L'expansió comercial Durant els segles XIII i XIV, el comerç català es va desenvolupar extraordinàriament i es considera que va ser el darrer àmbit de l'economia catalana que va entrar en decadència al segle XV. El comerç marítim es va convertir en el principal motor de l'expansió territorial catalana. La flota catalana era prou gran per fer un comerç intens i portar a terme expedicions militars. Algunes de les famílies catalanes més destacades de l'època eren armadors de naus, que es construïen a les drassanes, sobretot de Barcelona. En els seus inicis, el comerç marítim es va desenvolupar al llarg de la costa de la Península Ibèrica i del migdia de França. Posteriorment, va abraçar el nord d'Àfrica. El domini de les Balears, Sicília i, més tard, Sardenya va obrir als catalans el comerç a la Mediterrània. A aquesta ruta, s'hi va afegir la de llevant per Síria, Xipre i Alexandria. Especialment conflictives van ser les rutes per les costes italianes, les illes gregues i Constantinoble, a causa de la competència de venecians i genovesos. Aquesta competència va originar lluites que van afectar molt negativament l'economia catalana. Una altra ruta dels catalans va ser la de l'Atlàntic, cap a Flandes i els ports anglesos, amb escales a Sevilla i Lisboa. Els mercaders catalans van establir consolats als principals nuclis de les seves rutes comercials. El cònsol es va convertir en el representant de la Corona d'Aragó per defensar els interessos dels mercaders catalans. Barcelona i la Corona d'Aragó van arribar a tenir més de cinquanta consolats per tot el Mediterrani, a Orient i a ciutats de Flandes. Durant el regnat de Jaume I, a més, es va donar forma al llibre del Consolat de Mar, que es convertiria en un codi marítim comercial del Mediterrani. El comerç català de l'etapa es va dedicar principalment a la compravenda de port a port (cabotatge) i a la reexportació de productes estrangers (comprar en un lloc per vendre en un altre més car). També es va desenvolupar el comerç d'esclaus. Així mateix, el del blat, que es comprava a Sicília i Sardenya per revendre'l o per al consum de les ciutats catalanes. Els mercaders catalans exportaven armes de ferro, vaixells, oli, fruits secs i vi. Més endavant, van reexportar objectes de luxe dels mercats del Pròxim Orient i teles de qualitat de Flandes, França o Itàlia. Moltes vegades, el comerç català era de cors, proper a la pirateria. L'almirall Roger de Lloria pagava les seves tripulacions amb una part del botí aconseguit. Jaume I va protegir els mercaders barcelonins assegurant-los que les importacions i exportacions es farien en vaixells de la ciutat si n'hi havia de disponibles. També va concedir als mercaders barcelonins el monopoli del comerç del vi. Amb tot, a finals del segle XIII i començaments del XIV, cal considerar la competència dels mallorquins a les costes del nord d'Àfrica, on van crear una xarxa de consolats pròpia. L'augment del comerç va fer que s'incrementés el nombre de mercats i fires a les localitats. Jaume I va establir disposicions que protegien les fires. També va iniciar un procés d'unificació de les diverses monedes que circulaven als mercats catalans. Però va ser Pere II qui va dotar el comerç català de la moneda pròpia que necessitava. Amb l'increment de circulació de moneda, canvistes i banquers van establir taules de canvi.