CÀTARS Nom amb què es designen els creients de l'església càtara, que seguien la doctrina del catarisme. Els seus orígens els situen en el moviment herètic dels bogomils búlgars. Es van estendre per Europa occidental durant els segles XII i XIII. El país occità es on va arrelar més profundament el catarisme, ja que les altes capes de la noblesa van participar en el moviment. Els càtars s'identificaven com a bons homes. El catarisme es fonamentava en l'existència del binomi del bé i del mal. La seva doctrina dualista era profundament maniquea i venia de les llunyanes terres d'orient. Per altra banda, tenien un esperit evangelitzador que no estava renyit amb la seva doctrina dualista. La perfecció era la manera com l'esperit es podia alliberar de la càrrega de la vida mundana i alliberar l'ànima del cos. Els càtars creien que en un principi les ànimes vivien al paradís, fins que el diable les va enganyar i les va empresonar en cossos fets de terra d'oblit. Els càtars van portar una vida marcada per l'ascetisme i la pobresa i s'organitzaven en petites comunitats on portaven a terme aquesta vida pacífica que fugia dels excessos. Una de les peculiaritats del catarisme és que no feien distinció de sexe en el cas dels perfectes, que eren els membres de l'església càtara que havien passat els ritus més importants. Hi havia "dones perfectes" així com "homes perfectes". Després de la desfeta occitana, els càtars van fugir a altres territoris de la Corona d'Aragó, juntament amb altres occitans exiliats. Molts van viure amagats al País Valencià i a Catalunya, però sempre sota l'ombra de la sospita i la persecució.