De l'anarquisme al terrorisme A partir dels anys 80 del segle XIX, el moviment obrer català, clandestí des de la fi del Sexenni revolucionari, va començar a reorganitzar-se. Aleshores, es va constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que agrupava els sindicalistes contraris a les pràctiques violentes. D'altra banda, va ressorgir Les Tres Classes de Vapor, el sindicat tradicional del tèxtil de posicions moderades. Tot i que aquests anys es va fundar a Barcelona el Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors, dins el moviment obrer català va continuar predominant l'anarquisme. El 1890 l'obrerisme català va aconseguir una fita important, la celebració per primera vegada a Catalunya del Primer de Maig, la festa dels treballadors. Amb tot, amb la crisi finisecular i l'augment de l'atur, la conflictivitat social es va agreujar i es va iniciar una onada d'accions terroristes contra objectius de la burgesia, l'anomenada "propaganda pel fet". Actes com l'explosió d'una bomba al Liceu amb desenes de víctimes o d'una altra durant la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, van fer que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes". La resposta de la patronal catalana i les autoritats governamentals contra aquests actes va ser extremar les mesures repressives contra el moviment obrer, com es va evidenciar al famós procés de Montjuïc de 1897, que van colpejar durament l'organització del sindicalisme català. En aquest context de crisi econòmica i social, el desastre colonial de 1898, convenceria una part de la burgesia catalana de la necessitat de reformar políticament el sistema de la Restauració per modernitzar l'Estat.