Torró de coco

Gelat de mango

Macarrons amb pollastre

A Barcelona, la porta del carrer de la Marta s'obre també com al pis de Santiago de Cuba, com a la majoria de solares, aquestes petites divisions dels vells palaus colonials que tant van abundar a les ciutats cubanes fins a mitjans dels anys 50.

De vegades, a la vida passa com en aquella dita cubana que explica que no sempre els cocos donen aigua dolça...
Com en el cas de molts altres immigrants, la Marta ha aconseguit superar les incerteses a base, sobretot, de coratge i determinació.
Fa anys va deixar la seva feina estable a Cuba per poder cuidar una filla malalta i el destí ha acabat reunint la família a Barcelona.
Aquí també s'han retrobat amb nous elements culturals que s'afegeixen a la coneguda història de relacions entre tots dos països.

Una d'aquestes històries que formen part de la fusió culinària és la del torró. Quan va acabar d'arribar a l'illa el torró d'Alacant, a causa de les restriccions, els cubans se les van enginyar per continuar assaborint aquestes postres. Van substituir l'ametlla o l'avellana pel maní (el cacauet) o per coco ratllat, com en el cas del torró que la Marta va preparar per al programa.

Una pregunta que ens repetíem mentre fèiem aquest capítol era per què als cubans els agrada tant el dolç. Diferents persones ens van explicar que tot venia del temps de l'esclavisme, de quan els propietaris de les plantacions repartien constantment sucre de canya per mantenir l'alt rendiment energètic dels esclaus. Aquell dolç paladar es va acabar imposant i ha determinat, a la llarga, la rebosteria cubana.

A més a més del torró de coco, la Marta va preparar un batut gelat de mango i un plat de macarrons. Ens explica que del lloc on és ella, a l'orient de l'illa, se'n menja molta, d'aquesta pasta. Aquests macarrons, però, tenen el seu toc personal. (vegeu-ne les receptes)