JAUME I BLANQUINA DE CASAFRANCA Jaume i Blanquina de Casafranca, segons els testimonis que ens n'han quedat dels judicis de la Inquisició, eren un matrimoni barceloní de jueus conversos que van ser condemnats per la Inquisició. L'any 1492, els reis Catòlics van signar l'ordre d'expulsió dels jueus dels regnes hispànics. Fins aleshores, malgrat puntuals dificultats i moments de tensió i violència, els jueus havien conviscut amb els cristians durat tota l'edat mitjana. Podien practicar obertament el seu culte, tot i viure en barris separats, coneguts com a calls o jueries. Amb aquest decret d'expulsió se'ls va obligar a marxar o a convertir-se forçosament. Molts van optar per marxar, mantenint sempre en la memòria la seva condició de jueus hispànics i conservant-ne la llengua, el sefardita. A partir del decret d'expulsió, la Inquisició va vigilar molt de prop els jueus conversos i durant tota l'edat moderna es va convertir en un instrument repressiu religiós i polític. De Jaume de Casafranca sabem que era lloctinent del tresorer reial. Era un convers de segona generació; és a dir, fill de conversos. El petit Jaume de Casafranca, tot i ser fill de conversos, va viure en un ambient judaic i va mantenir-ne tradicions i costums. Sembla que participava activament en la xarxa clandestina de comunitats jueves que funcionaven a la península. Tenia un amic, Joan de Sant Jordi, a qui acollia a casa seva juntament amb altres jueus. Aquest amic devia ser algú important dins la comunitat jueva, ja que llegia la bíblia mosaica en sopars a Montblanc, Girona, Montsó... Sabem que Jaume i Blanquina van ser acusats i condemnats perquè mantenien pràctiques diàries de tradició jueva, com llegir la bíblia judaica, cuinar a la manera dels jueus o fer festa els dissabtes. En els textos del procés podem llegir que tenia tres fills i quatre filles, dels quals no sabem què se'n va fer.