VIATGERS (Capítol 16) EL SECRET D'UN MERCADER DEL SEGLE XIII Al segle XIII la corona catalanoaragonesa s'anava estenent per la Mediterrània, per això, alguns habitants de la corona havien decidit d'anar a repoblar Mallorca, acabada de conquerir per Jaume I. Al nostre protagonista, l'Arnau de Solsona, l'esperava un altre destí: la família havia decidit que fos mercader. De fet, l'Arnau de Solsona va ser un dels gran mercaders de la Lleida del segle XIII amb una vida plena de viatges i aventures. Els mercaders havien de ser gent d'una pasta especial: havien de tenir dots per als negocis, no tenir gaires escrúpols, ser audaços i, sobretot, ser aventurers. Perquè l'essència de la vida d'aquells mercaders era el viatge: anar a comprar i a vendre a l'estranger. L'Arnau sovint havia d'anar a Tunis, el viatge era per mar i la mercaderia que ell portava bàsicament eren teixits. A cada vaixell hi anaven cinc o sis mercaders i per diferenciar les mercaderies de cadascun, posaven una marca als sacs, normalment la inicial del mercader, i aquest distintiu es va anar convertint en la marca comercial. En arribar a Tunis, tots els mercaders passaven la duana i anaven cap a l'alfóndec, que era el lloc on feien els negocis. Els alfóndecs eren un formigueig de gent, de llengües i de xafarderies i potser va ser allà on l'Arnau va sentir parlar d'una dona catalana, l'Elisenda, raptada feia anys a Mallorca, i que ara s'estava al palau de l'emir. En sentir aquell nom, l'Arnau no va parar fins que el va rebre l'emir de la ciutat, Azu Zakaria. És molt possible que l'Arnau i l'Elisenda s'haguessin conegut de jovenets a Lleida, sembla que tots dos havien nascut al carrer Major i quan es van retrobar al palau de l'emir es van reconèixer. L'Arnau i l'Elisenda es van casar i van decidir tornar a Lleida. Però del palau, l'Elisenda es va endur, d'amagat, una gran relíquia cristiana que l'emir guardava i que havia vingut de Terra Santa: era el drap que suposadament Maria va fer servir per embolcallar el Nen Jesús. Els dos esposos sempre van mantenir en secret l'existència de la relíquia. L'Arnau, en els últims dies de vida, al desembre de 1297, va revelar el secret que havia guardat durant tants anys. Va fer cridar el bisbe i un notari i van redactar un document que explicava com Arnau de Solsona havia aconseguit aquell objecte sagrat. A partir de llavors, aquella relíquia es va conèixer com el Sant Drap i es va guardar i venerar a la Seu Vella de Lleida.