El creixement i l'eixample de les ciutats La industrialització va provocar que a Catalunya les ciutats, ja des de la primera meitat del segle XIX, incrementessin molt ràpidament la població. Molts nuclis de ciutats industrials van esdevenir massa petits per acollir la població arribada des del camp, i es va haver de pensar a ampliar-los. A Barcelona, aquest problema era especialment greu, perquè els governs, conscients que es tractava d'una ciutat especialment conflictiva, no permetien enderrocar les muralles. L'enderrocament de les muralles va ser una demanda permanent dels barcelonins durant la primera meitat del segle XIX. Finalment, durant el Bienni Progressista aquesta demanda va ser atesa i, pocs anys més tard, el govern va autoritzar l'enginyer i urbanista Idelfons Cerdà perquè projectés l'eixample i reforma de la ciutat. Després d'algunes polèmiques amb l'Ajuntament i el seu candidat, l'arquitecte Antoni Rovira, el projecte de Cerdà va ser aprovat pel govern el 1859 i es va començar a implantar[?]. L'Exposició Universal de 1888, va oferir a les autoritats barcelonines una nova oportunitat per ampliar la ciutat, que durant el segle XIX va multiplicar per cinc la població i va arribar al mig milió d'habitants. També altres ciutats catalanes van créixer de manera espectacular durant aquest segle, com Tarragona, que va multiplicar gairebé per tres la població. A mitjan segle XIX, aquesta ciutat va enderrocar les muralles i va projectar un eixample. Lleida en el segle XIX va multiplicar per dos el nombre d'habitants. Aquest creixement de les ciutats va comportar noves demandes de serveis i equipaments per millorar les condicions de vida dels ciutadans, que, en molts casos, eren molt precàries. Així, es va haver d'introduir l'enllumenat públic, primer amb gas i més endavant elèctric, construir la xarxa de tramvies o el clavegueram, etc. També es van haver de modernitzar els mercats, les escoles, els hospitals, les presons, etc.