La conquesta romana La lluita que sostenien romans i cartaginesos pel control de la Mediterrània a finals del segle III aC va donar lloc a la Segona Guerra Púnica. L'any 218 aC l'escipió romà Gneu va desembarcar a Emporion per mirar de tallar el pas al general cartaginès Hanníbal, que volia atacar Itàlia utilitzant Hispània com a base d'avituallament. Durant la lluita, tant cartaginesos com romans van intentar atraure's els pobles ibèrics. Partint de Tarraco, les tropes romanes aviat van controlar tota la costa de la Catalunya actual. Tot i això, van haver de fer front a la revolta dels ilergets, dirigits per Indíbil i Mandoni. L'any 206 aC va ser expulsat de la península Ibèrica l'últim general cartaginès. Quatre anys més tard, finalitzada la Segona Guerra Púnica, tot el llevant i el sud de la península es trobaven sota domini de Roma. Els pobles sotmesos van ser obligats a pagar tributs i les seves mines i terres van passar a propietat de l'estat romà. Pocs anys més tard, els romans van dividir la península en dues províncies, la ulterior i la citerior. Aquesta darrera comprenia els territoris de l'actual Catalunya i, també, una part de l'Aragó i de la franja de la costa del País Valencià i de Múrcia. El segle I aC va estar marcat políticament pels conflictes polítics interns a Itàlia, que es van reflectir a la península Ibèrica en enfrontaments on va participar la població local. Tanmateix, cap a mitjan segle, Pompeu, qui havia organitzat un poder oposat a la metròpolis romana, va ser definitivament vençut a Ilerda. La victòria de Cèsar va obrir un període de pau de gairebé tres segles, que va fer possible la difusió de la cultura romana.