El perquè d'aquest documental

La generació que va viure la guerra civil espanyola s'extingeix. Els anomenats vençuts, els perdedors, amb prou feines han pogut donar la seva versió del fets, sobretot d'esdeveniments tan terribles com els que s'expliquen en el documental. És ara o mai.

Han fet falta més de 25 anys després de la mort del dictador perquè alguns dels afectats parlin per primera vegada davant d'una càmera de televisió sobre la mort per inanició i malaltia de centenars de criatures a les presons, de la desaparició dels seus fills, de decrets que canviaven els cognoms dels nens sense el consentiment dels pares, d'adopcions irregulars.

Gairebé un any d'investigació, contactes amb un centenar de persones, 30 entrevistes, recerques en arxius espanyols i de l'estranger....Tot això per fer llum sobre uns fets que s'havien mantingut tancats en el silenci de la repressió de Franco.

Patint una mena de síndrome com la que explicava Primo Levi després de la seva experiència als camps de concentració de l'Alemanya nazi, alguns dels personatges que intervenen en el documental no havien pogut parlar mai, no havien pogut denunciar mai els abusos a què van ser sotmesos. Primer, per la mateixa dictadura. Després, perquè ningú s'hauria cregut que aquestes barbaritats, més pròpies de latituds llunyanes, com Xile o l'Argentina, haguessin passat aquí.

Com diuen alguns historiadors, l'excepcionalitat de la guerra civil espanyola no és la guerra en si mateixa, sinó la llargada i intensitat d'una repressió que va comptar, com en cap altre lloc, amb la col·laboració de l'Església catòlica i que es va estendre fins a la mateixa mort de Franco.