|
La Catalunya republicana
|
|
|
|
|
|
|
Als liberals conservadors catalans, durant molt de temps, ja els estava bé que les llibertats polítiques al país fossin molt restringides. No tenien cap interès que les classes mitjanes, que evolucionaven cap a un liberalisme cada vegada més radical, participessin del poder. Els feien molta por demandes com ara l'ampliació del cens, la defensa de les llibertats individuals, de culte o de premsa, la llibertat d'associació, o la reestructuració de l'administració, sobretot en el context d'un obrerisme emergent, que els darrers anys havia protagonitzat revoltes populars i que se sentia atret per aquestes idees. Tanmateix, les exigències econòmiques d'una Catalunya cada vegada més industrialitzada van portar els conservadors catalans a reivindicar dels governs moderats espanyols reformes que no van arribar mai.
Finalment, malgrat els temors, una part dels conservadors catalans no va veure cap altra sortida que acabar donant suport a un pronunciament militar que canviés els homes al capdavant dels governs isabelins espanyols. Però, tal com havien temut els conservadors, la Revolució de 1868, que donà pas al Sexenni revolucionari i va culminar amb la Primera República, va anar molt més enllà d'allò que per a ells era desitjable i tolerable.
Expulsada la reina Isabel II del país i instaurat, per primera vegada, el sufragi universal masculí, a Catalunya, es posà en evidència que la majoria de la població donava suport a les idees dels republicans federals, partidaris del sufragi universal, del respecte a les llibertats individuals, d'introduir reformes socials i, també, d'estructurar territorialment l'estat seguint esquemes federals. De tota manera, aquestes idees eren minoritàries en el conjunt de l'estat, on predominaven els liberals progressistes, que van restablir la monarquia i, cada vegada més, es van mostrar favorables a retornar a un règim polític de cens restringit. El desacord entre les diferents forces liberals, la conflictivitat obrera, la guerra amb Cuba i l'esclat de la Tercera Guerra Carlina van desestabilitzar la nova monarquia d'Amadeu I de Savoia, que acabà abdicant.
La proclamació de la Primera República (1873-1874), va obrir moltes esperances entre els republicans catalans. Cal considerar que en aquesta breu etapa dos catalans van arribar a presidir un govern espanyol, cosa que amb posterioritat no es repetiria. Tanmateix, l'esperada aprovació de la constitució federal no va arribar mai. Conservadors de dins i de fora de Catalunya es van posar d'acord per enderrocar la Primera República, novament amb l'ajut dels militars, i restaurar la monarquia en la persona del fill d'Isabel II, Alfons XII.
|
|
|
