Autor: Ingmar Bergman
Director d'escena: Jordi Mesalles
Intèrpret: Cristina Brondo, Montse Guallar i Lluís Marco
Després de l'assaig (1983) és una hedonista i dolorosa declaració d'amor al teatre, a través del teatre. Aquesta modesta lliçó d'educació sentimental i escènica és un ritual de seducció, una relació perillosa, que vol recuperar la tradició del teatre de cambra d'Strindberg. Bergman diu que són uns diàlegs escrits en to de comèdia mordaç. Des de la seva saviesa i una vitalista malenconia posa en escena impúdicament el gaudi i l'angoixa, l'amor i l'odi, les negociacions amb els sentiments, la sexualitat i la mort implícites en les vocacions teatrals, amb les seves sublimacions i renúncies.
Proposta oportuna en aquesta temporada de l'Espai Lliure, més enllà de que l'obra sigui un magistral exercici de condensació de les principals característiques temàtiques i estilístiques d'un dels creadors més importants del segle XX. Posar-la en escena, desxifrar els enigmes que travessen la seva teatralitat ha estat una qüestió, com diria el mateix Bergman, d'implicació moral. En un temps on les dones i els homes de teatre acostumem a ser tractats com una mercaderia més que es ven i es manipula i tenim poques possibilitats de definir-nos respecte del mercat del que formem part, on les obres no són el que compta sinó el soroll que es crea al seu entorn, treballar aquest text ha suposat per nosaltres deixar de ser Antígones que xisclem en silenci, per endinsar-nos en aquesta atmosfera delicada i fràgil, misteriosa i obscena de Després de l'assaig, que ens ha submergit en una autèntica festa del llenguatge i també en essencialistes qüestions de moral i de poètica.
Lliscar per aquest intimista ball de màscares, de marivaudages i vampirisme "on tot representa alguna cosa i no hi ha res que sigui" ens emmiralla amb el gran teatre del món i en les contradiccions dels creadors que fan d'intermediaris entre els fantasmes col·lectius i els propis. L'artista, com a incestuós imaginari per excel·lència, inconscientment reconegut com a tal, juga a la nostra societat un paper semblant al del xaman de les societats primitives. El seu caràcter transgressor es converteix en emmirallador dels desigs i fantasmes de la col·lectivitat i dels nostres fantasmes interiors, de l'altra escena, del teatre de l'esperit.
Com diu el meu amic Domènec Font, Després de l'assaig s'apropa a l'assaig poètic amb experiències íntimes i propòsits lleugers, un encontre d'idees figuratives en territoris familiars. És una obra personal protegida contra la prova del temps, d'una subtilesa i una finesse decididament extraordinàries".
Jordi Mesalles 
|
