La resistència interior La primera resistència interior contra el franquisme la van protagonitzar petits grups clandestins del Front Nacional de Catalunya, el POUM, i la CNT, que era el més fort. Aviat s'hi van sumar el PSUC i altres organitzacions, com Esquerra Republicana o Unió Democràtica de Catalunya. A mitjans dels anys 40, els guerrillers del maquis van organitzar una fracassada ocupació de la Vall d'Aran. També es va crear el Front Universitari de Catalunya, que va impulsar propaganda antifranquista. Tanmateix, acabada la Segona Guerra Mundial, quan en el context de la Guerra Freda es va fer evident que els aliats no intervindrien contra Franco i el franquisme va ser legitimat pel Vaticà, els EUA i l'ONU, la resistència política, objecte d'una dura repressió, es va desintegrar. Sí que hi va haver un sector confessional que va fomentar la resistència cultural emparat per institucions eclesiàstiques. Aquesta oposició es va esforçar per donar a conèixer la realitat catalana durant celebracions amb suport oficial com l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat o el Congrés Eucarístic. La vaga de tramvies de 1951, una protesta contra la pujada de tarifes que va culminar en vaga general, va ser el primer acte de masses important contra el règim. A mitjans dels anys cinquanta hi va haver una segona vaga de tramvies, en què va adquirir relleu el moviment universitari de protesta. Els anys següents, el moviment universitari va crear la seva pròpia organització, integrada pel PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya i altres formacions clandestines. Ja a mitjans dels anys seixanta es va constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants, que va aportar dirigents al moviment democràtic antifranquista. Alhora, el creixement econòmic iniciat a finals dels anys cinquanta va brindar la base per al desenvolupament d'un nou tipus de moviment obrer, fortament influenciat pel PSUC, el grup antifranquista més ben implantat a Catalunya. També van sorgir corrents sindicals opositors d'orientació cristiana. A mitjans anys seixanta, es van fundar les anomenades Comissions Obreres, que es transformarien en sindicat de classe i serien molt actives en la lluita obrera. En aquesta etapa van aparèixer en l'espai socialista català nous corrents més radicals, entre els quals el Front Obrer de Catalunya. Així mateix, activistes nacionalistes catòlics, conjuntament amb altres independents, van preparar la campanya contra Galinsoga, el director de La Vanguardia, i els fets del Palau de la Música, on es va cantar el "Cant de la Senyera" davant els ministres de Franco. Paral·lelament, es va desenvolupar un moviment cívic ampli i divers, incloses les associacions de veïns, que abastava des de campanyes de sensibilització ciutadana a moviments de resistència passiva. Les campanyes de "Volem bisbes catalans" i la de "Català a l'escola" van tenir gran ressò popular. També es va avançar en la recuperació cultural. Van aparèixer publicacions en català, es va crear Omnium Cultural i els Setze Jutges van impulsar la Nova Cançó. Als inicis dels anys 70, les diferents forces democràtiques es van unir en l'Assemblea de Catalunya, que, amb el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", va protagonitzar bona part de les mobilitzacions populars d'aquesta etapa. En els darrers anys de la dictadura es van configurar noves formacions polítiques, que serien l'embrió dels partits de la democràcia. També es va convocar un Congrés de Cultura Catalana.