  |
|||
           |
|||
|
|
Quan era petita, Carme Sales somiava ser mestra, una dona lliure i independent com la seva mare, una de les llevadores més estimades del barri de Gràcia. El pare era fuster, socialista i bonhomiós, i cada diumenge duia les filles als ateneus del barri o a la platja de la Barceloneta. Era una vida senzilla, sense cap excés, però la guerra la va girar com un mitjó. L'any 39, el seu pare va ser executat; la mare va marxar a l'exili; el títol de mestra de la Carme va ser anul·lat, i les seves expectatives van ser convertides en quaranta anys de vida fosca. No tot ha estat terrible, naturalment: hi ha hagut un matrimoni plàcid, unes filles esplèndides, unes vacances franceses on retrobava, per uns dies, la mare i la llibertat... Però no ha estat fins al retorn de la democràcia que, ja en la maduresa, la Carme ha pogut recuperar bocins d'allò que li van prendre: la feina de mestra, per exemple; la memòria del seu pare, els amics de l'institut escola... Ara, ja vella, al seu àtic assolellat de Gràcia, amb els seus contes i el seu gat, pot dir: "Sóc feliç." I ho és, segurament, com no ho va ser en seixanta anys. 
|
|
|
