria. Per altra banda, la guerra afectava
directament els homes de la classe mitjana treballadora, ja que la gent
amb diners quedava exempta de la prestació militar pagant 1.500 pessetes.
Els
embarcaments dels nous reclutes van començar el 12 de juliol. El dia 18,
en un assalt, les tropes espanyoles van tenir 300 baixes. Espontàniament
es van organitzar manifestacions contràries a la guerra a Barcelona, Madrid
i altres ciutats de l’Estat. La
premsa de l’oposició republicana es mostrava clarament contrària a una
guerra que només beneficiava els interessos econòmics d’uns pocs i que
significava un sacrifici molt gran per a tota la població. El millor sistema
de protesta per a la classe treballadora és la vaga general. En altres
països havia reaccionat fent vagues generals davant situacions d’abús
de poder i havia aconseguit millores en la seva situació. Però els socialistes,
partit generador de la vaga, tenien una organització feble i amb poques
possibilitats de convocar una aturada a nivell estatal. Fabra i Ribas,
socialista català, va impulsar el PSOE i la UGT a Madrid a programar actes
en contra de la guerra que van culminar en una vaga general convocada
per al 2 d’agost. El
dilluns 26 de juliol comença la vaga a Barcelona, primer a les zones industrials.
Després les botigues del centre de la ciutat no van obrir, els tramvies
circulaven però no hi viatjava ningú. Les ciutats properes a Barcelona
es van afegir a la vaga: Badalona, Sabadell, Mataró i Sitges entre d’altres.
Es van tallar les línies de tren per evitar que les forces militars arribessin
a Barcelona a reprimir la revolta dels treballadors. També es van tallar
les comunicacions telegràfiques amb la resta de l’Estat. Es va declarar
l’estat de guerra. A
la tarda es van assaltar les comissaries de policia i els soldats es van
negar a disparar contra els manifestants. El comitè de vaga i els dirigents
obrers tenien la sensació que havien triomfat. Però la vaga només va adquirir
aquestes proporcions a Barcelona, a la resta de l’Estat es va seguir molt
poc i es creia que a Catalunya havia esclatat una revolta separatista. Els
actes de protesta van prendre un nou caire quan es van començar a cremar
escoles catòliques, esglésies i convents. La vaga va continuar els dies
següents, no es van publicar diaris, no hi havia cap tipus d’informació
fiable, només els rumors que s’originaven pels carrers. Aquesta situació
es va allargar fins el dijous 29, quan van arribar els reforços militars
i va començar la repressió. La
vaga general va passar a ser una revolta armada. Però no hi havia un objectiu
polític definit, simplement es va utilitzar com una demostració de ràbia
i indignació. Els republicans haurien pogut aprofitar la situació per
proclamar la República, però els seus dirigents necessitaven un pronunciament
dels militars, i aquests estaven encantats amb la situació al Marroc perquè
suposava ascensos i millors sous. La
repressió que va seguir la Setmana Tràgica va ser molt dura. Hi va haver
moltes detencions, molta gent va decidir exiliar-se. Molts dels detinguts
van ser condemnats a cadena perpètua o a la pena de mort. També es van
tancar escoles i centres d’obrers. Les autoritats van buscar un responsable
de tot el moviment, i van decidir centrar les responsabilitats de la revolta
en Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), pedagog fundador de l’Escola
Moderna i de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional del Nen.
Ferrer i Guàrdia va ser condemnat a mort i afusellat el 13 d’octubre de
1909, sense que hi hagués cap prova clara que l’identifiqués com a cap
de la revolta. Aquesta
actitud venjativa per part del govern de Madrid i la dreta catalana va
provocar una forta campanya en favor dels presos. La resta d’Europa també
es va mostrar en desacord amb el nou abús dels dirigents espanyols. La
pressió va ser tan forta que Antonio Maura va dimitir aconsellat per Alfons
XII, que no volia que el seu prestigi com a rei quedés en evidència davant
l’opinió pública mundial.
Dia
26: “A Barcelona comença la bullanga pacifista amb paro general, trencament
de totes les comunicacions” Però
la seva posició burgesa feia que Maragall se sentís en part responsable
dels fets. En una carta al seu amic Lluís Roure li escrivia el següent:
“Nuestras clases directoras no están
a la altura, no estamos a la altura”. Una revolta dels treballadors
portada a aquest extrem havia de ser un motiu de reflexió per a les classes
dirigents, que en definitiva eren les propietàries dels llocs de treball.
