L'organització del moviment obrer La industrialització de Catalunya va anar acompanyada del ràpid creixement d'un nou grup social, els obrers de fàbrica, que a mitjan segle XIX significaven ja més d'una tercera part dels habitants de Barcelona. Aquests treballadors estaven sotmesos a condicions de treball molt dures, amb salaris molt baixos, encara més per als nens i les dones, llargues jornades de treball de fins a 14 hores, amb males condicions de salubritat i higiene, sense cap mena d'assegurança per malaltia o atur, i sense dret de vaga ni, la major part del temps, llibertat d'associació. Les primeres manifestacions de protesta dels obrers es van fer contra la mecanització de les fàbriques, que veien com una font d'atur. Aquest va ser el motiu de l'incendi de la fàbrica Bonaplata a començaments del segon terç del segle XIX. Pocs anys després, va sorgir la Societat de Teixidors de Barcelona, que va fomentar l'associacionisme obrer arreu de Catalunya i va participar en les revoltes populars de l'etapa. Més endavant, sobretot entre els republicans catalans, es van difondre les idees dels socialistes utòpics. Des de 1844 fins a l'esclat de la Revolució de 1868, tanmateix, i exceptuant el breu parèntesi del Bienni Progressista de 1854-56, quan a Catalunya es va crear la Junta Central de Directors de la Classe Obrera i es va convocar la primera vaga general, les associacions obreres van estar prohibides. El Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1874, va portar la llibertat d'associació i, amb això, el moviment obrer es va poder reorganitzar. En aquesta etapa, a més, es van introduir en l'obrerisme català les idees de la Primera Internacional i de l'anarquisme. L'any 1870 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, en què es va constituir la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. Després del pronunciament de 1874, que va posar fi a la Primera República, una de les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir l'Associació Internacional de Treballadors.