La transició a la democràcia Els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals era cada vegada més àmplia. Tot i això, el règim franquista va mantenir el seu caràcter repressiu fins a l'últim moment. Encara el 1974, es va executar l'anarquista Puig Antich i l'últim any de la dictadura hi va haver més execucions. Finalment, la mort de Franco, a finals de 1975, va obrir un període difícil i contradictori de transició cap a la democràcia. Les previsions successòries es van complir, i el príncep Joan Carles va jurar com a rei d'Espanya. El primer govern de la monarquia, tot i incorporar ministres aperturistes, va conservar una filiació clarament franquista. Durant els primers mesos de l'any 1976, hi va haver un seguit de manifestacions a les principals ciutats espanyoles. Comissions Obreres va organitzar grans vagues que van paralitzar tot el país. L'increment de la protesta popular en demanda de llibertats va ser contestada amb violència. Però, l'estiu de 1976, aquest govern va dimitir i el rei va nomenar cap de govern Adolfo Suárez, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento. Suárez va elaborar una Llei per a la Reforma Política. L'oposició, que preferia una ruptura democràtica, va defensar l'abstenció en el referèndum popular que havia de ratificar aquesta llei. Tanmateix, aquesta consigna va fracassar, i la llei va ser ratificada amb una participació notable a Catalunya. La reforma es va imposar a la ruptura. A continuació, les Corts franquistes es van dissoldre i es va iniciar un període de recuperació de llibertats en el curs del qual es van anar legalitzant els partits i els sindicats i es van convocar eleccions lliures per a unes Corts Constituents. A Catalunya, la convocatòria de les eleccions va impulsar la realització d'aliances electorals, que va simplificar la multiplicitat de sigles polítiques existent. El Partit Socialista de Catalunya (Congrés) va formalitzar, en el Pacte d'Abril amb la Federació Catalana del PSOE, la coalició Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Convergència Democràtica de Catalunya esva aliar amb el PSC-Reagrupament per formar el Pacte Democràtic, al qual se sumarien Esquerra Democràtica i el Front Nacional. Unió Democràtica de Catalunya esva aliar amb el Centre Català per formar la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. Esquerra Republicana, que no estava encara legalitzada, es va haver de coalitzar amb el Partit del Treball de Catalunya. També s'hi va presentar el PSUC, que havia estat legalitzat feia tot just unes setmanes. Al Senat, socialistes, comunistes i Esquerra Republicana van formar l'Entesa dels Catalans, Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar a la primavera de 1977 i a Espanya les va guanyar la UCD, el partit de Suárez. Això refermava l'objectiu dels grups dirigents de l'estat d'aconseguir una transició política sense ruptures. En canvi, a Catalunya la força vencedora va ser la coalició PSC-PSOE i la resta de forces no continuïstes i favorables a la consecució de les llibertats democràtiques juntament amb un autogovern català. El PSUC va ser la segona formació més votada i, al Senat, l'Entesa va obtenir un gran èxit. Com a conseqüència del resultat de les eleccions, hi va haver canvis en les aliances polítiques. L'èxit de Socialistes de Catalunya va impulsar la constitució del PSC (PSC-PSOE), on es va integrar també el PSC-R. CDC i UDC van formar la coalició Convergència i Unió. El pas següent era aconseguir un pacte constitucional que organitzés la vida política de l'Estat dins d'unes normes de democràcia parlamentària. La Constitució democràtica va ser redactada per una comissió parlamentària formada per membres dels diversos partits amb representació parlamentària, els anomenats "Pares de la Constitució". La Constitució, que reconeixia el dret de les nacionalitats i les regions a assolir l'autonomia, es va aprovar en referèndum el 1978.