PLA CERDÀ Projecte de l'enginyer, urbanista i polític Ildefons Cerdà (1815-1876) per a la reforma i l'eixample de Barcelona. Va ser aprovat pel Ministeri de Foment el 1859, malgrat que l'Ajuntament de la ciutat havia convocat un concurs de projectes que va guanyar l'arquitecte Antoni Rovira i Tries. El pla Cerdà de reforma i eixample de la ciutat es basava en una estructura quadriculada, oberta i igualitària. Proposava un Eixample que arribés a Montjuïc i el riu Besòs, seguint un traçat octogonal, constituït per carrers rectilinis de 20 metres d'amplada. Així, quedava delimitada una trama d'illes quadrades, que solament era trencada per cinc vies més amples: el passeig de Sant Joan, la Gran Via de les Corts Catalanes, la Diagonal, la Meridiana i el Paral·lel. Per allà on travessen aquests carrers es formen les places de Tetuan, Glòries, Espanya i mossèn Jacint Verdaguer. El 1867, els seus plantejaments urbanístics quedarien ben explicats en la seva Teoria General de la Urbanización. Proper als corrents progressistes i republicans, Cerdà arribaria a ser diputat a les Corts. Estava influït pel socialisme utòpic. Per això va escriure el 1856 la seva Monografia Estadística de la clase obrera en Barcelona en 1856. Per compensar la insalubre situació del proletariat, el pla Cerdà proposava edificis d'una alçada màxima de 16 metres, assegurant així l'aire i el sol per a tots els pisos. Si hi afegim els arbres dels carrers, places i interiors de les illes, Barcelona hauria semblat una ciutat-jardí. La polèmica que va significar l'aprovació del pla Cerdà va enfrontar el govern i l'ajuntament. Finalment, moltes de les seves idees, de fet, no es van aplicar. Els interessos dels propietaris del sòl i l'especulació van desvirtuar finalment el pla Cerdà.