Aquest sentiment de responsabilitat el feia posicionar-se, evidentment,
en contra de la repressió que l’Estat va exercir, i sobretot en contra
de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Maragall
va utilitzar els seus escrits per fer públic el seu disgust i la seva
disconformitat amb el que havia passat. En
el moment de la Setmana Tràgica Maragall estava escrivint l’ “Oda nova
a Barcelona”. Un poema que havia de ser un cant de joia a la ciutat va
prendre un caire molt més sarcàstic i punyent. Més endavant, com a resultat
de les actituds de la seva pròpia classe social i de la repressió estatal,
Maragall va escriure "Ah
Barcelona" (1-X-1909) i "La
ciutat del perdó" (10-X-1909), on demana perdó per
a Francesc Ferrer i Guàrdia, text que Prat de la Riba va prohibir. El
tercer treball que va fer Maragall arran de la Setmana Tràgica va ser
"La iglésia
cremada" (18-XI-1909),
que es va publicar originàriament a “La Veu de Catalunya”, després de molts problemes. Bibliografia
utilitzada: ARRIMANY,
MIQUEL. Maragall, 1860,1911 i 1960. Editorial Miquel Arimany. Col·lecció
Pensament Barcelona 1963.
Catalanisme
polític Les
primeres propostes per construir un Estat català van ser defensades pels
federalistes Pi i Margall i Valentí Almirall. Aquest últim va editar el
primer diari escrit en català, “El Poble Català”. I en el seu llibre Lo
catalanisme va establir les bases ideològiques d’aquest nou projecte.
Un projecte que s’inicia amb la creació del Centre Català de Valentí Almirall,
centre que aglutinava gent que estimava Catalunya i que desitjava defensar
tots els interessos ideològics i materials dels catalans. Durant
la Restauració borbònica, el republicanisme federal va elaborar i defensar
les Constitucions de l’Estat català i va participar en les campanyes de
defensa del Dret català. L’any
1892 es redacten les Bases de Manresa, el document on trobem el projecte
que proclama els estatuts d’autonomia per a Catalunya. El catalanisme
passa a ser un moviment regionalista que reclama el dret a una autonomia
dins d’Espanya, és a dir, un reconeixement natural, producte de la història.
Es crea el partit Unió Catalanista, i es va propagant, a nivell territorial,
aquest sentiment de revifament del fet català. Durant
el primer terç del segle xx,
el catalanisme polític creix amb força. La Lliga Regionalista, de caràcter
conservador, pren protagonisme, mentre que el catalanisme més d’esquerres
no arriba a quallar fins a la Segona República. La
Lliga Regionalista neix el 1901, dirigida per Prat de la Riba. És fruit
de l’aproximació de la burgesia industrial al catalanisme moderat i aglutina
les classes mitjanes conservadores, amplis sectors de l’Església i propietaris
rurals. La Lliga Regionalista defensa un catalanisme conservador, apartat
dels radicalismes i de les actituds extremes. Els resultats electorals de 1901 i 1904 intensifiquen les diferències polítiques entre el govern central i els partits catalanistes. A Madrid consideren el problema català com una qüestió separatista. La premsa és un generador d’opinió. Per aquesta raó, la redacció de la revista satírica i antimilitarista “Cu-cut” i la del diari de la Lliga “La Veu de Catalunya” són assaltades per la guarnició militar del general Brandeis, la nit del 25 de novembre de 1905, perquè havien publicat una caricatura del dibuixant Junceda que no va agradar a les autoritats militars. Les relacions Catalunya-govern central són cada vegada més tenses. Aquesta acció militar repressiva deriva en actes de protesta que el govern tanca amb una llei de jurisdiccions, que converteix en delicte qualsevol ofensa a l’honor de l’exèrcit, la bandera i la pàtria. Com
a resposta a aquesta llei neix Solidaritat Catalana, una aliança política
que aglutina els sectors de la dreta i els de l’esquerra amb la voluntat
de crear un ampli moviment catalanista contra el govern central. Però
aquesta aliança acaba aviat, les actituds de
cada sector davant la repressió del govern durant l’última setmana de
juliol de 1909 demostren posicions ideològiques marcadament diferents.
Els fets de la Setmana Tràgica remarquen les diferències entre dreta i
esquerra. La
Lliga Regionalista mantindrà la seva intenció de projectar el catalanisme
cap a la política espanyola. Però la seva posició és excessivament dretana,
i el 1917 pacta de manera oberta amb les dretes espanyoles. Les
esquerres catalanistes no troben un camí per desenvolupar-se. Les dues
opcions que monopolitzen l’espai polític són de dretes: la Lliga Regionalista,
que fa seus els referents catalans, i el lerrouxisme, que s’oposa formalment
al catalanisme polític perquè el considera una creació reaccionària i
burgesa. Després
de la dictadura de Primo de Rivera, és l’Esquerra Republicana de Catalunya
qui manté la tradició històrica del republicanisme i el catalanisme polític.
