  |
|||
           |
|||
|
|
Quan tenia 14 anys, Antoni Martínez va escriure un conte que començava així: "Hi havia una vegada un nen molt petit i un tren molt gros, fosc i terrible, que travessava els pobles i s'emportava els homes, les dones i els nens." Després d'un llarg viatge, el tren arribava a un lloc "ple de nanos que jugaven en carrerons foscos i parlaven una llengua que ningú del tren coneixia". La narració, de moment, s'acabava aquí. Aquest conte primerenc explica la història real de l'Antoni: quan era molt petit, la seva família va deixar el poble de Caravaca, a Múrcia, i va emigrar a Barcelona, a Sants. Per a aquell nano de quatre o cinc anys, aquell canvi va ser un xoc. L'Antoni se sentia diferent perquè el feien sentir diferent: era el murciano, el xarnego del barri. Per això va aprendre de seguida el català i per això el molestava tant sentir els seus pares parlant en castellà. Es va convertir en un nen poruc i acomplexat. Quan l'Antoni va marxar del barri, als dotze anys, hi va deixar la infantesa, però se'n va endur la por. La duria al damunt durant molts anys. Va trobar una feina. Es va casar. Va tenir fills. Tot anava bé fins que va arribar un daltabaix. A partir d'aleshores, la història de l'Antoni és la història d'una lluita per superar aquells complexos, trobar el seu lloc en el món i acabar amb un final feliç aquell conte adolescent. 
|
|
|
