La immigració La millora de les condicions econòmiques va anar acompanyada d'una autèntica allau immigratòria sense precedents de treballadors aragonesos, murcians, andalusos i extremenys. Més de la meitat del creixement de l'etapa 1960-1975 va ser degut a la immigració. Fins al 1970, a Catalunya el creixement migratori va ser superior al creixement natural. Els immigrants es van assentar, principalment, a les àrees urbanes de la costa, entre el Tarragonès i l'Alt Empordà. L'àrea metropolitana de Barcelona va ser el principal nucli d'atracció de la immigració, la qual cosa va comportar canvis demogràfics, infraestructurals i urbanístics. L'augment de mà d'obra va ser un element clau de l'expansió econòmica. L'arribada de noves famílies va incrementar la demanda de béns, com els habitatges. La producció d'aquests béns, a la vegada, va generar nova demanda de mà d'obra. Amb tot, l'expansió va presentar greus desequilibris. La concentració de població va tenir lloc sense cap mena de planificació urbana ni territorial i amb una nul·la sensibilitat ecològica i protectora dels recursos naturals. Ciutats i barris perifèrics van créixer de manera anàrquica, ja que es feien prevaler els interessos privats especulatius. La presència del barraquisme i la manca absoluta d'infraestructures van ser habituals. A això s'ha d'afegir que el bandejament de la llengua i la cultura catalanes va fer la integració més difícil. Tot plegat, va multiplicar els conflictes socials. El resultat va ser una economia catalana amb un mediocre nivell de tecnologia, amb uns treballadors amb poca formació i amb unes tècniques empresarials poc modernes. Aquestes deficiències es van posar de relleu quan, a inicis dels anys setanta, es va començar a notar la crisi econòmica internacional. Les associacions de veïns, sovint vinculades a la resta del moviment obrer antifranquista, van reivindicar davant l'administració la solució dels dèficits i es van convertir en un punt de trobada entre catalans i immigrants.