El 1931 ERC va guanyar les eleccions i això li va permetre proclamar la
República Catalana, que posteriorment es va reconvertir en Generalitat,
i va aconseguir redactar l’Estatut d’Autonomia el 1932. Enllaços: Cap
a la recuperació de l'autogovern (s.XIX-XX) Gencat. Cap
a finals del segle xix es
comencen a donar en diversos països d’Europa i als Estats Units, una sèrie
d’actituds culturals amb una clara intenció modernitzadora. Aquest nou
procés de canvis rebrà diversos noms segons el lloc on sorgeix, Modernisme
a Catalunya, Art Nouveau a França, Modern Style a Anglaterra, Jugendstil
a Alemanya o Sezessionstil a Àustria. El
Modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Els artistes i intel·lectuals
trenquen amb les convencions creatives i morals. Volen allunyar-se del
naturalisme positivista i conservador que dominava l’escena artística
i literària d’aquell moment. Hi ha una clara intenció de canvi, ganes
de progressar i aportar novetats en els plantejaments diaris, però partint
d’un antecedent conegut. Durant
el segle xix es donen paral·lelament
diferents moviments culturals. Excepte el Romanticisme, que és anterior,
el Simbolisme, el Prerafaelitisme i el Decadentisme conviuen amb el Modernisme
i el nodreixen. Els
ideòlegs del moviment estan completament en desacord amb el seu entorn.
El món és heterogeni i contradictori, l’artista crea espais d’evasió,
“paradisos artificials” per suplantar la realitat. Igual que en el Romanticisme,
l’exotisme i el món de la imaginació prenen força. Per a ells l’art ha
arribat a uns estadis poc creatius, està al servei de l’home, és una simple
proposta decorativa, no transcendeix més enllà. Els
modernistes volen recuperar l’home individual, natural, conscient del
seu passat i crític amb el seu present. Durant la primera part del Modernisme,
la vida només es justifica des del punt de vista artístic. L’home no viu
de l’art, viu per l’art. L’art és una activitat superior a les altres
activitats humanes, i per aquesta raó, l’artista és un ésser superior.
L’autèntic modernista té un esperit individualista, un gran desig de sinceritat,
insatisfacció subversiva i elegíaca, una imaginació visionària i una emocionalitat
morbosa. El
procés modernitzador del moviment abasta totes les disciplines artístiques,
des de la pintura a l’arquitectura passant per l’escultura, la literatura
i la música. Com indica el seu nom, és un procés revitalitzador, una injecció
de nous valors i nous conceptes, que bàsicament parteixen de moviments
passats, però amb la clara intenció de fer renéixer aspectes de la cultura
que han quedat enrere. A
Catalunya
Els
modernistes catalans prenen totes aquestes idees i estils que es porten
a Europa. És una manera de posar-se al dia, d’acostar-se a Europa. El
nucli ideològic del Modernisme a Catalunya és la revista “L’Avens”, que
atraurà tots els escriptors i artistes a partir de 1892, moment en el
qual creadors de totes les disciplines decideixen seguir un mateix programa.
Un programa de canvis que abastarà tots els estaments de la cultura. Els
modernistes prenen de la Renaixença la voluntat de restablir una cultura
autònoma, unes normes lingüístiques pròpies de Catalunya, però volen fer-ho
partint d’uns criteris diferents, allunyats de la moderació i de l’arrel
burgesa del moviment anterior. “L’Avens”
passa a dir-se “L’Avenç”; aquest primer canvi respon a aquesta intenció
de reformular i modernitzar les llengües i reactivar l’esperit català,
tant des d’un punt de vista cultural com polític. En la segona etapa,
que va del 1889 al 1993, la revista serà la plataforma ideal per dur a
terme aquest canvis. Santiago
Rusiñol representa el perfil perfecte del que ha de ser un home modernista,
dandi bohemi. Per a ell la vida es justifica només a nivell artístic.
Respon al model de vida que proposen Oscar Wilde o J. K. Huysmans. Rusiñol
es converteix en el protagonista de les Festes Modernistes. Les
Festes Modernistes tingueren lloc al Cau Ferrat de Sitges durant tres
anys consecutius, 1892, 1893 i 1894. Aquestes festes eren l’espai ideològic
del Modernisme català i s’hi desenvolupaven totes les manifestacions artístiques.
Les organitzava Rusiñol i sempre començaven amb un discurs inaugural que
feia ell mateix i que servia com a declaració dels principis modernistes.
La
festa més important fou la de l’any 1893, concretament el 10 de setembre.
