El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme A les acaballes del segle XIX, Espanya va perdre a mans dels Estats Units les últimes colònies, Cuba i Puerto Rico a les Antilles i les Filipines al continent asiàtic. Amb això, la indústria catalana perdia un important mercat per als seus productes. En conseqüència, amplis sectors de la societat catalana es van sentir insatisfets amb el sistema econòmic, social i polític de la Restauració. Una part important dels grups dominants catalans va optar per donar suport a les iniciatives regeneracionistes espanyoles, com la del general Polavieja. Però aquestes iniciatives van fracassar. El fracàs dels governs reformistes espanyols va brindar als sectors més possibilistes del catalanisme a l'entorn de la Unió Catalanista, una oportunitat única per conduir els sentiments de frustració d'amplis sectors de les classes mitjanes i altes de Catalunya cap al catalanisme. El centralisme es va situar aleshores en primer pla com un dels causants de la desfeta i, conseqüentment, la descentralització es va convertir en un element ineludible de la reforma de l'Estat. Iniciatives com el tancament de caixes del 1899, contra els nous impostos establerts per l'Estat amb la finalitat de sufragar el deute originat per la guerra colonial, van reforçar les posicions dels catalanistes. A les eleccions generals del 1901, un grup de corporacions burgeses catalanes destacades va donar suport a una candidatura catalanista que es va anomenar "dels quatre presidents". La candidatura catalanista va obtenir una àmplia victòria que va comportar la descomposició del sistema polític de la Restauració, que s'havia basat en l'alternança en el poder dels dos partits dinàstics, el conservador i el liberal, i en el caciquisme.