|
ANTONI M. ALCOVER (1862-1932)
|
|
|
|
Prevere i escriptor prolífic, que va escriure primer en castellà, i en català a partir del 1879. Va combatre la premsa liberal i obrerista, i va destacar per la seva germanofilia durant la Primera Guerra Mundial. Avui el considerem el fundador de la dialectologia catalana. El seu gran objectiu era fer un inventari lexicogràfic. En el Diccionari Català-Valencià-Balear (1930-1962), Alcover hi va abocar la seva vida.
|
|
|
Va néixer en una família rural: amb quinze anys es va traslladar a Palma per tal de seguir-hi els estudis de seminarista. Va ser ordenat prevere el 1886, i alhora es va despertar en ell la seva vocació literària. Gràcies al seu origen pagès va descobrir la riquesa de la literatura i la llengua populars, que va recollir -sota el pseudònim de Jordi d'Es Racó- en publicacions insulars, i sobre tot a l'"Aplec de Rondaies Mallorquines".
Alcover va ser un dels organitzadors del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Avui el considerem el fundador de la dialectologia catalana. El seu gran objectiu era fer un inventari lexicogràfic. Era una empresa ambiciosa, que no va poder acabar: el Diccionari Català-Valencià-Balear (1930-1962) va iniciar-lo ell, però el va continuar Francesc de Borja Moll i Casanoves (1903-1991). La seva passió per la dialectologia el feia entossudir-se en una concepció descentralitzada i dialectista de l'idioma literari. Això el va enfrontar amb Pompeu Fabra, que prenia com a base el català de Barcelona i volia establir la llengua literària sobre principis unitaris i eficients.
Les idees de Fabra es van imposar finalment gràcies a l'oficialitat que va conferir-los l'Institut d'Estudis Catalans. Però també perquè calia una disciplina gramatical que situés el català al nivell propi de qualsevol idioma de cultura. Les normes de l'IEC van començar a generalitzar-se des del 1915.
|
|
|