S’hi va fer un concert amb composicions d’Enric Morera (el músic modernista
català) i de César Franck (simbolista). També es va representar La
intrusa de Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra. Aquesta representació
fou molt important, perquè amb aquesta traducció Fabra començava a plantejar
les normes i els usos del català que més endavant perfeccionaria. D’alguna
manera, les idees del Modernisme començaven a prendre forma. Com explica
Joan Maragall en una carta, amb la segona Festa Modernista, i concretament
amb la representació de La intrusa,
s’havia inaugurat la vida pública del grup modernista de Barcelona. Grup
que establiria com a llocs de trobada el restaurant Els Quatre Gats de
Barcelona i el Cau Ferrat de Sitges. Els
modernistes no estan d’acord amb les actituds de la burgesia, no accepten
la classe a la qual pertanyen. Reivindiquen l’artista com a ésser professional,
com a treballador de l’art. El modernista viu de l’art, però de l’art
com a activitat superior a les altres activitats humanes. Aquesta
actitud i posició ja es donava a Europa. Els escriptors i artistes estaven
totalment en desacord amb els burgesos materialistes. Estaven en contra
dels avantatges científics i tècnic de la societat industrial. Canvis
que allunyen l’home de la naturalitat, l’espiritualitat i la sensibilitat.
L’artista se sent marginat. Està a la defensiva. “L’Avenç”
és l’agent monopolitzador d’aquesta actitud rebel. És la plataforma artística
del Modernisme, però també la ideològica. Des de les seves pàgines s’inicia
una lluita contra la classe burgesa, que en algun moment fins i tot es
col·loca clarament a favor de les causes del proletariat. Però
l’any 1893 desapareix la revista. I a partir d’aquest any hi ha un canvi
en l’estil modernista. S’inicia la decadència del moviment. Importa més
el vessant esteticista de l’art, l’evasionisme estètic. Es defensa l’art
com a refugi, com a espai d’escapada i es redueixen les intencions de
canvi social dels inicis. La
influència simbolista domina l’art modernista a principis d’aquesta nova
etapa que va des del 1893 al 1898. L’art i l’artista aporten uns valors
superiors a aquells que ofereix la burgesia. Hi ha molts autors que no
estan gaire interessats en els canvis socials que es volien fer. Defensen
l’art per l’art, com a refugi per a l’home, tip de la buidor de la vida
moderna. Valoren el refinament, el gust i la sensibilitat individual.
La
voluntat de canviar el sistema i l’esperit esteticista es tornen a equilibrar
cap al 1898, just després dels fets de Montjuïc i quan les esquerres pateixen
una forta repressió. Apareix un nou agent aglutinador d’idees, responsable
d’aquest nou equilibri: la revista “Catalònia”. Es conserva la tendència
estetitzant de l’artista rebel, però se li atribueix el paper de profeta
de la comunitat. L’artista és el nou guia estètic de la societat, la burgesia
es comença a interessar per l’art, i és l’artista el que guia les classes.
Les
idees de “Catalònia” configuraran la segona etapa del Modernisme. Una
etapa més teòrica, on el moviment adquireix una actitud d’escola. Els
modernistes es divideixen. Per una banda, hi ha els que se senten desenganyats
perquè els artistes no han pogut canviar la societat. Per l’altra, un
sector que modera el seu discurs veient que no poden construir una cultura
i un art modern sense ajut de les classes dirigents. Aquest
nou reformulament de les intencions modernistes va permetre un acostament
amb la burgesia. Després de la crisi política i social causada pel desastre
colonial, s’inicia un projecte nacionalista, que tot i tenir un marcat
caràcter conservador, va canviar considerablement el panorama polític
i cultural català. És
en aquest moment quan es comencen a escriure la majoria de les obres modernistes
més importants, Els sots feréstecs
de Raimon Casellas (1901) i La vida
i la mort de Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès (1912). La
revista “Joventut”, referent ideològic d’aquesta nova etapa, manté l’actitud
nacionalista i individualista i de rebuig a la burgesia. Però proposa
per a l’artista una actitud messiànica. De mica en mica, les iniciatives
proposades pels modernistes van prenent cos dins de la societat catalana,
la burgesia s’interessa per l’art i per les actituds modernitzadores i
de planificació d’un nacionalisme competent. Paral·lelament,
apareix un nou grup de joves intel·lectuals, els noucentistes. Aquests
prenen dels modernistes aquesta actitud nacionalista i revitalitzadora
de la societat i la cultura catalanes. La irrupció d’aquest nou grup,
amb un caràcter més conservador, precipitarà la desaparició del Modernisme
cap el 1911, coincidint amb el triomf de la Lliga Regionalista, amb la
qual els noucentistes estaven plenament identificats. Per als modernistes, els noucentistes havien venut els seus interessos professionals al sistema. Bibliografia:
|